Ostres, cargols i Britney Spears

El 1960 es va estrenar la pel·lícula Spartacus, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per Kirk Douglas, Sir Laurence Olivier, Jeanne Simmons i Tony Curtis. Gran obra, com totes –o gairebé, vaja– les d’aquest genial director. Una d’aquelles pel·lícules que tots hem convingut a etiquetar de forma ben simplista com “de romans”, i que associem a períodes de vacances escolars i televisives com el Nadal i la Setmana Santa. Una pel·lícula, en fi, d’aquelles que de petit mai no veies per iniciativa pròpia, sinó atiat per l’entusiasme enyorívol dels teus progenitors, que sempre anaven amanint el visionat amb tot d’anècdotes personals, xafarderies sobre els protagonistes (i això que llavors no hi havia “Sálvames” ni engendres d’aquests!) i curiositats diverses, algunes de ben interessants, per cert. En fi, el mateix que faré jo quan els meus marrecs tinguin prou edat amb coses com ara Blade runner, Magnolia o The meaning of life, per dir-ne algunes de caçades al vol.

Spartacus! Incommensurable interpretació de Douglas, un actor de físic imponent que treballava més amb la mirada que amb el cos (si mai la veieu, fixeu-vos bé en els seus ulls!). En Curtis, pobric, ben plantat i inexpressiu com sempre, exercint d’esclau guaperes lleugeret de roba i donant una rèplica prou digna al sobri i elegantíssim Laurence Olivier. Aquests dos últims protagonitzen una escena que ha passat a la història més, malauradament, per la polèmica que va generar en el seu moment gràcies a la graponeria de la censura, que no pas per l’enorme qualitat de la seva concepció i resolució.

Els meus anys tendres s’escaigueren en els 70, quan els dos únics canals televisius existents a Espanya anaven alternant espanyolades a la Martínez Soria-Landa-Pajares-Esteso amb èxits del Hollywood més ranci i políticament correcte. Amb les últimes cuetades del franquisme, els despropòsits de la censura encara deixaven sentir els seus efectes en molts dels productes culturals que havien arribat de l’estranger, i moltes de les pel·lícules que s’emetien a la TV duien la marca dels censors que hi havia aplicat les tisores deu, vint o trenta anys enrere. Sense anar més lluny, abans d’ahir vaig veure Avanti! de Billy Wilder per la tele, i les escenes en què Jack Lemmon i Juliet Mills apareixen nus de pèl a pèl no es podien sentir amb el doblatge original (enregistrat quan es va estrenar, el 1972), sinó que apareixien subtitulades, ergo: qui la va veure en aquell temps, es va perdre el numeret nudista.

De fet, eren els nostres pares els qui ens assabentaven d’algunes de les bestieses que els censors havien perpetrat per tal d’ajustar els productes cinematogràfics forans a la cotilla de la moral del régimen. Antològica és la de Mogambo, en què els integrants d’un tòrrid triangle amorós (marit-muller-perdulari) passaven a ser, per obra i gràcia d’uns hàbils retocs en el doblatge, un pintoresc triangle incestuós (germà-germana-perdulari), és a dir: per tal de dissimular els impulsos adúlters de la protagonista, la feien passar per germana del que en la versió original era el seu espòs, així no calia escandalitzar-se de les morrejades que li propinava el galant de vida llicenciosa… El que no entenia ningú, però, era què hi feien, germà i germana, dormint a la mateixa habitació i besant-se als llavis amb total desimboltura.

Spartacus, amb tot de romans i heroics esclaus cristians pul·lulant, no devia pas semblar especialment perillosa als ulls dels censors. Però és clar, era signada per l’Stanley Kubrick i provenia dels Estats Units, model de llibertat i progressisme (?), i s’havia de mirar amb lupa. M’imagino la cara que devia posar el censor de torn quan va copsar (si era el mateix de Mogambo s’ho devia fer explicar) de què anava, allò dels cargols i les ostres.

Aquesta és l’escena: el general romà Marcus Licinius Crassus (Laurence Olivier) és atès en el bany pel jove i atractiu esclau cristià Antoninus (Tony Curtis). Aprofitant l’avinentesa, i ajustant-se al més pur estil Socràtic, Crassus interroga el jovencell sobre qüestions morals, derivant ràpidament cap a les preferències gastronòmiques: li pregunta si menja ostres i cargols. L’esclau respon amb respectuosa circumspecció les preguntes, sense acabar mai d’entrar en el joc del seu amo, el qual acaba manifestant que a ell li agrada tant una cosa com l’altra. L’escena està rodada en forma de breu pla-seqüència, amb una única càmara fixa, fotografiant ambdós actors, il·luminats en penombra, a través d’una tènue cortina de tul.

Un cert entrenament en llenguatge retòric facilita la correcta interpretació de l’escena, però els senyals són prou inequívocs com per fer-la evident a qualsevol espectador atent i mitjanament intel·ligent. Per als despistats o mandrosos: les ostres simbolitzen la sexualitat femenina (els mol·luscs bivalves sovint s’hi han relacionat) i els cargols la masculina (per qüestions de forma i plasticitat, ens hem d’imaginar).

I ara, una estoneta que tingueu temps per perdre i estómac per fer-ho, mireu-vos uns quants videoclips d’aquests del gènere dance i ja em direu si no esteu d’acord que allà, el que compta menys és la cançó, i de la cançó, el que menys, el text. Si, ves, acabo de descobrir la sopa d’all! Però no puc evitar de trobar-hi quelcom de pervers, en tot plegat.

M’explico. Qualsevol producte artístic o cultural, tant si ho pretén com si no, és un reflex d’una època, si no d’aquella en què ha estat produït, d’aquella que pretén retratar (sovint, totes dues coses). I, parlant de “produir”, aturem-nos en els productors de música de ball actuals, entenent “productor” en el sentit més ampli de la paraula: el qui paga o cobra per decidir com ha de sonar tot plegat. No hi ha qui s’empassi que els “productes musicals” (no crec que se’n pugui dir ben bé “cançons”) orientats al consum massiu no rebin el mateix tractament que qualsevol altre producte comercial: el producte és bo si ven molt, independentment d’altres qualitats que pugui tenir. I és aquí que trobem el retrat més clar de l’època que ens ha tocat, l’època en què tot es pot vendre si es troba l’embolcall adequat. Però ja és ben fotut quan comences a desembolicar i desembolicar i només trobes paper i llacets virolats, i acabes adonant-te que el regal era el paquet. Tots hem vist alguna vegada una criatura desembolicant un regal, posant cara de decepció amb la joguina que hi troba i jugant després amb la capsa, oi? Doncs d’això es tracta! Quin és el públic potencial d’aquest tipus de música? Aquell que en un moment donat no vol atabalar-se trobant en la música que escolta profunds missatges carregats d’entelèquies morals, sinó desconnectar la clepsa i passar-ho bé una estona.

“En un moment donat” i “una estona”… Però què passa quan la persona en qüestió no escolta res més en tot el sant dia? Quan no consumeix cap altra forma de “producte musical”? I si ampliem el ventall a “cap altra forma de producte cultural?” Potser, arribats aquí, ve el moment de preguntar-nos si realment és l’època la que marca el producte artístic o si hi ha determinats productes artístics que tenen la capacitat de marcar l’època en què es produeixen.

Ara fa uns quants dies em trencava les banyes a intentar trobar el sentit a un videoclip protagonitzat per la Britney Spears, i suposo que qui va tenir la santa paciència de llegir-s’ho va entendre que hi havia més de divertiment que d’altra cosa. Però haig de confessar que he seguit furgant en el tema, i em sembla que la beta deixarà tirar un bon tros, encara. Dic “confessar” per disculpar sobretot l’esperit foteta de què, com a bon empordanès, em vanto; d’altra banda, però, endevino en la investigació endegada un mar de possibilitats pedagògiques (no, si encara m’hi faré mal…).

Avui em ve de gust d’entretenir-me amb una altra cançó interpretada per la Spears. M’adono que hi tinc una certa debilitat, mira… potser és aquest aire innocentot que té, que fa que, per més que intenti disfressar-se de dona perillosa, el paper de femme fatale no li escaigui gens. La cançó es diu “I’m a Slave 4 U”, i ja té uns quants anyets: precisament és de l’època en què la nena es va adonar que havia de treure’s la imatge d’adolescent entremaliada (“Baby, baby, one more time!”) i reivindicar el seu lloc en el món adult. Bé, això és el que volen donar a entendre els versos de la cançó, però de ben segur que les orientacions de qui era el seu mànager, del productor del tema i dels capitostos de la discogràfica devien pesar-hi força.

La cançó m’ha vingut al cap per les similituds que hi ha entre el seu videoclip, que ja havia vist fa uns anys, i el de “Till the world ends” (estètica, ambientació i coreografia, missatges subliminals inclosos), de què parlàvem en l’article anterior. Així que en lloc d’anar primer a les imatges vaig al text. I de què va? De les ganes de ballar que té la noia, i que està tota queixosa que no li deixin posar un peu al club, argüint que és massa joveneta. Ella discrepa, i pel que es veu, aconsegueix d’entrar. Tot superant la seva natural timidesa, ulla l’esqueller que hi ha a la pista, i es declara esclava seva. I en fi, acaba amb el mateix entramat de metàfores subtils de sempre (“Nen, vols ballar al meu cim?”) i onomatopeies animalesques que pauten la “comprensió lectora”, per si les suggeridores imatges (mooolt subtils, també) del vídeo no acaben de subratllar ben bé el subtext. Una llàstima, perquè si el lletrista (el productor, haig de dir?) s’hagués limitat a seguir la idea inicial (“ballar” com a metàfora de “tenir relacions sexuals”) hauria aconseguit travar una al·legoria facilota, però efectiva.

Arribat a aquest punt m’adono que, limitant-me a un parell de cançons de la mateixa intèrpret, no puc extreure cap mena de conclusió vàlida…, tot i que em tempta d’inferir-la de bones a primeres, va: els textos de les cançons de gènere dance interpretades normalment per les que podríem anomenar “models cantaires” (entengui’s noies joves, atractives i desinhibides, vestillades o desputides a la moda… ah, sí, i amb una certa habilitat per al ball i fins i tot el cant!) solen remetre amb molt poques variacions a la suposada urgència de la població d’entre 14 i 20 anys per estar ballant desaforadament tota la santa nit, i així que puguin, lliurar-se a l’instint de procreació. Molt simplista: em reconec profundament ignorant en la cultura que alimenta aquest tipus de música, i per això faig el fetge fort i busco per la xarxa altres exemples d’aquest estil per confirmar, o, si escau, contradir. Abans no arribo al nivell de saturació, me n’empasso una de la J Lo, tres d’en David Guetta i quatre o cinc de la Ke$ha. De rebot m’assabento que aquesta última és coautora de l’últim èxit de la Spears, i a través de mitja dotzena de referències creuades en què apareixen aquests noms barrejats entre ells i amb d’altres que em dispensareu, constato que aquesta parcel·la del món musical és força endogàmica.

Mereixen menció apart els videoclips i les cançons (també concloc que tot és u) de la tal Ke$ha, que com a artista que signa les seves pròpies composicions i que atén encàrrecs m’ha semblat il·lustrativa. Deixant de banda l’estètica visual, que jo diria que vol ser agressiva, més que no pas provocadora o transgressora, o la permanent expressió que manté la cantant de cabreig olímpic i de menyspreu prepotent per tot allò que no sigui de la seva corda, la temàtica de les cançons gira a l’entorn de la ballaruca, i tant, però s’amaneix amb fortes dosis de “que no em falti el mam, que avui vull agafar un pet dels que fan època” i “que el món rebenti, que a mi i als de la meva selecta classe (joves i atractius, és clar) se’ns en refot”. Cal dir que en les cançons, si no és per la vestimenta i les coreografies, l’element sexual queda més diluït (si bé el disseny dels videoclips ja s’ocupa de potenciar allò que el text obvia).

Tot plegat fa molta malícia, i potser és que, a més de foteta, sóc malpensat per naturalesa, i doncs no puc evitar de veure en tot això un reflex de la campanya que el cinema nord-americà dels anys 30-40-50 va perpetrar a favor de la indústria del tabac i de l’alcohol: tothom devia sortir de la sala de projecció amb un desig irrefrenable de fumar i beure. Qui deu finançar els grans productors de música de ball?

Millor que ho deixem córrer abans no ens emboliquem massa. I anem, si podem, a la qüestió que em portava a aquest batibull: quin propòsit pot tenir la comparació entre una escena d’una pel·lícula com Spartacus i el videoclip d’un tema dance? Se me n’acuden un munt, però em conformaré amb un parell de reflexions finals.

No escandalitza qui vol, sinó qui pot. El nivell de saturació, pel que fa a rebel·lia de postal, llenguatge brut, actituds provocatives, imatges ofensives i violentes, etc., etc., a què hem arribat tots plegats (desenganyeu-vos, el jovent, també, i els infants, igualment: un dia d’aquests hem de parlar de Tom i Jerry) fa que aquesta mena d’ “oferta cultural” tingui uns efectes sobre qui la rep purament epitelials, ara bé, alerta: l’única vacuna contra l’estultícia supina que s’hi ven és l’ús, no només la possessió, de la intel·ligència. Hom pot gaudir intel·ligentment també de la música dance, no cal ni dir-ho (i segur que hi deu haver algú que fa lletres intel·ligents per a aquesta mena de música, passa que jo no hi he tingut paciència), però el model de vida que s’hi glorifica pot calar en mentalitats massa verdes, o poc cuites… o massa buides. L’escandalosa escena homosexual de Spartacus és provocadora… justament perquè no ho sembla ni pretén ser-ho: simplement despulla una realitat que xoca amb la moral establerta, i ho fa amb naturalitat i amb sobrietat màxima, aquella sobrietat que respecta tant la intel·ligència com l’estupidesa de l’espectador i permet que sigui l’una o l’altra qui faci la lectura d’allò que es veu.

Les generacions precedents a la que ben aviat tallarà el bacallà (esperem que se’n surtin millor que nosaltres) s’entretenien amb productes culturals filtrats per la censura, la família, la societat, les possibilitats d’entreteniment que oferien la tècnica i el nivell socioeconòmic, i enmig de l’oferta també havien de suportar morralla musical amb missatges suposadament “progres”. Però precisament els “filtres” feien que l’oferta adreçada específicament al jovent tingués poc pes, o si més no que fos un pes compartit amb altres ofertes de més entitat. Ara què se’ls dóna? Subproductes pretesament culturals embolicats en cel·lofana caríssima a píndoles de no més de 3 minuts que els arriben (sense possibilitat de control ni de filtre) per tots els canals imaginables i que els atracallen de clixés, identificant-los amb gernacions de clons pneumàtics que confonen personalitat amb pentinat, i que manifesten obertament i de manera ben poc subtil que només pensen a ballar, beure i fornicar compulsivament. Jo porto setze anys ajudant a educar adolescents, i sé que no són així. Cal que els ajudem a no deixar-se convèncer del contrari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: