…que el món s’acaba

A veure si ho sabré dir de manera que se m’entengui… Mireu, un es guanya la vida (mig dignament, m’agrada de pensar) contribuint a l’educació de la mainada d’altri. És a dir: sóc professor. I, més per vocació que per altra cosa, m’ocupo de la parcel·la de les paraules. Se suposa, doncs, que de les meves classes les noies i nois n’han de sortir més ben parlades i parlats, no pas només en el sentit social o moral del terme, sinó sobretot atenent les habilitats que han d’assolir tant en la producció com en la recepció de missatges lingüístics.

Uuuix, que tècnic que m’estic posant. Quan començo així a la classe, al cap de cinc minuts ja han desconnectat pràcticament tots (excepte l’esforçada alumna de la segona filera a mà dreta, pobrica meva, que amb la mirada es declara adepta incondicional de totes les causes humanístiques hagudes i per haver).

O sigui que va, anem per feina. A mi sempre em ve més de gust de comentar un alexandrí d’en Carner, o un cal·ligrama d’en Papasseit, o un sintagma adjectival d’en Pla, o una polisíndeton de la Rodoreda, posant per cas… Però és clar, als i a les alumnes (perdoneu que hi torni, però és que el Departament ens hi insisteix molt, que els hem de guiar pels camins meravellosos de la paritat, també en matèria lingüística, i jo sóc complidor!) tot sovint això els importa ben poquet, perquè queda lluny dels seus paràmetres de sensibilitat artística.

I és aquí que m’he proposat d’acostar-m’hi jo, què carai! M’he posat a buscar el canal de la TDT on emet RAC105 i m’hi he trobat petant a tota castanya l’última de la Britney. Sí, ja ho sé, els nanos i nanes em diran que aquesta ja està una mica rància, però suposo que em permetran de començar per una que em garanteixi una certa equidistància (jo no els trauré els Pink Floyd si ells no m’encolomen res de massa maquinero, que no sé ni tan sols si encara se’n diu així, del txunda-txunda). A més, diu que aquesta mossa ara està vivint una mena de segona joventut, no? Aaai, una altra amb la síndrome d’en Peter Pan! Pobrica meva…, no, si encara ens entendríem prou bé…

Bé, la cançó ja la tinc triada, doncs. Diu que es diu “Till the World Ends”, o sigui, “Fins que el món s’acabi”. I per les imatges del videoclip (me n’haig de refiar, perquè el meu anglès està molt poc àgil), sembla que sí, que va de tema apocalíptic, perquè es veu tot de jovenalla vestida així amb un estil a la Mad Max però amb força menys roba, que fugen cap a les clavegueres tot mirant cap al cel, i tot d’una comença a ploure’n pedruscalla, i els edificis cauen a miques. Ara, que a les clavegueres, en lloc de trobar-hi tota una gernació de pobres mortals refugiant-se de la ira còsmica, amb escenes del tipus iaiona-venerable-que-abraça-criaturetes-tremoloses-que-pregunten-per-la-mama-a-qui-acaba-d’esclafar-un-meteorit, s’hi troben un superfestuquiquethicagues, amb la Britney vestida de dominatrix apocalipticopostmoderna refregant-se amb tot de ballarins i ballarines (veus? ella també es posa paritària, quan convé!) entresuats/-ades i una mica brutots/-otes, però això sí, tots i totes que semblen trets d’una revista de models. Es veu que el meteorit deu haver fet una primera escabetxina selectiva, i ha tret els vells i els lletjos del mig… ah, sí, i els que no saben ballar o no van vestits prou guais… Deu haver treballat de porter a Pachá, el meteorit.

Com que acabo decidint que no hi entenc res, em connecto a Internet i busco la lletra, que justament d’això es tractava des del principi, no?: intentar trobar un producte cultural ben actual, que pugui ajudar-me a captar l’atenció dels meus alumnes sobre les bondats d’un discurs literari construït amb base a uns determinats valors estètics… No, va, no m’estic posant pas sarcàstic, caram. Hi havia una dita llatina molt sàvia que deia que no hi pot haver cap llibre tan dolent que no tingui alguna cosa bona, i en això estic: qualsevol producte cultural que agradi tant a tanta gent ha de tenir alguna cosa bona. I com que la música d’aquesta cançó… home, potser és qüestió de gustos, però… què vols que et digui, potser l’autèntic valor estètic el trobaré a la lletra, tu! La lletra d’una cançó és el més semblant a un poema que hi pot haver, oi? Vull dir que, a part de l’exigència rítmica, ha d’haver-hi un cert ús dels recursos retòrics, si més no una certa habilitat en la combinació de nivells metafòrics.

Va, llegim-la. “Aquesta gateta t’ha deixat la llengua feta un nus, ja ho veig.” (Veus? Això de la gateta deu ser metafòric! Anem bé!) “Escup-lo, perquè em moro per tenir companyia” (Escup-lo? Ah, el nus! Bufa, aquí ja anem de cap a l’al·legoria, tu! Dos nivells metafòrics com a mínim, i tot just estem al segon vers!) “M’adono que ho tens. / T’adones que ho vull. / Tu saps que puc portar-ho fins al següent nivell, nen!” (“Ho”? Aquesta deu ser la clau! Segur que tot allò dels meteorits deu ser una mena de símbol visual per reforçar el sentit ocult del text.) “Si vols que aquesta bona meuca / es posi més estupenda que un remix, / nen, permet-me que et deixi al·lucinat aquesta nit.” (Home, doncs potser allò de l’ “ho” no devia ser tan ocult, perquè aquí, diguem que el lletrista molt subtil no ha estat. Va, a veure si a la tornada la cosa millora.) “No puc supo-suportar-ho més, / no m’havia senti-sentit mai així. / Vinga porta-porta’m a la pista. / DJ, què està-què estàs esperant?” (No, si al final aquesta també anirà d’allò de “Ballem, ballem, que el món s’acaba / i a nosaltres se’ns en fot tres raves”! O en lloc de “Ballem, ballem”, una altra cosa, perquè amb les refregades que es veuen al vídeo, el 3r vers potser no és “porta’m a la pista”, sinó “a terra mateix ja va bé”! Calla, calla, que ara ve el clímax…) “WOAH OH OH OH OH OH OHOHO! WOAH OH OH OH OH OH OHOHO! WOAH OH OH OH…”

Eeeeem… Uuuuumm… Jo també m’he quedat sense paraules. Sí, com uns que també parlaven del temps que s’acaba, i del que ha passat sense adonar-te’n, però que mostraven un bon xic més de… de què?:

“Cada dia es fa més curt,
Sembla que mai arriba el moment.
Plans que queden en no res,
O en mitja pàgina de gargots.
Esperar en silenciosa desesperació és l’estil anglès,
El temps s’ha esgotat,
La cançó s’ha acabat.
Em semblava que tenia alguna cosa més a dir.”

Doncs això. Que si m’haig de saltar el programa, em sembla que de moment em quedaré amb els clàssics, gràcies. Però seguirem buscant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: