Ocell

Per a la Mercè

Agost roent. Garbell espès de xafogor. Sorties a la terrassa desitjant un mossec d’aire. Un pardal que tot just havia tret la ploma va caure del ràfec de la teulada. Si no el recollies quedaria completament rostit en poques hores. La bestiola, en veure’t acostar, emprengué una dansa desmanyotada d’una punta a l’altra de la terrassa, intentant guanyar l’alçada suficient per saltar la barana de pedra. Al tercer xoc contra el gravat cantellut de la barana desistí, i mig arrossegant-se va intentar trobar refugi a la raconada plena de pols i fulles seques i teranyines indolents. Tremolava amb una mena de panteix que et recordà una criatureta espantada. Amb tota cura el vas agafar fent cullera amb totes dues mans. Amb aquell càlid papalloneig bategant als palmells vas tornar a entrar al menjador, i mantenint la bestiola en una mà que procurava de mantenir la pressió justa, vas furgar amb l’altra a les lleixes dels mals endreços buscant una capsa de sabates que conservaves per guardar-hi les fotos d’aquest estiu. Amb un bolígraf vas perforar-ne la tapa, i vas posar-hi el pardal. Mentre pensaves com el podries péixer, ell anava sacsejant feblement la seva presó provisional.

Va costar una mica de trobar què li anava bé per menjar. Les molles de pa no sabia per on agafar-les. Els tallets de poma se’ls mirava amb aire encuriosit, decantant el caparró, però ni els tocava. Vas demanar un grapadet de pinso al veí del canari refilador, però res, pobric. Aquella tarda l’ocellaire et va orientar, i a base d’una mena de farinetes que li vas comprar aconseguires de fer-lo menjar. Li donaves la barreja sucant-hi la punta d’un escuradents. Primer es va mostrar recelós, però a la tercera embocada gairebé es ficava l’escuradents fins al fons del ganyot. L’endemà vas provar de fer-li un xic més consistent la dieta amb petits insectes percaçats pels racons del jardí comunitari, barrejant-los a trossets menuts amb les farinetes. L’angúnia s’ho valia: no en va deixar ni una engruna.

L’aventura (tu no havies sigut mai de tenir animals a casa) esdevingué amable rutina. Si feies petar els llavis amb un xuclet suau se’t venia a posar a l’espatlla, com si busqués la mare. De tant en tant el treies per veure si intentava fer petites volades, però no passava mai de la barana. Ni et vas plantejar de comprar-li una gàbia, perquè t’agradava de veure’l voleiar maldestrament de punta a punta del pis.

Un dia, quan ja t’havies acostumat a la seva presència bellugadissa i a trobar cagarades arreu, quan ja et pensaves que es quedaria aquí per sempre, que no aprendria mai a volar tot sol, vas treure’l a la terrassa. Amb mitja dotzena de batecs es va perdre entremig de l’arbreda que hi havia a l’altra banda de la carretera. Encara ara no saps què et va fer més mal, si la certesa que ja no el veuries mai més o el fet d’admetre que ja no et necessitava.

Anés on anés a partir d’ara, però, tu formaries part per sempre més de la seva llibertat desmemoriada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: