Verdaguer: la música de la llengua

Fa uns anys vaig assistir a una conferència sobre la poesia de Josep Carner. El professor conferenciant centrava la seva exposició en el primer llibre d’aquest poeta, Els fruits saborosos, i la il·lustrava recitant fragments diversos del llibre en qüestió. Tots els assistents –professors també, de fet– ens vam sentir sorpresos per l’especial manera que l’expert en Carner tenia de dir els versos, marcant amb gran exageració els accents, no pas els de les paraules, sinó els anomenats accents mètrics, és a dir, els que corresponen a un model de vers determinat. El model, en aquest cas, seguia un patró de ritme anomenat binari (síl·laba dèbil / síl·laba forta / dèbil / forta / dèbil…), i doncs els versos sonaven així:

“Aglae, sota un bell // taronger deturada,

al lluny sent les germanes // com ocellada al vent.

I ja no va a l’encalç // per l’herba i la rosada,

i la cara pàl·lida // d’un gran defalliment.”

Aquests versos s’ajusten a un senzill esquema: DFDFDF(DD)//DFDFDF(DD), on “D” representa una síl·laba dèbil, “F” una de forta, les “D” entre parèntesis representen síl·labes sobreres opcionals i “//” és una pausa obligatòria (cal també fer-la a final de vers); a més, algunes síl·labes poden agrupar-se en un sol cop de veu (sota un bell, ocellada al vent). Complicat? D’entendre, no gaire, no us penseu. De dur a la pràctica, molt més si s’escriu poesia que no pas si es recita. Fem-ho més fàcil: el conferenciant, quan recitava aquests versos, feia una cantarella semblant a taTÀ taTÀ taTÀ – taTÀ taTÀ taTÀ. I aquesta és la qüestió. La dissonància entre la recitació del conferenciant i l’expectativa de l’audiència de sentir una recitació més “natural” va derivar de la sorpresa general a la pregunta incrèdula d’un dels assistents: “Però escolti: ¿vostè creu realment que la poesia s’ha de recitar amb aquesta cantarella?” La resposta de l’expert no admetia dubte, tot i que la va formular també com a pregunta: “És que hi ha altra manera de recitar-la?” Això, per a mi, va ser revelador.

Sempre explico aquesta anècdota als meus alumnes quan vull fer-los entendre la importància del ritme en la comprensió i sobretot la valoració del llenguatge poètic. Els manuals de llengua dels estudiants solen incidir exclusivament en el recompte sil·làbic i en la rima, i sovint deixen de banda aquest altre element de la mètrica, que al capdavall és el que conforma l’essència mateixa de la poesia.

La poesia és la llengua feta música (cal no oblidar que els poemes, en els orígens del gènere, es componien per a ser cantats), i només es pot anomenar poeta aquell que assumeix aquesta noció, baldament després opti per no fer-ne cas, com succeeix amb gran part de la poesia contemporània.

No és pas el cas de Jacint Verdaguer. Verdaguer era un gran poeta. Tots els mitjans de comunicació, quan es va celebrar el centenari de la seva mort ara fa uns anys, n’anaven plens. I arreu se sentien recitar els seus poemes, en actes públics, dramatitzacions, recitals poètics… Però ningú no semblava adonar-se d’una de les principals virtuts de la poesia de Mossèn Cinto: la perfecta, cadenciosa i agradable musicalitat de tots i cadascun dels seus versos. Per adonar-se’n, només cal llegir (en veu alta!) meravelles del ritme com el delicat valset –DDDFDDFDDF(DD)– de “Lo noi de la mare”, a Càntics:

“Mentres Maria bressava i vestia

son ros i tendre fillet que no dorm,

perquè no plore, ni en terra s’enyore,

dolça li canta dolceta cançó.”

O com el contundent “Passatge d’Hanníbal”, del cant VII de Canigó, esculpit en una perfecta alternança de síl·labes dèbils i fortes (de fet, el mateix model que vèiem abans amb Carner: és l’anomenat vers alexandrí, de llarga tradició clàssica):

Cent elefants segueixen, // com serres que caminen,

formant grans siluetes // al dors del Pirineu;

per fer-los pas los roures // de tres-cents anys s’inclinen,

los castanyers se rompen, // més flonjos que llur peu.

Damunt del més alvol, // en torre cisellada,

Hanbal atravessa // la immensa serralada;

al veure’l jo dels vols // baixar, a no ser fada,

de genollons en terra // l’hauria pres per déu.

Quan hom s’adona de la perfecció, de la minuciositat del treball formal d’aquests versos, no pot assistir indiferent a la sistemàtica destrossa que els rapsodes d’ocasió en fan. És molt fàcil fer un recitat emfàtic i emotiu de la poesia de Verdaguer. I és clar! Qui, que no tingui un mínim de sensibilitat (i un molt d’interès per la literatura), no s’emocionarà davant de qualsevol de les composicions del genial poeta de Folgueroles? Qui no s’estremirà davant la magnificència dels versos èpics de L’Atlàntida o Canigó? Qui, al marge de les pròpies creences (o descreences), no capirà amb nitidesa el sentiment i el fervor religiós dels Idil·lis i cants místics, de Jesús Infant o de Roser de tot l’any? Qui no hi sentirà, per un moment, la ingenuïtat i la meravella d’una criatura davant dels grans misteris, apresos juntament amb la llengua en els braços materns? Qui no sabrà veure en tota l’obra de Verdaguer, altre cop al marge de conviccions i ideologies, el geni d’aquesta llengua i d’una Pàtria sencera que s’hi identificava i s’hi veia renéixer després de segles d’endormiscament?

Ja ho veieu, és fàcil de mostrar-se emocionat, amb la poesia de Jacint Verdaguer. Això de banda, és ben cert que la poesia no és un gènere senzill, i que qui vol gaudir-ne plenament ha de prendre’s la molèstia d’estudiar-la mínimament a fons. La qual cosa no vol dir, evidentment, que els llecs en la matèria no tinguin dret a fruir-ne, si saben suplir les seves llacunes tècniques amb les virtuts essencials del lector, que abans apuntàvem (interès! sensibilitat!). Però és molt recomanable d’aprendre a reconèixer les qualitats formals de la poesia, especialment la més oblidada de totes, el ritme, per tal d’apreciar tot el treball i tot el talent que hi ha al darrere.

Talent com el del grandiós Jacint Verdaguer. Hom pot estimar-lo per les seves fixacions, el fervor religiós i el fervor patriòtic, o precisament a causa d’aquestes avorrir-lo. Però no es pot negar que és un dels millors poetes que ha donat aquesta terra, tant per la inspiració com per la perfecció tècnica que engalanen tota la seva obra.

(Pel que fa a la qüestió del ritme, si encara no l’heu entesa, us proposo un joc que podeu posar en pràctica, per exemple, amb un llibre de Verdaguer al davant . Agafeu qualsevol dels models de vers que us he proposat –sí, allò de les “D” i les “F”– i per cada “D” doneu un copet fluix sobre la taula, i per cada “F” un cop fort. Quan hagueu lligat el ritme, intenteu aplicar-lo a alguns dels versos que llegiu. Si trobeu que no hi va bé, no desespereu: busqueu vosaltres mateixos el ritme que us sembli més adequat. Mossèn Cinto i jo us garantim que el ritme hi és. Altrament, no seria poesia!)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: