Títol?

Com a professor de llengua i literatura d’un institut de la capital, considerava una mancança imperdonable la poca quantitat d’hores que dedicava al consum personal de cultura. Tenint en compte les filípiques monumentals que cada dos per tres engegava als seus soferts alumnes, comminant-los a foragitar de les seves vàcues vides tot allò que sonés a xip-telefonia-pantalla-videojoc-transmissió-de-dades i suplir-ho amb llargues i espesses sessions literàries, teatrals, pictòriques i artístiques en general, és de llei remarcar que a ell li costava qui-sap-lo d’endegar la lectura d’un llibre (de fet, feia ben bé un parell d’anys que no tocava paper si no era per obligació professional), d’assistir a un espectacle teatral (el cinema era més econòmic) o de visitar una exposició (l’última l’havia vista en el viatge de fi de curs de la seva pròpia promoció de COU, i no es pot pas dir que hi hagués pres molt delit). És per això que sempre que arribaven les vacances d’estiu es feia la ferma promesa de convertir-les en unes autèntiques vacances culturals, invertint el seu temps de lleure exageradament dilatat (com no es cansaven de refregar-li pels nassos tots els coneguts que no eren del gremi) a redimir-se d’una tan sorollosa incongruència. Malauradament, les bones intencions se n’anaven en orris entre platges, passejades vespertines, terrasses d’orxateria, aire condicionat de cinema, xefles d’amigots allargassades fins a tres quarts de quinze i inenarrables sessions de videoclub i sofà i becaina d’aquelles fulminants amb bavalleta penjant inclosa.

El seu amor propi d’intel·lectual impostor havia quedat greument tocat aquest darrer curs quan, en una de les sortides culturals organitzades pel Departament de resultes d’una proposta seva, va anar amb els alumnes de quart al Museu d’Art Contemporani. Ben aviat descobrí que les quatre obvietats i tòpics amb què podia enlluernar fàcilment els nois i noies, quan es tractava de pintura o escultura figurativa clàssica, li servien de ben poc davant d’aquell laberint de contemporaneïtat excessiva. Cada vegada que li demanaven per les claus d’interpretació de tal obra o de tal altra entrava en un atzucac anguniós, i se’n sortia com podia amb divagacions sense solta ni volta que només aconseguien despistar-los encara més. Desesperat per la constatació de la pròpia ignorància –i encara més amoïnat pel fet que fàcilment els alumnes també la podien notar–, va intentar el recurs del “faci-s’ho vostè”, i abanderat amb un to entre commiseratiu i condescendent, els va recomanar que s’esforcessin a extreure les seves pròpies conclusions.

—Si sempre us aneu refiant que algú altre pensi per vosaltres, acabareu amb el cervell pansit. Va, fixeu-vos en les escultures d’aquesta sala. Observeu-les amb deteniment, i no oblideu de comprovar el nom de cada obra: els títols sempre donen alguna pista important sobre la seva significació.

—Profe… –va fer la setciències de la classe, amb aire de triomf inapel·lable.

—Què hi ha? Ja n’has tret l’entrellat, tu?

—No, és que a tots els rètols que hi ha al costat d’aquestes escultures, hi diu el mateix…

Es va penedir la resta del curs de no haver consultat abans els maleïts rètols: Sense títol.

•••••

Tenia ara enfront dos mesos de vacances que inexcusablement hauria de dedicar a preparar la restitució del seu prestigi malmès. Així que va ser-li possible, s’organitzà una setmana de visites exhaustives a les principals exposicions de la ciutat, posant l’accent en les que s’especialitzaven en les darreries del segle XX i, és clar, marcant-se com a fita cabdal el Museu d’Art Contemporani, que es reservaria per a quan estigués més bregat. De seguida es va adonar que allò de no donar títol a les obres era una mena de broma pesada en què havien convingut molts dels artistes de les darreres fornades, i va concloure que aquella conxorxa d’indefinició, aquella provocació directa a la paciència dels llecs en la matèria, havia de tenir per força algun sentit. Al cap i a la fi, gairebé agraïa que moltes obres estiguessin mancades de nom, perquè sovint considerava que les que en tenien no hi quadraven ni per casualitat: més d’una vegada va atansar-se a alguna pintura on es representaven objectes o éssers més o menys recognoscibles, amb l’esperança de poder-se aferrar a un oasi de comprensió momentània, però el rètol que l’acompanyava el sumia en un toll de confusió. Tot plegat el refermava en la seguretat que mai no esdevindria, ni de bon tros, un expert en art contemporani, i en dos dies la saturació va començar a fer efecte. Veient-se completament perdut, va pensar de recórrer a les crítiques i ressenyes periodístiques i els prospectes facilitats pels museus; però uns i altres, redactats amb un llenguatge abstrús i engavanyat de tecnicismes xerricaires, tampoc no contribuïen a orientar-lo, ans al contrari, li feien el mateix efecte que probablement devien fer els seus propis discursets pedants als seus alumnes.

Aquesta reacció espontània el va aterrir: durant tota la seva carrera professional havia intentat de portar els marrecs cap al seu terreny, i ara es veia reproduint els tics d’aquests davant l’activitat intel·lectual. Això no s’ho podia permetre, i determinà de no deixar-se dur més per la desídia flàccida del qui no vol entendre perquè no entén res.

Així doncs, suspengué les visites per uns dies, acudí a una llibreria especialitzada i va adquirir un parell de manuals sumaris sobre les novíssimes tendències artístiques amb la idea d’habilitar-los com a llibres de capçalera. Aquella nit va estrenar el més espès, i mirant-s’ho de fora hom hagués assegurat que l’home s’havia adherit a una nova fe, per les profundes reverències amb què saludava cada pàgina (a la desena, de poc no es va desllorigar les cervicals). Amb prou feines assolí una vaga noció sobre alguns ismes i alguns istes, i a partir de la quarta vetllada els dos volums van passar a protegir de la pols l’embalum de l’Ulisses de Joyce i el primer totxo de la Recherche de Proust, que feia dos estius que agafaven cos sobre la tauleta.

No fou fins a la tercera setmana de vacances que es va veure amb cor d’enfrontar el repte del Museu d’Art Contemporani. Li semblava que l’entrenament dels dies precedents, a despit d’alguns desmais de la voluntat, bastava per fer-hi un paper digne com a espectador mínimament entès. Va triar un dimarts al matí, confiant que hi hauria poca gent, i a l’obertura de portes ja hi era com un clau. Agafà un parell de tríptics, va pagar l’entrada bufa que cara i va comprar també un catàleg de les noves adquisicions bufa que supercaríssim. Mentre avançava pels espais del Museu, el cap li bullia de funcionalisme, informalisme, cultura del consum, postmodernitat, neoexpressionisme, hibridació, constructivisme i conceptualisme, termes que havia captat al vol en les seves lectures i que ara intentava encolomar sense èxit a les obres exposades, la majoria de les quals –no podia ser d’altra manera– responien al títol de Sense títol. Esgotà les tres plantes del Museu intentant d’atorgar algun sentit a la fartanera de noms estrambòtics que s’havia après. Anava marejat enmig d’aquell desori de muntatges de vídeo obsessius, collages fets de capses esventrades, estrips de pasquins vells, planxes de ferro, pneumàtics ratats i tubs de neó, exercicis de papiroflèxia conservats en vitrines de metacrilat, tasses de cafè brutes i burilles de cigarreta en pedestals, teles esquitxades de la pura compulsió de l’artista i escultures en quatre dimensions. En una de les sales hi havia una complexa instal·lació amb tot de monitors on es projectaven imatges manifestament mancades de relació (potser el mèrit de l’obra era precisament aquest, aventurà), i en un racó, un home amb aspecte de turista forcejava per agafar un vas de plàstic d’una màquina expenedora d’aigua, d’aquelles que tenen un dipòsit transparent trabucat. Va tenir por que en qualsevol moment no aparegués un dels vigilants per advertir al pobre home que no era permès de tocar les obres exposades.

Comptat i debatut, al cap de dues hores de recorregut va constatar que, si bé la seva curiositat s’havia mantingut relativament desperta, rarament s’havia admirat de res, i en cap moment se sentí verament emocionat. Mentre s’adreçava cap a la sortida, però, va topar amb una obra en la qual no s’havia fixat abans, perquè quedava amagada darrere un envà, en una petita tarima gairebé al ras de terra, i per primera vegada tingué l’agradable sensació de la comprensió sobtada i instantània. Quant a l’estètica, no hi va saber concedir cap valor: una vella màquina d’escriure presentava un amenaçador cap de tigre de peluix encastat a la tapa oberta, i les tecles apareixien entrampades enmig d’un embull de filferro o d’algun material similar; ni tan sols es va fixar en el nom de l’autor, ni en el títol de l’obra (no en devia tenir, és clar), però aquella combinació aparentment anàrquica d’objectes el va xuclar per uns breus moments cap a un racó del seu passat, tan recòndit que fou incapaç d’abastar-lo, i en pocs segons se li fongué entre els dits maldestres de la memòria. Es va haver de conformar amb la certesa que aquella peça, si més no, li suggeria quelcom que, capint-ho, li’n facilitaria una interpretació vàlida i personal.

Malgrat el goig momentani proporcionat per aquest episodi de déja vu aigualit, no podia evitar de fer un balanç més aviat negatiu del seu primer contacte profund amb el món de l’art contemporani. El fet que moltes de les obres, inclosa la del “Tigre Mecanografiat” (tal com va decidir d’anomenar-la), estiguessin confeccionades a partir de l’associació arbitrària d’objectes qualssevol, o més encara, el fet que algunes s’acostessin tan perillosament a una demostració de pura barra o a la simple presa de pèl, el posaven en una incòmoda dicotomia: o bé admetia que calia mantenir una actitud oberta davant de totes les propostes, per agosarades que aquestes fossin, i atorgar-los sense condicions el valor estètic i artístic que els autoanomenats experts o els propis autors fixaven, o bé es deixava portar per la reacció de la massa inculta, que davant d’un tros de paper esquitxat o redoblegat o totalment blanc només veu esquitxos, poca feina a fer o no res, per més que algú de renom hi doni títol (o no), que estigui dins d’una urna i l’urna, en un museu.

En aquestes controvèrsies s’entretenia cap a casa seva, quan en una revolada de trànsit un núvol de borra i paperam i fullaraca es va llevar del terra, provocant la indignació d’una vianant endiumenjada, que s’exclamà de la ineficiència dels serveis municipals de neteja. Passat l’enrenou, va sentir una picassor aguda dins el nas, i d’un gest convulsiu va refregar-se’l amb el palmell. Amb els ulls enllorats de la pruïja va mirar-se la mà estesa, i veié que un plomí de colom, gris brut de ciutat, hi havia quedat enganxat; sacsejà per treure-se’l i no ho va aconseguir.

—Algun brètol –va mormolar– encara en faria una obra mestra sense títol, d’això.

Aleshores va congriar una idea boja, que començaria com un divertiment banal i poca-solta, però que acabaria fent d’ell, l’estiu següent, l’artista conceptual de moda de la temporada.

•••••

Transcorregueren aquelles vacances, i un altre curs, i arribà de nou l’estiu. La seva activitat professional de banda, havia dedicat un any sencer a recollir i guardar plomes de tota mena, impulsat per la inspiració que li havia sobrevingut aquell dia sortint del Museu. Tothora les buscava pels carrers i els parcs de la ciutat, i perquè fins llavors no s’hi havia fixat mai es va sorprendre de la quantitat que se’n podia arribar a acumular en un sol lloc, especialment en els racons que freqüentaven els coloms. De plomes d’aquests n’omplí ben aviat unes quantes capses de cartó, i les classificava per mides i colors: blanques, cendroses i negres, sobretot, i algunes, més escadusseres, de brunes, verdoses i violades amb reflexos tornassolats. De seguida avorrí la poca varietat de la col·lecció que acumulava i se centrà en els parcs de la capital, on, entre les omnipresents dels coloms, en va saber distingir algunes que tant podien ser de pardal com d’oreneta o de merla (de fet, no en tenia ni idea). Va pensar que als jardins propers a l’estació podria trobar alguna ploma de paó, cosa que hagués resultat magnífica, però un dels jardiners el va informar que un rodamón sonat s’havia cruspit l’únic mascle que hi havia, després de rostir-lo en una foguera. També s’acostà diverses vegades a les parades d’ocells de la rambla per obtenir-ne de canari, de verdum, de periquito, de cadernera i de pinsà, de cacatua i de lloro; els ocellaires, d’entrada, se’l miraven amb l’aire malfiat de qui identifica pel carrer un llunàtic, un pidolaire o un venedor ambulant de salvacions divines, però com que ja estaven ben curats d’espants –a la rambla hi veien de tot–, a la tercera o quarta ronda per les parades alguns ja li havien reservat en una bosseta un bon grapat de plomes de tota mena. Fins i tot, el més malcarat les havia separat per tipus en diverses paperines, i quan les hi lliurà, es mostrà encuriosit:

—Què en fots, de tota aquesta porqueria?

—Ja li enviaré una invitació.

En els molls, on les gavines es disputaven les deixalles generades pel tràfec constant de gent i mercaderies, va cercar restes del plomatge d’aquestes, amb poca convicció, perquè les considerava aus brutes i vulgars i no creia que en pogués obtenir exemplars prou atractius; però hagué de reconèixer, malgrat les reserves inicials, que eren plomes de tremp elegant i sòlid, especialment les que devien haver-los caigut –intuïa– de les ales, llargues i rígides, de silueta lanceolada i perfecta, i en recollí moltes. S’ajustaven ben bé a allò que portava de cap: tant fou així, que esdevingueren les seves preferides.

•••••

Esgotats tots els espais de la ciutat, aprofitant l’inici de les vacances es posà en contacte amb un oncle seu a qui no veia de feia anys, el qual, segons recordava, criava aviram en una modesta granja mig perduda a muntanya. Li telefonà per informar-lo de l’objectiu de la seva visita, i l’endemà conduí fins a la propietat del parent.

En arribar-hi, es quedà bocabadat: allò que ell recordava com un casalot miserable, amb una cort rònega al voltant de la qual escatainaven les gallines percaçant cucs de terra, s’havia reciclat en un xalet amb piscina, al costat d’un immens hivernacle envoltat de captadors solars. L’oncle el rebé abillat amb corbata i bata blanca de laboratori, i remenant una agenda electrònica d’aquelles amb fil musical i tot.

—Sí, ves –féu el vell masover–, he d’anar amb aqueta andròmina perquè l’odrinador portàtil té un poblema de sòfuer, i l’hereu ara m’hi fa una llucada.

—Ja ho tenen, això, els odrinadors. –replicà contenint el riure.

—Carallot de nano, o sigui que ja ets tot un senyor pofressor! Sembla que era ahir que et veia emprenyant les gallines amunt i avall de l’era. I doncs, què era, això que em deies de les plomes? Cagum jo, ja et dic que els de ciutat no neu pa bé, que us falta un bull!

Amb un “tu campa-te-les que jo vaig feinejant” i una tustada afectuosa, el va acompanyar fins a l’hivernacle, on un fotimer d’obreres neguitoses entatxonades en gàbies es justificaven el gra, ponent ous com posseïdes pel fantasma de la globalització econòmica. Les plomes de gallina no l’interessaven especialment, i amb un parell de grapats se’n va conformar; en els tancats dels galls sí que va recollir unes quantes peces molt atractives, fins es va aventurar a arrabassar-ne d’amagat alguna de les seves vistoses cues.

En sortir de l’hivernacle, l’oncle l’anà a trobar i, sorneguer, li digué:

—Ai carallot, que deveu anar curts de bolífrags, a escola! No en vols un parell o tres de faisà, tabé?

—Ah, hi teniu faisans, aquí? Sí que us esteu refinant!

Entre “carallots” i tustades li va explicar que els senyorets de ciutat afeccionats a la cacera li esquitxaven uns bons quartos per passar l’estona practicant en el seus terrenys; triaven les peces –faisans, perdius, guatlles– en els tancats de l’hivernacle i ell els les deixava anar pel vedat.

—Ves, la cacera poc és pa lo que era; ara és com allò de l’intrenet i la realitat virtuosa, cagum!

“Sí, ves, i com l’art contemporani”, va pensar ell.

Després de l’estada a ca l’oncle, que va ésser-li ensems tonificant i reveladora, decidí que ja tenia prou material per realitzar el seu particular projecte. Acompanyant la seva dèria, la imatge terrible del tigre mecanografiat havia planat sempre al damunt de les formes etèries, vaporoses i fugisseres de les plomes: en realitat, ara s’adonava que la inquietant aparició que aquell dia se li havia manifestat en el Museu estava estretament relacionada amb la plumífera monomania. Va concentrar-se a evocar la curiosa peça artística: cap de tigre, teclat, filferro. Una combinació impossible d’elements que el va retrotreure fins als dies en què s’enfrontava amb plaer a l’exercici de la creació literària, quan encara la feina no el sumia en el gorg de la rutina i li quedava temps per al somieig de qui se sent artista per uns instants. El tigre representava per a ell el temor de la pàgina en blanc, i l’embolic de filferro sobre les tecles, la batalla constant entre la llibertat caòtica del pensament i la necessitat urgent de posar-hi ordre mitjançant el llenguatge. No sabia, ni li importava, si aquella era la significació que l’autor de la peça volia amagar darrere la sintaxi absurda que relligava aquells objectes recuperats probablement dels encants o d’un drapaire, però ell s’hi veia retratat. El reconeixement del petit trauma atià el seu propòsit, i la ràbia inconscient continguda al llarg d’anys grisos d’adotzenament multiplicà l’energia que hauria d’invertir per tal d’acomplir-lo.

•••••

A mitjans d’estiu es va posar en contacte amb un amic que treballava a la regidoria de cultura de l’ajuntament, i va engrescar-lo a col·laborar en el projecte. No li va costar gaire esforç, ja que el personatge en qüestió era dels qui s’entusiasmen amb qualsevol bertranada, i val a dir, per fer-ho entenedor, que estava una mica llampat; també tenia un punt d’artista, enclaustrat en una feina succedània que li calia mantenir perquè bé s’havia de guanyar les garrofes, i fins i tot havia exposat alguns quadres en petites sales d’exposicions, sense gaire èxit. Era just el col·laborador que necessitava, perquè a més tenia molt bons contactes.

Va exposar-li la seva idea evitant de ser, d’antuvi, massa concret, però la intriga no va fer sinó esperonar l’amic:

—Collonut, collonut, tiu! I a més, ja et dic que no et costarà ni un puto cèntim: tu deixa’m fer.

Remenant pels magatzems municipals van arreplegar tot el material que els faria falta: vint urnes de plexiglàs de mides diverses, altres tantes peanyes i suports similars fets de fusta, guix o cartó pedra, una pancarta vella i dos suports telescòpics d’alumini, un xic tronats però sòlids.

—Això serà un flipe, nen –s’animava l’amic–. Anirem a parlar amb el vigilant, que també treballa a la brigada municipal; em deu algun favor, i ens deixarà eines i pintura, i segur que no tindrà inconvenient que ens instal·lem en algun racó per muntar-ho tot.

—I et sembla que tindrem algun problema per…

—Calla, calla, vejam si ara ens acollonirem! Tu deixa’m que parli amb la regidora, que de favors meus tampoc no va curta, no sé si m’entens.

Van dedicar unes quantes tardes i algunes nits a preparar el material. Després d’adobar i repintar les peanyes malmeses i polir les urnes, van fer uns encaixos per adaptar les unes a les altres, de manera que les urnes quedessin fermament subjectades. Finalment van donar una capa de blanc a la pancarta usada per poder-hi escriure el rètol que presidiria i donaria nom al muntatge. Un cop enllestit, l’amic es mirà estranyat el text, que havia romàs en secret fins aleshores.

—Hosti, nen, jo flipo! Quan em vas explicar el que volies fer no em vas aclarir del tot de què anava la idea, perquè segons tu ja ho entendria quan ho tinguéssim a punt.

—I?

—Tiu, que ara que hem acabat encara ho entenc menys que al començament.

—I no t’has plantejat la possibilitat que en el fons tot això no vulgui dir res?

—Nen, no fotis!

—Vés a saber. De totes maneres, no has de patir. Encara que jo mateix no ho tingui clar, ja sortirà algun crític espavilat que ho sabrà explicar.

Tanmateix, ho tenia clar. Van optar per fer el muntatge un dissabte, i va demanar al seu amic que s’assegurés amb temps que els permisos estaven en ordre. Hagués preferit donar al projecte un to més d’atac revulsiu al sistema, però ja feia massa temps que havia perdut les ganes de fer revolucions, i al capdavall allò no era més que una declarada rebequeria que l’havia d’ajudar a treure’s una espina enquistada i amargant; no necessitava que l’entenguessin: simplement, volia fer-ho. I a part, era imperatiu no oblidar que encara estava de vacances: tenia prou problemes durant el curs com per buscar-se’n més ara!

El vespre anterior començà a fer la tria de les plomes que més li convindrien per a la instal·lació (ara ja pensava en termes d’art contemporani, ves per on), i hi esmerçà una bella estona, entre les piles de caixes i bosses i paperines que n’havia acumulat. Finalment, però, va desistir de classificar-les per mides, ni per colors, tipus o procedències, després d’haver resolt que el que comptava no era ja l’objecte, sinó el concepte. Ja no feia cabal, doncs, de si eren plomes de merla, de gavina, de passerell, de faisà… Tant se li’n donava. Amb tot aquell feix anàrquic de desferres de cel construiria una ingent metàfora conceptual de la vacuïtat de la seva vida, una al·legoria conceptual de la frustració permanent i el conformisme, una paràbola conceptual de la mort de la creativitat i la imaginació a mans de la quotidianitat acomodatícia, un conceptual panegíric a la seva fastuosa, èpica, superlativa mediocritat. Regurgitaria el concepte i l’escopiria a la cara del temple reinflat de la modernitat sacralitzada, i es riuria dels ismes i dels istes i de qui els va inventar. Maleiria el fet d’estar mancat de talent i haver de suportar que els noms dels gurus de l’art contemporani omplissin el món de despropòsits fets d’aprofitalls signats i sense títol.

•••••

El dissabte van portar el material a la plaça del Museu d’Art Contemporani a primera hora del matí. El xofer del camió de mudances que havien llogat, quan van tenir tots els pedestals amb les urnes descarregats, veient que començaven a escampar-los arreu de la plaça, es va ajustar els pantalons per sota de la panxa, que li vessava literalment, i amb una expressió d’escepticisme pedestre al rostre va sentenciar:

—…màquemva parir, les exposicions es fan a dins del museu, em sembla!

—Es confon, bon home –argüí l’amic amb condescendència–, això és una acció-instal·lació. Com un happening, sap?

—Com si em dius Llúcia! A mi, tot el que no sigui Rembrandt, Velázquez, Giotto… I si molt m’apretes, Sorolla, Van Gogh, Monet… De la blava de Picasso en amunt ja em perdo i us ho regalo.

I rosegant de nou la burilla de fària que s’havia reservat sobre una orella, pujà al camió i engegà carrer amunt.

En poc més d’una hora van distribuir les urnes, i van muntar els suports telescòpics amb la pancarta enrotllada sobre ella mateixa al capdamunt. Amb tota cura, i mentre el seu amic ho enregistrava amb una càmera, el professor interí reciclat en artista conceptual va anar omplint cadascuna de les urnes amb grapats de plomes, i en acabat, va segellar-les amb silicona. Després s’assegué al bell mig de la plaça a esperar que el Museu obrís les portes. A les deu en punt, amb l’arribada dels primers badocs, es va acostar a la pancarta i va escórrer el cordill que la mantenia enrotllada.

•••••

L’endemà va rebre una trucada del seu amic.

—Hosti, nen, ara fliparàs, que ahir vaig quedar amb la regidora, i ella sí que va i em fum que li ha trucat el conservador del Museu d’Art Contemporani per demanar-li si sap qui és l’autor de la instal·lació que es va fer allà davant el dissabte, que diu que li vol fer una oferta. Cabronàs, jo que donaria un ull perquè m’hi deixessin exposar, i tu els collones i encara faràs carrera. Escolta, si hi ha pasta, jo vull un percentatge, que la idea és teva, però jo gairebé que t’he fet de representant, o no?

—Tens el telèfon i el nom d’aquest paio?

Al cap de cinc minuts, el conservador s’havia posat al telèfon.

—Hola, bon dia. Mireu, que sóc el de les plomes. Sí, jo també encantat. Escolteu, abans que res: aquella dallòs que teniu al Museu d’un tigre mecanografiat, per quant me la deixaríeu? És que fa joc amb la meva frustració, sap?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: