Gris

De ben petit el recobria un borrissol de color burell. A mesura que va anar creixent, i després de fer la muda, el plomatge se li va anar tornant més i més blanc. I no era que el seu ho fos més que el dels altres albatros de l’estol, però tenia una qualitat de blanc especial, una lluminositat gairebé insolent. Només un fistó negre li tacava l’extrem de les rèmiges i perfilava les seves ales quan es desplegaven contra el sol que esblanqueïa el cel de migdia.

La seva existència transcorria entre la lluita per la subsistència i l’acceptació de la irracionalitat monòtona, simple i estúpida de qualsevol bèstia, adornada, això sí, amb la grandiositat del domini del cel. Maldestre i desmanegat en terra, un cop aconseguia de remuntar-se esdevenia un animal majestuós, poderós en cada esbatec, solemne en el planatge, àgil en la giragonsa. Es diria que la llum especial de la seva ploma l’agermanava encara més amb els raigs del sol, l’empenyia més amunt que a qualsevol dels seus companys, feia el seu vol més agosarat.

Negada com els era la capacitat de raonar, els altres no s’adonaven gens d’aquest punt de superioritat, i per tant no eren capaços de sentir-ne cap enveja, ni de manifestar-li una actitud de rebuig. Malgrat tot, sempre estava sol, marginat no pas per voluntat pròpia (car no en tenia), sinó pel simple fet que alguna cosa el feia essencialment diferent. Els instints més elementals, d’altra banda, l’igualaven a la seva espècie, sobretot l’instint que el feia conscient de la pròpia fragilitat com a forma de vida. Coneixia perfectament tots els perills que podien amenaçar-lo i els defugia sistemàticament i cega; també lluitava com el que més pel trofeu essencial d’un peix platejat i llisquent, i s’abocava a les disputes amb l’agressivitat que dóna la gana urgent.

Un matí reposava vora la platja amb tots els seus companys d’estol, enxampant ací i allà una o altra despulla sobrera de peix. Va sentir el pessic àcid de l’instint que l’advertia que alguna cosa no rutllava. Al lluny, sota la línia de l’horitzó, una baluerna indefinida s’atardava feia estona a travessar les aigües de l’ampla badia, emetent de forma compassada uns udols esquerdats i greus, llargs, planyívols. Unes llengües ataronjades en sortien de forma abrupta, arreu, i es disputaven el cel amb unes nuvolades negres que serpejaven violentament, formant columnes impossibles. De sobte, un espetec profund i eixordador va estripar la calma del migdia encès, i l’estol sencer va emprendre una folla carrera per guanyar la seguretat del cel. L’albatros lluent, com sempre per damunt dels altres, va gosar atansar-se una mica cap a la blasfèmia negra que ensutzava el cel, i va advertir com un ull també negre, espès, començava a badar-se amenaçador a l’aigua tot al voltant de la baluerna ferida, que s’anava enfonsant lentament.

De ben petita, la tonalitat lleugerament esblanqueïda de la seva pell hauria pogut fer dubtar que fos de raça negra. A mesura que va anar creixent, però, se li va anar enfosquint, fins a assolir una qualitat de negre tan concentrat que lluïa i adquiria tonalitats blavoses i fins tornassolades segons la incidència de la llum. Només el blanc dels ulls, el rosa viu de l’interior dels llavis o el vori de les dents trencaven l’ombra fosca perfecta del seu rostre.

La seva vida era simple, més que res perquè la pobresa extrema del seu entorn no donava peu a cap mena de sofisticació. La subsistència, sempre per dessota dels mínims, era l’única preocupació dels habitants del seu poblat. Més que una preocupació, era una mena de resposta automàtica al més bàsic dels instints: de fet, no existia cap planificació concreta per aprofitar els pocs recursos de què disposaven, ni per millorar-ne el rendiment. Es limitaven a obtenir llet de les bèsties que mantenien en un tancat, cada cop més escasses, més magres i malaltes, i a recol·lectar i elaborar el gra que donava la terra dels encontorns, cada cop més eixorca i aspra.

Ella havia nascut quan aquesta situació ja estava assumida de temps pel poblat, per tant no en coneixia d’altra. I ja estava acostumada a l’opressió constant al ventre lleugerament inflat, un nus que amb prou feines apaivagava l’únic àpat migrat que podia fer al llarg del dia. Malgrat tot, sempre s’adelerava a jugar a totes hores, i vivia el joc amb una intensitat que sempre la feia la capdavantera de totes les corredisses, la més agosarada en les tombarelles, la més viva en les demostracions d’enginy, la més imaginativa a l’hora d’empescar-se noves formes de diversió. La lluïssor especial de la seva pell era una mena d’indicador de la seva vitalitat.

Innocents com eren, els nens no en feien gaire cabal, de la seva aparent superioritat. Deslligats del materialisme, avesats a no tenir res, perquè només posseïen la pròpia infantesa i la pròpia humanitat encloses en uns cossets amagrits per la fam, no tenien cap noció del que és desitjar allò que té un altre, o rebutjar algú per enveja. Tot i així, sovint se la veia sola, no pas perquè se sentís diferent (era massa petita com per a adonar-se’n): simplement es lliurava al seu do sense tenir-ne consciència.

Una sola cosa la convertia en una criatureta més: la seva dependència dels adults. La seva indefensió davant de qualsevol perill i la incapacitat de valer-se en la recerca d’aliment eren les mateixes que podien tenir els altres nens, i quan l’estómac gemegava massa fort i el nus es feia insuportable, també plorava fins gairebé emmalaltir.

Un capvespre, amb la cara bruta de les llàgrimes que darrerament sovintejaven massa, amb el consol insuficient d’un parell d’embocades de la pasta de farina que havia compartit amb els seus germans, anava a jugar als afores del poblat. Entremig del rostoll de blat mal segat, va trobar una llarga ploma blanca, d’un blanc somort i sense llum. Al cel va ressonar un esgarip esquerdat i sostingut, horrible.

Han passat quatre dies. En fa dos que l’albatros, abans d’un blanc lluent, no es mou. No pot. Té les cames presoneres, les plomes encastades al cos, les ales esteses i encarcarades com dos fustots pesants i inútils, el bec amorrat a una massa negra gelatinosa i pudent. L’olor el deixaria atordit si no tingués els badius obturats. S’ofega. Al voltant seu, a dotzenes, els seus companys es recargolen en una coreografia patètica, gemegant impotents entre les restes putrefactes de peix que els han fet caure al parany. L’albatros, en un últim estremiment, aconsegueix girar el cap i clavar per última vegada un ull vidriós al cel que ha perdut per sempre. La lluïssor del sol s’hi reflecteix com un sarcasme macabre.

Han passat quatre mesos. En fa dos que la seva pell abans tornassolada ha perdut la llum. Els voltors de plomes blanques mortes ja arriben. Vénen del nord.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: