La inutilitat de la literatura

El meu estimat amic Joan, de Calonge de les Gavarres, es va pelar els colzes estudiant de valent set o vuit anys per obtenir no una sinó dues llicenciatures de Filologia –Castellana primer, Catalana més tard a través de convalidacions, un curs pont i el segon cicle–, passejant els seus llibres, la seva maleta i la seva densa humanitat per alguns dels pisos de lloguer més tronats de Cerdanyola del Vallès. En aquells anys em va descobrir els Kortatu, els Barón Rojo, en Joaquín Sabina i en Raimon (sense aconseguir de fer-me estimar cap d’ells especialment, val a dir-ho), la cervesa, el tabac i el cigaló de rom Pujol, va intentar ensenyar-me a jugar a la “buti” (res, tampoc), va demostrar tossudament que amb una llauna buida de Coca-Cola es pot suplir la pota trencada d’un llit (si bé algun dia a les tres de la matinada es va sentir algun renec després d’un barrabum), i entre moltes altres coses em va fer veure que l’èxtasi estètica es pot amagar darrere l’aparent simplicitat d’una llonza de coll de dos dits de gruix, d’una botifarra de perol o d’uns peus de porc minuciosament escurats. Ah, sí, una altra cosa que em va ensenyar (res, una fotesa) juntament amb un altre Joan que vivia amb nosaltres: el valor de l’autèntica amistat. En Joan –el primer– es va pagar la carrera amb la suor que li xopava la camisa, durant la setmana a la biblioteca de la facultat, i els caps de setmana i les vacances al tros, juntament amb els seus pares, deixant-hi el llom entre bledes, trumfes, estafanòries i altres delicadeses. I un cop doblement llicenciat, va decidir d’establir-se a Barcelona, va buscar pis amb la xicota, va trobar feina en un centre d’FP del barri de Sant Andreu, si no recordo malament, i endavant, que comença la resta de la teva vida! No sé si va aguantar-hi dos, tres o quatre cursos, però sí que recordo l’amargor de la seva sornegueria baix-empordanesa quan m’explicava les batusses, poesia en mà, amb carnissers, lampistes i mecànics en potència… Davant la literatura, no cal dir que la reacció de la majoria d’aquests nois, que de ben segur es devien conduir, d’acord amb les seves expectatives de futur, amb el pragmatisme més exquisit i respectable, era tan ajustada al tòpic com ja suposeu: “I tot això, a nosaltres, de què ens serveix?” En Joan va respondre amb un gest: tornem-nos-en cap al tros, que a casa faig falta. Si bé em queda l’angúnia de saber que allà es va perdre un gran professor, encara ara li aplaudeixo el determini amb què va abocar-se al seu particular retorn a les arrels i les essències.

No poques vegades hi penso, en aquesta petita història. Com podria no pensar-hi, si sovint m’hi veig retratat. També jo he fet la travessa pel desert dels ulls de peix d’alguns alumnes. Llull, March? Uf! Verdaguer, Maragall? Uix! Carner, Papasseit, Sagarra, Arderiu, Riba? Bah! Oliver, Espriu, Ferrater, Marçal, Estellés, Martí i Pol… Mètrica? Eeeecs, la mètrica! Però si ara es fan uns tallers que estan molt bé perquè ensenyen als alumnes a recitar “deslliurant la poesia del formalisme de la mètrica”, perquè la mètrica és una cotilla tronada i carrinclona! I els programes oficials? Oh, el currículum! Una hora setmanal de literatura a tercer i a quart, menys que això a primer de Bat, i quatre horetes –el meu oasi!– a segon d’Humanístic. Només quatre cursos per fer-los entendre que la literatura és una de les coses més inútils que s’han empescat dones i homes. Així mateix, cal que ho sentin dir clar i fort per boca del professor, cal que aquest els ho reconegui, abans fins i tot que ells es prenguin la molèstia de formular-ho en veu alta. I, ja posats, ajudem-los a fer algunes extrapolacions: que infereixin, a partir de l’esterilitat de la literatura, la que es pugui atribuir a d’altres àrees. Recompte sil·làbic dels versos?: Mates! Inútil. Posició ètica de l’autor?: Filo! Inútil. Ritme i rima?: Música! Inútil. Temàtica amorosa?: Química! (i Física!) Inútil. Història, llegenda?: Socials! Inútil. Experiments avantguardistes?: Tecno! Inútil. Déu i l’ànima i el cel i l’infern?: Religió! Inútil. I l’Anglès i la Informàtica?: val més deixar-ho córrer, que trobant-hi el lligam amb la literatura potser també les hauríem d’etiquetar com a “poc útils”, i potser se’ns titllaria de políticament incorrectes, que els nens ens han de sortir tots ben trilingüísTICS.

No esquitxem, però, els companys d’altres àrees, que prou feina i pena tenen. Vull dir-ho un cop més, que se senti bé: LA LITERATURA ÉS AB-SO-LU-TA-MENT INÚTIL. I que consti que no faig broma, ni vull ser tremendista, ni fer bullir l’olla perquè sí. Ho crec fermament, ho dic i ho mantinc: allò per què sóc capaç de perdre hores de son, allò que m’esgarrifa i m’emociona, allò que em fa riure i plorar, allò que dóna més sentit a la meva feina (i un bon xic a la meva vida), l’espurneta perduda enmig de mars de paperassa, allò, dic, no serveix per a res, no és pràctic, no se’n deriven beneficis materials, no comptabilitza ni quantifica.

Prou d’estirabots. Creieu-me si us dic que només he aconseguit de fer que els nanos s’interessin i fins s’apassionin amb la literatura quan els he convençut de la seva inutilitat, i encara d’una altra cosa: que per aprendre a gaudir-ne primer cal aprendre a avorrir-s’hi. Qui pot entendre de debò Carner si abans no ha entès la decadència i la Renaixença, “L’Avenç” i Fabra, el Modernisme i Maragall i l’Escola Mallorquina i D’Ors i el Noucentisme i la Mancomunitat i els alexandrins i la Grècia Clàssica i… tot? La literatura és el gran, el grandiós, el grandiloqüent i inútil i avorrit compendi de TOT.

Tanmateix, sempre hi ha algun repatani que, amarrat al seu sentit comú, es resisteix a aquesta mena de raonaments. Però encara no n’he trobat cap que em qüestioni un últim argument que abandera el fet literari. Cal fer que els nois i noies es plantegin molt seriosament això: de tot el que és estrictament tangible i útil, és a dir, menjar, beure, dormir, procrear, vetllar per la pròpia integritat física i per la del ramat, què hi ha que no ens deixi ben bé a l’alçada de les bèsties? Res. Fins i tot el desig immoderat de consumir béns tecnològics amb els quals ens disfressem d’éssers superiors dissimula la por malaltissa a les agressions del medi: hem passat d’amagar-nos dels llamps en una cova a aixoplugar-nos del contacte amb els nostres semblants darrere de monitors, webcams i mòbils 3G. Següent pregunta: què ens fa veritablement humans? No pas una sola cosa, és clar, però per damunt de tot hi ha el llenguatge, i això tots ho troben indiscutible. “Abans hi ha la racionalitat!”, que salta algun, i se li explica el significat d’enRAONAR; “Però el llenguatge sí que és útil!”, que fa l’altre, i se li fa veure que això és cert quan el missatge és “allà hi trobaràs la teca”, però no quan les paraules s’eleven purament per abastar la Bellesa, que és una altra cosa ben in-útil. “N’hi ha molts que no escriuen pas per la bellesa, sinó per la pasta: mira El codi Da Vinci!” Premi! L’argument final servit en safata de plata: si no persegueix la Bellesa, no és Art, i si no és Art no és Literatura (ni Pintura, ni Música, ni Escultura…). És pur i simple mercadeig. Però no cal fer-hi escarafalls: més val això que no res. Això sí, cal fomentar-los un esperit ben crític, mostrar-los el ventall, guiar-los en la tria sense condicionaments… i recordar-los que si aquell avorriment necessari que dèiem s’allarga indefinidament en la lectura, molt més enllà de les primeres pàgines, no cal entestar-s’hi: tot lector té el dret que certes literatures no li agradin, però cal tastar-ne tantes com es pugui, perquè tastant literatura es tasta la mateixa essència de la condició humana.

I per cert, parlant d’essències… Un dia d’aquests haig de reprendre el contacte amb el meu estimadíssim Joan de Calonge de les Gavarres (massa atrafegats!) per tornar-hi a parlar de coses inútils tot fent un cigaló al bar mentre uns altaveus tronats n’escupen alguna dels últims vuitanta. Com li envejo la sort de tenir, ara, una feina que el manté en contacte amb la terra mateixa, enfangat entremig de la mètrica perfecta de les regueres de l’hort. Però no li ho canviaria pas, no. Jo també tinc alguns trossets per llaurar…


Advertisements

2 responses to “La inutilitat de la literatura

  • Cesca Cufí

    Corrent per aquests móns on corro, la meva curiositat no pot estar-se de llegir el que troba i, essent així, tampoc d’afegir-hi un comentari (encara que es limiti en monòlegs interiors). Avalo les paraules d’aquests text en tant que moltes d’elles les he sentides a classe; i ben segur que les recordaré, sinó sempre, almenys durant un bon temps. Les que sí que recordaré sempre són les que, en forma d’afusellament, sonaven així: “Moltes vegades penso si no t’has equivocat d’especialitat”. I és precisament davant d’aquest fusell on em trobo ara, és quan has de decidir que venen els dubtes. Potser sí que m’he equivocat. Potser sí que no hi ha res que m’agradi més que escriure. I és per aquest motiu que equivocar-me en escollir el camp d’estudi pels propers quatre anys, que és el que tindrà la màxima probabilitat sobre la resta d’esdevenir la meva professió, no em deixa dormir. I malgrat estar ara pensat que l’estudi de la literatura podria delectar-me durant un temps, sé del cert que no serà la meva primera opció. Si les lletres es converteixen en la meva professió, bé hauré de viure d’aquestes i, per tant, hauran de ser econòmicament rendibles pel que fa, ni que sigui, a les meves necessitats bàsiques. Això significa que el meu treball escrit, que segurament seria una porqueria que no agradaria ni a crítics ni a lectors, hauria de ser mercantilitzat i passaria a ser un producte més del fastigós sistema econòmic “desvalorador” dels valors artístics. I tan és així que he decidit renunciar a l’aprenentatge de la literatura academicista (per anomenar-la d’alguna manera, tot i que no en el sentit estricte d’aquest terme) i aferrar-me a la idea que l’art no és art sinó és creat (l’art no és una còpia d’estils, no és una copia de formes ni de significats, i, així doncs, no cal aprendre ’l sinó crear-lo); renunciar a una causa perduda i amb un futur més que incert i desesperançador, per fer, qui sap, algun dia, de la literatura la meva vocació. Cosa, també, que em fa més por que una pedregada.
    I, ara per ara, la meva tasca lingüística es resigna a escriure des de l’anonimat i a corregir, si travessant el carrer em fa mal d’ulls, algun cartell dels “indignats” de la Plaça Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: