Receptari (1)

Verdures. Netejo un parell de porros, pelo tres estafanòries, un parell de grans d’all. Picadet ben petit. Va molt bé, aquest ganivet, sobretot recent esmolat. Ben esmolat. Cal tenir-lo ben esmolat per minimitzar el risc de tallar-se amb una maniobra falsa. Joc de canell sobre la fusta de tall. Txactxactxac. Ben petit.

Filetejo el pit de pollastre. No gaire prim, que si es talla massa prim després queda eixut. A la carnisseria sempre te’l tallen massa prim. Allà sí que tenen bons ganivets. Aquest no va pas malament, no senyor, gens malament. Poso el palmell, mans ben netes!, sobre el pit de pollastre i pressiono suaument i ferma. Faig lliscar el ganivet dessota el palmell, un sol moviment llarg i continuat. Dos talls d’uns set mil·límetres, ni massa prims ni massa gruixuts. Trec les restes de greix i de venes i de tendrums. Salpebre. Raig d’oli, just per untar els talls. Paella ben calenta. Els filets volta i volta, una mica torradets per fora. Per dins ja s’acabaran de fer amb el brou. Els reservo.

El pot de bullir. Foc mitjà. Raig d’oli, generós. Amb el recollidor (bona eina, també) agafo la verdura picada i la tiro al pot. Pxfsxfspxsss. Polsim de sal per fer-la suar. Remeno amb l’espàtula de bruc. Les eines de fusta s’han de netejar de tant en tant amb lleixiu. La fusta de tall també. A la carnisseria la tenen bombada, de tant esgratinyar les restes de carn i sang amb el tallant. I després la freguen amb lleixiu. Higiene perfecta. Restes de brutícia, deixia, desferra. Tot. Fora.

Segueixo remenant amb l’espàtula. Els trossets de porro comencen a transparentar. Sempre n’hi ha algun que es crema: mira’l. Malparit. No m’esguerraràs el plat. Intento pescar-lo amb l’espàtula. Se’m fa escàpols. Petit bord negrós. S’enganxa al fons. Fico la mà dins el pot, el pessigo entre el polze i l’índex. Em cremo. Tant li fa. Ja és fora. Al cubell de les restes orgàniques. Se m’estan acabant les bosses. Les compostables són més cares. Han de ser compostables, si no quin sentit té. Hi ha veïns que ho foten tot allà mateix. Hi ha veïns que llencen l’orgànica amb bosses de plàstic del súper. Ignorants. Estúpids. Ja s’ho trobaran. Algun dia.

M’he cremat de debò. Observo fascinat els capcirons envermellits. Me’ls xuclo pausadament mentre segueixo remenant amb l’altra mà. Dolor. El dolor em fa bé. El dolor em fixa en aquest moment. La verdura està al punt.

Agafo el pot de l’arròs. Un grapat. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Sis. Un grapat i mig per persona. En tindré per a quatre dies. Sempre va bé tenir una mica de menjar preparat a la nevera. Demà potser tindré feina. Demà potser no tindré temps de cuinar. Una llàstima. M’agrada cuinar. Em convé cuinar. M’ajuda. M’allibera.

Remeno bé perquè no s’agafi l’arròs. No ha de rossejar, que es cremaria la verdura. El secret perquè quedi ben gustós és que l’arròs faci unes quantes voltes amb la verdura fins el moment que perleja. I el brou. Abans d’ahir me’n van sobrar dos litres de la crema de carbassó. Carbassó, ceba, porro, patata. Agafo el recipient de la nevera. Bon brou. Ideal per a l’arròs. L’aboco amb cura, que no esquitxi. No cal tot. No vull que quedi aigualit. L’arròs bullit ha de tenir aquell punt cremós, sense que arribi a ser pastat. Ni tampoc eixut. Cremós.

El pollastre ja s’ha refredat una mica. Mentre el brou no arrenca el bull, poso els talls sobre la fusta i els faig a daus. Rosa pàl·lid per dins, alguna petita resta vermellenca. El punt just de cocció. Poso els talls en un plat fondo perquè acabin de deixar anar el suc. Farà el brou més gustós. El brou comença a bombollejar. Remeno a fons i abaixo el foc. Compàs d’espera. Cinc minuts i tornar a remenar.

Són les vuit i cinc. A aquesta hora molt veïns baixen les escombraries. El de les bosses del súper, sempre. És puntual. Porc. T’he vist. El paper amb el plàstic, el vidre amb el rebuig. Potser avui. Tinc temps. Cinc minuts, abans de remenar de nou l’arròs. M’acosto al cubell. Agafo les vores de la bossa i les estiro amunt. Encara està a mig omplir. Avui no cal que baixi. Això em contraria. Potser demà.

Per fer temps vaig fent endreça. Netejo la fusta. Fregall amb sabó i aigua calenta. La baieta és estrenada de fa tres dies. Tot i que sempre l’esbandeixo a consciència, fa olor. Tufeja. La llenço i n’estreno una altra. Eixugo el sabó de la fusta, esbandeixo, escorro, torno a eixugar, esbandeixo, escorro. Raig de lleixiu, torno a fregar. Eixugo, esbandeixo, escorro. Tres cops. Agafo el ganivet per la fulla i esgratinyo la fusta. Retiro les serradures amb la baieta. Netejo el ganivet. A fons. La fulla ha d’estar ben neta. Brillant. Impol·luta. Lliure de gèrmens. L’eixugo a consciència amb paper de cuina. Estenc un drap net sobre el pedrís i l’hi deixo reposar, que s’acabi d’eixugar ben bé. No vull que quedi tacada de rovell. És una bona eina.

Vuit i deu. Remeno. Tiro els daus de pollastre a l’arròs. Remeno de nou i apujo un puntet el foc. Sal? El brou ja en portava. Acosto la cara al pot i vento el vapor amb el palmell cap als narius esbatanats. Ensumo. Falta un polsim. L’hi tiro i remeno. Cinc minuts més.

Cinc minuts serien suficients. Potser haig de llençar les ampolles. Surto a la galeria a comprovar el cubell del vidre. Només n’hi ha dues de cervesa. No val la pena. Llàstima. Demà, demà.

Recullo les peles d’all, les puntes de porro, els quatre grans d’arròs que han fugit. Frego el pedrís. Arracono el drap amb el ganivet per fregar també a sota, tot i que no caldria. Acarono la fulla del ganivet. Ja és sec. El torno a deixar reposant sobre el drap.

Un quart de nou. Agafo la llossa, faig mitja cullerada, deixo escórrer el suc, que llisca lent, amb el punt just d’espessor. Miro els grans d’arròs, el nucli blanc a punt de fondre’s. No cal tastar. Apago el foc i remeno per última vegada. Els trossets d’all imperceptibles, el porro subtil, l’estafanòria tendra però no desfeta.

Tres minuts de repòs. Temps just per parar taula. Potser podria posar-lo al plat i deixar-lo refredar cinc minuts. Potser avui baixarà un pèl més tard. Potser quedarà pastat. No suporto l’arròs pastat. Un cop servit hi tiraré un raig d’oli cru. Què faré, demà, per sopar? No ho sé. Potser demà tindré mandra. Sobrarà arròs, segur. Demà no hauré d’embrutir gaire. El ganivet brilla sobre el drap. Demà tindré temps per a mi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: