Ritme

Ara fa uns anys em van demanar, per a una revista de pedagogia (una d’aquelles adreçades sobretot als qui treballen en les mateixes escoles que les publiquen), un article centrat en una unitat didàctica de l’àrea de llengua i literatura. Legitimat per la pràctica docent i poc més, vaig gosar de donar forma de consells orientatius per als col·legues a algunes estratègies didàctiques que em funcionaven prou bé a classe des de feia temps. La seva vigència (sóc poc donat a canviar allò que funciona!) m’anima a publicar-ho també aquí.

L’objectiu d’aquesta unitat didàctica és el d’iniciar els alumnes de secundària en els fonaments del ritme mètric i de la recitació poètica, nocions que posteriorment aplicaran a l’anàlisi de textos poètics. Com veureu, els plantejaments són molt simples, perquè es pretén que els alumnes trobin una entrada fàcil i amena a un univers, el de la poesia, que sol generar força rebuig. Abans d’entrar en matèria, però, em sembla necessari de fer algunes consideracions prèvies.

La poesia és assequible a tot aquell que gosi agafar voluntàriament un llibre de poemes, obrir-lo i capbussar-s’hi sense més. I això, que pot semblar massa simplista, és del tot inobjectable. Contra la molt estesa creença que a la poesia (i especialment a determinat tipus de poesia massa culta, massa antiga o massa contemporània) no hi pot accedir tothom, és fàcil oposar dues reflexions ben senzilles:

a)     qualsevol lector pot donar qualsevol interpretació a qualsevol poema;

b)    qualsevol interpretació (mínimament raonada, és clar!) ha de ser donada per vàlida.

Reflexions sovint titllades de poc rigoroses. Bé, és possible que ho siguin; jo crec que no admeten discussió. També pot semblar poc rigorosa l’afirmació que un poema no existeix pel fet que algú l’ha escrit, sinó pel fet que algú el llegeix, i doncs, l’autor no es pot considerar legítim propietari del text. Això tampoc no es pot qüestionar: qui crea i recrea el text cada vegada que el llegeix és el lector. Per entendre o gaudir d’un poema (insistim-hi: qualsevol poema) no cal ser un estudiós de les lletres.

Sí que és cert, tanmateix, que hi ha tota una sèrie d’aspectes que se solen mantenir ocults als ulls del lector inexpert i que poden donar a l’acte de la lectura poètica tota una altra dimensió. I aquí és on la tasca del professor de literatura es veu justificada.

És innegable que la poesia, al marge de ser una font inesgotable de plaer estètic, constitueix una eina inapreciable per a la difusió de coneixements, de valors i de sentiments. Ara bé, cal trobar la manera de cridar l’atenció dels alumnes sobre aquesta eina: altrament, esdevindrà inútil. Les unitats didàctiques prefabricades que professors i alumnes hem de sofrir en la majoria de llibres de text solen basar-se sempre en els mateixos tòpics de manual; concretament, les que es dediquen a la poesia incideixen, insistents, en aspectes com la rima, els tipus de vers, la classificació de les estrofes i dels gèneres poètics, i ignoren olímpicament allò que, per damunt de tot, distingeix el llenguatge poètic del llenguatge de la prosa: el ritme.

I així, inevitablement, els alumnes van passant cursos amb una noció completament errònia de quina és la manera correcta de llegir o recitar poesia, i amb una visió parcial i limitadíssima de la seva mateixa essència.

La poesia és una eina pedagògica de possibilitats desaprofitades, insospitades o simplement ignorades. Cal dir també que la majoria de professors i professores de llengua i literatura estan força desarmats davant d’aquest fet, ja sigui pel desconeixement d’un parell de normes mètriques molt elementals, ja sigui pel mal endèmic de la manca-de-temps-per-treballar-a-classe-qüestions-que-queden-fora-del-programa-oficial.

Encara una última constatació: molts alumnes s’avorreixen sobiranament amb la poesia perquè no se’ls ha ensenyat a apreciar-la, i en això al professor pot haver-li mancat alguna d’aquestes coses: temps, vehemència o recursos. Per a la primera no sol haver-hi remei; per a les altres dues, és ben fàcil de trobar-ne.

Així doncs, un cop formulades aquestes consideracions, passem al cos de la unitat didàctica. Aquí trobareu formulats els continguts d’una primera sessió en què, amb un enfocament eminentment pràctic, es pretén fixar algunes nocions teòriques fonamentals.

En primer lloc, cal delimitar amb claredat les diferències entre “declamar poesia”, “interpretar poesia” i “recitar poesia”, que en definitiva és el que volem ensenyar a fer als nostres alumnes. No cal anar als manuals de poètica, en farem prou amb les aclaridores definicions del Gran diccionari de la llengua catalana (fixeu-vos, si us plau, en els subratllats):

declamar v 1 tr 1 Recitar marcant el sentit amb l’entonació i l’accionat convenient. […] 2 intr 1 Parlar pomposament, teatralment. 2 Parlar amb una excessiva vehemència […].

declamatori -òria adj […] 2 De forma emfàtica i exagerada i de fons banal. […]

interpretar v tr 1 1 Donar, atribuir, a una cosa una significació determinada. […] 4 Explicar, declarar o comentar el sentit d’un text […]. 2 Intuir, entendre, algú, una idea, un desig, etc, d’un altre. […] 5 mús Executar una peça musical.

interpretació […] 2 Art d’entendre o de declarar el contingut o el sentit d’un escrit, una llei, una obra d’art, etc, que ofereixi dubtes, o d’explicar els caràcters profunds, els valors essencials, d’una obra, d’un escriptor o d’un artista. […] 3 espect Art i tècnica de representar o encarnar un personatge d’una obra escènica, cinematogràfica, radiofònica o televisiva. […]

recitar v tr 1 Dir, declamar, pronunciar, en veu alta, de memòria. Recitar versos. 2 mús/litúrg Cantar l’ofici diví […].

recitat m mús 1 Frase o fragment de frase cantada sobre un mateix to. […]

recitatiu -iva […] 2 mús […] 2 m Cant declamat de ritme lliure, adaptable als accents i al ritme del llenguatge.

He volgut afegir-hi algunes definicions de paraules derivades que acaben d’arrodonir el sentit que hem de donar a aquests conceptes en relació amb el tema de la mètrica. Permeteu-me que m’entretingui a comentar algun dels subratllats.

La teatralitat i la vehemència no són bones companyes per a la poesia, i molt menys la pompositat. Aquell qui declama els versos sol estar més pendent del lluïment personal que d’allò que creu que està recitant; ben cert que si l’entonació i l’accionat són convenients, la comprensió del sentit en surt beneficiada, però si es cometen excessos, hom pot acabar fàcilment fent caure el text en la banalitat. I això és el pitjor que li pot passar a un poema. Un exemple clar d’estil declamatori que podeu localitzar amb relativa facilitat: Josep M. Flotats recargolant el meravellós poema “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol en l’obertura de la suite composta per Lluís Llach a partir de L’àmbit de tots els àmbits[1]. Posant per davant el meu respecte per aquest actor i per aquells que admiren la seva manera de treballar, opino que està (si més no, en el moment de fer aquest enregistrament n’estava) molt lluny d’entendre com cal tractar un text poètic.

Com que ara ens ocupem exclusivament dels aspectes formals de la poesia (la mètrica i més específicament el ritme), no farem atenció a la interpretació de textos com a exegesi de continguts, de sentits o de valors, sinó que entendrem que interpretar poemes significa imprimir-los un determinat caràcter, donar-los una “aparença externa” a partir del necessari estudi previ d’aquest continguts, de cara a la seva representació davant d’un públic. Qui prepara la interpretació d’un poema ho fa com qui prepara la interpretació d’un personatge en una obra teatral; i sempre que sento interpretar un poema tinc el ple convenciment que l’actor que ho fa (molt sovint són actors o actrius, professionals o no) en realitat interpreta el paper d’autor del poema dient els seus propis versos. Us proposo uns quants exemples més: Jordi Bosch llegint respectuosament i amb gran circumspecció “Lletra a Dolors” (també de Martí i Pol) en el programa “Miralls” que el canal 33 emeté l’any 2000; Ovidi Montllor (un punt declamatori, potser, però molt ajustat a allò que demana el text, no pas al lluïment personal) acaronant i queixalant el monumental “Els amants” de Vicent Andrés Estellés; també és magnífic en aquesta faceta Josep M. Pou, i ho era o ho és (li tinc perduda la pista) Carme Sansa, per citar-ne un parell més[2]. Aquest és l’estil que probablement abunda en els “recitals” de poesia que se celebren ara ací, ara allà, moltes vegades protagonitzats pels mateixos autors dels textos, i en absència d’aquests, per actors o, sovint, lletraferits aficionats (màxim respecte i grans lloances als aficionats, compte!). Posats a confrontar uns i altres, per cert, fixeu-vos en aquesta petita joia quasi arqueològica que circula per la xarxa: Quart, Ferrater, Brossa, Espriu i una bona colla de grans poetes i poetesses en el I Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d’abril de 1970 a la sala Gran Price de Barcelona[3].

No m’estic pas de dir que, en poesia, prefereixo mil vegades una mala interpretació que una bona declamació: per bona que sigui, sempre serà nefasta des d’un punt de vista estrictament poètic. Però encara no he pogut veure mai un recital de poesia (cal dir que tampoc no n’he tingut ni en tinc gaires oportunitats) en què els rapsodes demostrin que saben veritablement què vol dir, recitar versos. Si parem esment a les definicions del diccionari, veurem que hi sovintegen les referències a la música. Només us cridaré l’atenció sobre una idea recollida de l’accepció recitatiu: “adaptable als accents i al ritme del llenguatge”. En efecte, qui recita poesia ha de tenir perfectament controlada la distribució dels accents dels versos (és a dir, l’ha haguda d’estudiar amb deteniment abans del recital, molt més a fons que no pas el contingut dels poemes) i ha de saber reproduir amb fidelitat i també amb gràcia els ritmes que els poetes han volgut imprimir a les seves composicions[4]. Hem d’entendre —i sobretot cal fer entendre als alumnes— que no tota, certament, però sí la major part de la poesia escrita en qualsevol època i en qualsevol llengua està basada en criteris rítmics. Tal com s’exclamava un expert en Carner, responent a un professor escèptic incapaç de trobar la gràcia a la cantarella insistent dels alexandrins (ta TÀ ta TÀ ta TÀ // ta TÀ ta TÀ ta TÀ) d’Els fruits saborosos: “És que hi ha una altra manera de recitar poesia?”

Tot i que em sembla indispensable de tenir, com a conductors de la sessió, tots aquests conceptes molt assumits, no em sembla necessari d’avorrir-hi excessivament els alumnes: caldrà traslladar-los-els sobretot amb exemples pràctics i fent que els experimentin. També trobo molt important que el professor adopti una actitud al màxim de desinhibida: cal fer molta comèdia, comunicar passió i entusiasme, interès pel joc però també per la perfecció formal. Així, em sembla preferible escenificar “en directe” les matisacions entre text declamat, interpretat i recitat, que no pas remetre’ls a exemples vagament identificables (no perdem de vista que el més semblant a un recital de poesia que pot haver vist la majoria d’ells és un videoclip d’algun rapper) o a definicions teòriques. Es pot utilitzar qualsevol poema del mateix llibre de text que sembli convenient, o se’n poden preparar prèviament uns quants i dictar-los o fotocopiar-los.[5]

La noció d’accent ha d’esdevenir, a partir d’ara, el nucli de tota la unitat didàctica. Tinguem present, abans que res, que no es pretén convertir els alumnes en experts en la matèria, i que les nocions bàsiques queden lluny de refinaments mètrics alambinats com ara els dístics elegíacs de Carles Riba (Elegies de Bierville), on el genial hel·lenista basteix un monument poètic adaptant la mètrica grega (basada en la quantitat sil·làbica —llargues i breus— i no pas en la intensitat —àtones i tòniques—) a la nostra llengua. Per tant, no els vulguem atracallar amb troqueus, espondeus, iambes…

Caldrà primerament que sàpiguen distingir entre ritme binari i ritme ternari. Manllevo de Salvador Oliva[6] aquests exemples: “me’n vaig anar a buscar el menjar dels ànecs blancs / sempre que vaig a collir violetes em perdo”. Convé que llegeixin aquestes seqüències (o qualsevol alternativa rítmicament equivalent) unes quantes vegades en veu alta tot fent atenció a elisions, sinalefes, diftongs i hiats[7], fins que assumeixin que en la primera seqüència es dóna una alternança natural de síl·labes àtones i tòniques (contorn ATATATATATAT) i en la segona, una distribució també natural de parells d’àtones i tòniques soltes (contorn TAATAATAATAAT). Adoptarem la primera com a model de ritme binari pur, i la segona com a model de ritme ternari pur. Consegüentment, la demostració: han de fer la divisió sil·làbica de les seqüències, marcar les tòniques naturals sobre el text i indicar a sota els contorns rítmics. Han d’entendre que a partir d’ara aquest serà el procediment habitual per analitzar el ritme dels versos.

A continuació els alumnes proposaran els seus propis exemples. En algun moment sortirà (és inevitable) algun exemple erroni similar a aquest: “no/vo/li/a/men/jar/pè/sols”[8]. Una alumna me’l proposà com a model de ritme binari pur; vaig reconèixer-li una bona intuïció rítmica abans d’indicar-li l’“error” conegut com a xoc accentual: TATAATTA. Això ens donaria peu a comentar la primera de les normes d’accentuació mètrica: en una seqüència mètrica normativa cal evitar l’existència de dues síl·labes tòniques consecutives. La representem amb la combinació TT barrada. Hipotèticament, la mateixa alumna o algun altre podria proposar una solució com “no/vo/li/a/men/jar/me’ls/pè/sols” [9] (TATAATATA). Queda resolt el xoc, però el ritme és més coix que abans, per tant no l’admetem. Sorgeixen altres propostes: “no/vo/li/a/pè/sols” (TATATA) o “no/vo/li/a a/nar a/men/jar/-se els/pè/sols” (TATATATATA): rítmicament impecables, però les hem de descartar per “tramposes” i obligar-los a trobar la manera de convertir l’exemple original en binari sense tocar ni una sola lletra. És poc probable que trobin la solució (deixem que s’hi trenquin el cap una estoneta), però potser algun d’espavilat s’adonarà que si convertim la tònica de “menjar” en àtona, el problema del xoc queda resolt: “no/vo/li/a/men/jar/pè/sols” (TATAAATA). Anomenarem aquesta llicència mètrica desaccentuació[10].

I heus ací l’oportunitat d’introduir la segona norma. Potser algun alumne s’adonarà que encara no s’ha resolt la seqüència com a binària, i fins i tot potser intuirà que, així com podem desaccentuar una tònica, podem accentuar una àtona. Abans d’induir-los a aquesta altra llicència, però, assegurem-nos de formular la segona norma de l’accentuació mètrica: en una seqüència mètrica normativa cal evitar l’existència de tres síl·labes àtones consecutives. La representem amb la combinació AAA barrada. Aquesta limitació es resol, efectivament, convertint una de les àtones en tònica (preferiblement la central) amb la llicència anomenada accent de recolzament[11]. El resultat final, doncs, ha de ser aquest: “no/vo/li/a/men/jar//sols (TATATATA). Evidentment, hem de ser prou flexibles per adaptar-nos a qualsevol exemple que puguin generar els alumnes: això afavorirà la seva participació.

A partir d’aquí es podran dedicar unes quantes sessions a aplicar aquestes normes a l’anàlisi mètrica de fragments poètics. Per l’extremat perfeccionisme de l’autor, tota l’obra de Josep Carner és molt adient per treballar aquests aspectes de la mètrica, però cal tenir molta cura a l’hora de triar els poemes més adequats per als alumnes (alguns són massa feixucs fins i tot per a alumnes de Batxillerat); crec que són força recomanables i assequibles Els fruits saborosos, el Bestiari o la divertida “Tirallonga dels sisos i asos d’aquest món”, dins Auques i ventalls. D’aquest recull, vull destacar també “L’argentí professional”, un apariat decasil·làbic, per cert, meravellosament comentat per Salvador Oliva[12]. Una adaptació d’aquest comentari pot ser molt útil com a introducció a la unitat didàctica que ens ocupa, sobretot per cridar l’atenció dels alumnes sobre les infinites possibilitats dels aspectes estrictament mètrics de la poesia ben construïda; també permet, amb l’enfocament adequat, d’ajudar-los a trobar les implicacions de la mètrica en la generació de sentit en el text poètic. Però això ja seria tema per a una altra unitat didàctica.


[1] Em refereixo al disc I amb el somriure, la revolta, editat per Ariola l’any 1982.

[2] Hi afegiria la Rosa M. Sardà, perquè m’agrada molt com ho fa, però sol quedar-se a cavall entre la declamació i la interpretació.

[3] Ho podeu veure en el nostàlgic bloc “Pots sentir-me?”.

[4] Si us heu mirat el vídeo enllaçat en la nota anterior, haureu notat que precisament els mateixos autors donen la sensació de no donar-hi gaire —per no dir cap— importància, a l’hora de llegir les seves composicions: això no ens ha de fer dubtar, ni per un moment, que el treball rítmic hi és.

[5] Per a aquesta primera sessió solen ser molt útils poemes tan senzills i coneguts com “La vaca cega”, de Maragall, o “Corrandes d’exili”, de Pere Quart, ambdós de ritme molt marcat. Josep Carner, si volem apujar un xic el nivell d’exigència, també és una molt bona opció.

[6] La majoria dels conceptes teòrics que addueixo han estat extrets i adaptats (espero que em pugui disculpar la gosadia) del seu interessantíssim manual Introducció a la mètrica (Edicions dels Quaderns Crema, col. Assaig, 5. Barcelona, 1986. pàgs. 35-40), la lectura del qual recomano vivament a qui li interessi aprofundir en el tema. De fet, cal dir que aquesta unitat didàctica, que he impartit amb molt bons resultats adaptant-la a cursos diversos (de primer d’ESO a segon de Batxillerat), recolza en bona mesura en el treball d’aquest  professor, poeta, traductor i lingüista gironí.

[7] Anirem sempre cridant-los l’atenció sobre els contactes vocàlics, i recomanant-los que procurin respectar sempre les sinalefes i elisions, per bé que les llicències permeten d’obviar-les.

[8] A la pissarra, per damunt de l’accentuació ortogràfica, convindrà que marquem amb titlles ben grosses l’accentuació estrictament fonètica (aquí –ja em sabreu disculpar les limitacions tipogràfiques– indicaré les tòniques amb negreta).

[9] Aquí indico les elisions amb un apòstrof: a la pissarra ho farem amb el símbol convencional.

[10] Podem marcar-la tot aïllant entre parèntesis la titlla que prèviament havíem col·locat sobre la síl·laba afectada.

[11] La marquem afegint sobre la síl·laba prèviament àtona una titlla recalcada amb una petita erra majúscula.

[12] (op. cit., pàgs. 19-21)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: