Oi

Avui vaig cap a Girona a fer un encàrrec amb els meus fills. Relaxat, escoltant la música que comparteixo amb ells: quan els hi acostumes de petits, és fàcil, sóc un refotut trampós. En tot el camí ni penso en la sort que tinc, que fa dies que el petit no es mareja i no vomita al cotxe. Tot és arribar a la rotonda a l’entrada de la capital, que entre els compassos del Verges 50 sento un oi que ve del seient del darrere. Jo m’intento convèncer que no ho ha estat, un oi, però la meva masculina intuïció paterna (sí, nenes, els mascles també en tenim, d’això) em diu a crits que sí, que ho és, i mig angoixat li pregunto: “Pau, que no et trobes bé? Que estàs marejat?” I a través del retrovisor, que sempre porto mig tort per controlar-li la coloració dels llavis-ai-que-els-té-esblanqueïts, em diu “Sííí”. Passada la rotonda busco un raconet per aturar el cotxe, i la deessa Fortuna, somrient, m’indica un cotxe que surt i em deixa lliure un lloc per aparcar. A mitja maniobra, torno a llucar pel retrovisor i el veig amb les galtones inflades, la mirada serena i pacient. “Corre, pare, corre”, que em diu el gran. Aparco, baixo, “Descorda’l, Marc, afanya’t!”, el trec del cotxe, baixa, i encara no posa el peu a terra deixa anar la càrrega. Ni un esquitx a la roba, ni a les sabates. El meu petit heroi. Com que ens hem aturat a la vora d’un Mercadona, faig baixar també el gran i hi entrem a buscar una ampolla d’aigua, perquè en Pau es pugui treure el mal gust de boca, i de passada comprar un parell de coses per a la lasanya que els he promès de preparar aquest vespre per sopar. Fa dies van veure un episodi de “Garfield” a la tele en què un exèrcit de malvades lasanyes extraterrestres preparaven la destrucció total de la terra amb una mandonguilla-meteorit gegantina per venjar els estralls que el rodanxó gatot causava entre els seus consemblants dia sí i dia també. Just en entrar al súper trobem el pare d’un excompany de classe del gran amb qui de temps no ens vèiem, i la fem petar. És l’aniversari de seu nano i està dubtós de si comprar-li o no una miniplanxa de surf d’aquestes que els xavals fan anar a la vora de la platja amb el rompent de les onades, perquè la Nintendo ja la hi va comprar l’any passat. “Dos-cents euros”, em diu, entre indignat i resignat. Després parlem de com està tot de malament, i la feina, i els horaris (per als qui tenim feina). Quedem que quedarem, dinar, berenar, sopar o una xefla qualsevol, i fem adéu per seguir la compra. Dues capses de pasta per a lasanya, mitja dotzena de birres, una ampolla de lambrusco (de la casa), mitja dotzena d’ous, que s’estan acabant… ah, sí, l’ampolleta d’aigua per al menut, “Marc, en vols una, tu també?”, “No, no, que ja beuré de la d’en Pau” (el meu altre heroi!), “Home, és que ha gitat!”, “Ah, sí, becs, doncs agafa-me’n una”. Caixera. Deu euros, home, no està malament, encara arribarem a final de mes…

Tornem a l’aparcament i ens disposem a acomplir la missió que avui ens feia perdre un matí de platja: anar a canviar un cotxe de radiocontrol que se’ns havia espatllat i que suposadament ens havien arreglat. Arribem, aparco en zona blava, per deu minuts que compto estar-hi no pago, que la Fortuna ja m’ha somrigut un cop i no permetrà que passi just ara el vigilant. A la botiga enllestim més o menys ràpid, si voleu us ensenyo què li passa al cotxe, torna a fer el mateix, no que ja ens ho creiem, home, només faltaria, us en donem un de nou, ah, molt bé, doncs traiem les piles, que les hi he deixades per si volíeu comprovar-ho, les treuen, les posen al nou, té, proveu-lo, a veure si aquest, aquest sí que va, sembla. Doncs molt bé, moltes gràcies, gràcies a vosaltres, sobretot ens han dit els tècnics que no li doneu cops molt forts, i si se li torna a trencar l’antena no intenteu enganxar-la, millor ens el torneu a portar. Això darrer ho deien poc convençudes, no? Tornem al cotxe. No hi ha paperet de multa.

Cap a casa. Pel camí truco, abans m’aturo en una benzinera, que duc una parella motoritzada al darrere, feia temps que no em cenyia tant a les velocitats genèriques. “Carinyo, abans d’anar a casa, compra cinc-cents grams de carn picada. Sí, barrejada com sempre, dos-cents i tres-cents. Sí, dues vegades. Fins ara.”

Arribem a casa. Proven el cotxe una estoneta, disputant-se’l prou raonablement. La dona, que la Fortuna la beneeixi, se m’emporta la mainada a fer una pizza al passeig, entre tirada i tirada de cotxes de radiocontrol (s’enduen també l’altre, no fos cas que hi hagués baralles), i després els portarà al cinema a veure els barrufets o els pitufos, segons disposi la Fortuna, que avui no ens deixa de petja (amb sort seran els barrufets, que a la sessió de les 15:30 un dimecres no hi va ni Cristo). Dino d’una esgarrapada mirant el telebrutícies. Amb els titulars ja faig. Aldarulls a Anglaterra. Crisi financera. Convergènsinió escalfa la precampanya. L’or es converteix en refugi per als diners, la pedruscalla treta de sota terra regeix els nostres destins, estúpida raça humana. Un jugador de bàsquet de 45 anys signa per una temporada més, jo en tinc 44 i al·lucino de continuar ensenyant literatura, just de forces com vaig, on són les càmeres? Un de futbol veu més proper el fitxatge pel club dels seus somnis, que és la Ramoneta, perquè aquest s’acosta no sé quants milions a les pretensions de l’altre, que fa de pu…, calla, que va de noséquè de fixos i variables, es veu; ah, així doncs el puta és el primer, no?, “de puta a puta va el resto”, que deien els avis. Sembla que es tornarà a espatllar el temps, o no?

Fa dies que la Banya d’Àfrica ja no és trending topic. Suposo que hi haurà alguna oenagé o alguna multinacional o alguna corporació oficial que un o altre dia avisarà els mitjans perquè es facin ressò de les iniciatives que endegaran per contribuir a pal·liar la catàstrofe humanitària i xiuxiu-xiuxiu. I sortiran sobreimpresos telèfons a on trucar i números de comptes bancaris a on aportar. Suposo que el Sant Pare apaivagarà la mala consciència dels milers de joves que l’aclamaran entre xarrup i xarrup de Coca-Cola a la “Jornada” fent-los entendre que tota la despesa era necessària; i si ell no se’n surt, algun dels seus ministres i feligresos, Evangeli en mà, recordaran als qui sentin l’imminent sotsobre de la fe que el missatge no és pas “hem d’eradicar la pobresa en el món”, i que quan Jesús fou acollit per Zaqueu aquest va treure les millors gales i viandes (Que no? http://www.alandar.org/spip-alandar/?Cuanto-va-a-costar-la-JMJ / http://ameiric.blogspot.com/2011/05/gastos-de-la-jmj-2011.html)

Fa dies llegia articles i cròniques sobre aquest esdeveniment. Tot fullejant trobava un anunci d’Unicef a pàgina sencera reclamant ajut per als nens de Somàlia, i més endavant una foto d’un grup de paquistanesos mostrant la cicatriu embenada de l’operació a què s’havien sotmès per fer-se extirpar un ronyó i poder-se’l vendre per 8000 euros. I del Pakistan el cap se me’n anava a l’Españistán de l’Aleix Saló. Suposo que heu vist el vídeo a Youtube (genial!). Em rondava pel cap la idea d’escriure un article a l’entorn d’un dels personatges que hi apareixen, el pobre babau que es presenta al banc per demanar un crèdit acompanyat del seu avalista, una tortuga amb gorra. Bé, en realitat el que jo volia fer era muntar un numeret autocompassiu identificant-me amb el babau (no pas amb la tortuga), pobles del món, ploreu amb mi, la hipoteca m’escanya!, i després espaterrar tothom amb la meva sensibilitat respecte dels més desvalguts. Volia titular-lo “Sóc un hipòcrita”, i mentre escrivia el títol pensava si cridaria prou l’atenció dels lectors potencials. Doblement hipòcrita, doncs: no em declarava hipòcrita perquè estigués verament convençut de ser-ho, sinó simplement perquè declarant-m’hi venia una atractiva imatge de persona veraç, franca, autocrítica. Captatio benevolentia de pa sucat amb oli.

Fa dies que una frase m’acompanya com un mantra escanyolit però persistent. La tinc associada a no sé quina anècdota de joventut (ja parlo d’anècdotes de joventut, estic molt malament) en què em veig a casa d’un amic, en el seu primer i tronat pis de lloguer, asseguts en una taula que si fos ara tindria una etiqueta d’Ikea, i ell sí que va i em fum: “Cal aprendre a conviure amb les pròpies contradiccions”.

I jo ho intento. De debò. I sé que me’n surto prou bé. Crec fermament que no s’ha d’escridassar ningú, i quan tinc el dia girat m’esgargamello com el que més. Renego de la violència, com a pacifista convençut, i permeto que els meus fills vegin sèries de dibuixos en què els protagonistes se la passen llançant-se cassoles, ganivets, maons i cartutxos de dinamita. Avergonyeixo els meus alumnes perquè no llegeixen prou, i jo tinc la tauleta plena de totxos que no fan sinó agafar pols. Convençut que els qui tenen molt haurien de compartir el seu privilegi, merescut o no, amb els qui tenen poc o res, passo de llarg a la vora d’un home agenollat amb un gotet de plàstic i un rètol de cartó (el rètol sempre és el mateix, l’home sempre és diferent) sense ni un ròssec de mala consciència. La cosa més arriscada i espectacular que he fet jo en favor de l’eradicació de la fam en el món ha estat repartir sobres del Domund a l’escola on treballo, i per tal d’aconseguir que la majoria d’alumnes de la meva tutoria donin alguna cosa, els he deixat sols a l’aula, amb el sobre a la mà, davant d’una projecció d’aquella imatge amb què el fotògraf sud-africà Kevin Carter va guanyar el premi Pulitzer el 1994, la d’una criatura sudanesa, tota fam i costelles, ajupida en presència d’un voltor.

I després, amb la meva mala consciència de llicenciat amb feina fixa occidental blanc de mitjana edat i panxeta vagament pronunciada gaudeixo de les meves merescudíssimes vacances amb la meva família fent, com sempre, equilibris per arribar a final de mes i procurant de tenir prou per pagar la benzina suficient per anar i tornar de Girona a buscar el cotxe de radiocontrol que substitueix el que se’ns va espatllar tres dies després de quan el va estrenar pel seu sant quan vam fer mans i mànigues i em vaig estar de comprar tabac i ens vam estar de comprar-nos roba per substituir la que encara ens va bé per poder-li fer un regal ben maco.

Molta gent queixosa perquè la pluja els ha fet malbé les vacances. Molts nens plorant perquè la sequera els nega el futur.

Disculpeu, us haig de deixar. Em sembla que em ve un oi, i jo no tinc l’aguant ni la innocència del meu fill de quatre anys.

Advertisements

One response to “Oi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: