Viatge

Quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

MIQUEL MARTÍ I POL

No hi ha res més a fer; i ja basta.

La resta és literatura.

PERE QUART

—Però què és, el que vols que et digui?

—Ja ho hauries de saber prou.

—Com vols que ho sàpiga, si no m’ho aclareixes?

—Mira, noi, si no surt de tu, deixem-ho córrer.

 

Li cal acceptar-ho, ras i curt: les dones necessiten fets palpables. Proves materials. Atribueix aquesta exigència insistent a algun atavisme propi de la raça femenina, i doncs dóna per descomptat que mai de la vida, per més que ho intenti, no aconseguirà d’entendre què li demana. Amb aquesta reflexió, li sobrevé un raonament paral·lel que sempre intenta foragitar, perquè la pròpia consciència l’acusa de masclisme flagrant: les dones menystenen la vida intel·lectiva. Com que no pot evitar de formular-lo, ràpidament intenta justificar-se’l, fent-hi un intricat tomba-i-gira de matisos de l’estil bé no cal dir que no vull pas dir que les dones siguin menys intel·ligents no caldria sinó però vull dir que no donen tanta importància a la reflexió cosa que no vol dir que no siguin capaces de reflexionar però sí que fan relatiu el pes de la raó i el compensen amb la força de la intuïció i mira que em fan fàstic els tòpics però és ben cert que la intuïció és femenina que ella les caça al vol i tu et quedes badant vull dir que ni saps d’on et baixen les patacades però ella sí que sap on pica i per què pica i tu sempre amb la certesa que l’encerta i un sentiment de culpa irracional al cim i no hi ha res que et rebenti i et descol·loqui més que la irracionalitat i ella té l’estranya virtut de remenar-s’hi amb aquella soltesa i a més l’habilitat de recuperar episodis que tu creies morts i enterrats en un sot de la memòria tot plegat per deixar-te clar que tu raones molt però de memòria no en tens gens i fet i fotut qui té raó no és qui raona sinó qui sap on són i com són i per què són les coses i això no és raonament intel·lectiu és coneixement intuïtiu del món pràctic i pragmàtic i realístic perquè rimi que ja sé que no rima ben bé però se me’n fot.

Ah, els perills de la cerebralitat desmesurada! Després d’aquestes tirallongues de despropòsits, sol practicar el saludable exercici de posar-se en el lloc de l’altra per tal d’atorgar el vist-i-plau definitiu a les conclusions, cercant l’objectivitat del consens. I atès que ara es veu a ell mateix pensant el que en pensaria ella, de tot això, a la fi acaba reconeixent-se com un sexista fastigós, i a sobre, hipòcrita.

—Veus? —sentencia llavors a mitja veu— Si fos dona, ben segur que m’hagués quedat amb la primera intuïció: moltes parides per a arribar allí mateix.

—Què remugues?

—No res, dolça, no res —sempre li diu dolça quan se sent superat.

—Em pensava que m’ho diries.

—No hi tornem, ara; demà ja jugarem altre cop a les endevinalles.

Llavors, sense dir un mot, ell posa tota la seva passió en una besada i la vessa i l’escampa per tots els racons de la seva pell. Malgrat el lliurament d’ella, però, s’adona que hi ha un punt de fredor en el seu gest i en la seva mirada: un greuge amb prou feines conscient la sostreu de l’acte, i el gemec de l’esclat final no té la brillantor acostumada en altres temps.

•••••

—Només em lliuraré sencera a vós en cos i ànima si em porteu un present.

El poeta es va quedar astorat davant la inesperada petició de la dama que era mestressa de la seva pensa i del seu cor. Què més podia demanar-li, si tots i cadascun dels versos que arrencava del fons del pit enamorat reverenciaven la sola imatge d’ella i de cap altra? ¿La seva senyora valorava tan poc la sinceritat del seu homenatge que necessitava proves? Regals? Objectes mundans?

—Sou ingrata. Jo us pertanyo, bé ho sabeu. No podeu desitjar res de mi que jo no us hagi donat ja una i cent i mil voltes. Em fereix profundament que menystingueu d’aquesta manera les ofrenes que us faig i que cada matinada em lliguen al miserable escriptori de la meva cambra miserable, malalt dels mots que només vós m’inspireu.

La dama va sospirar, i somrient amb un posat enyoradís adreçà els ulls cap als ocells que esvalotaven el cel del jardí.

—No podeu creure’m tan freda que el foc dels vostres versos no abrusi els meus sentiments. Ni tan mesquina que doni cap valor a les coses materials, atenent l’amor que us tinc.

—I doncs, el present que em demaneu…

—Si us plau, no vulgueu que us en reveli tan aviat la naturalesa, permeteu-me d’allargar la il·lusió que algun dia vós mateix ho esbrinareu; només us diré que no és res que vós no pugueu assolir, i que tampoc no és res que la riquesa pugui abastar. Obtenir-ho serà… com obtenir un trofeu.

—Així, voleu posar-me a prova.

—Sí, si és que així voleu dir-ho, encara que el trofeu ha de ser per a mi. El vostre premi serà un altre.

—Quin serà, el meu premi?

—La meva persona.

Una recança blavissa i cantelluda l’acompanyà fins a la tanca del jardí. Fins aquell dia, no hagués pogut titllar la seva dama d’inconstant (així com la inconstància li semblava una de les xacres de què patien altres dones); ara, per un caprici aparent, hauria de tornar a combatre en una batalla que creia vençuda de feia temps.

•••••

De matinada es desvetlla, les dues, les tres, les quatre, es lleva sense fer remor, amb por de despertar-la (en realitat no dorm, però ell no ho sap), i s’esquitlla pel passadís cap a la saleta. Hi arrossega el sentiment aspre de culpa que l’ha fet rebolcar per l’esplanada dels llençols enrogallats, un estat mental semblant al que tenia de petit quan s’estava al llit malalt i delirant de febre. Té la seguretat que la fredor creixent amb què ella es comporta està directament relacionada amb el retret que sorgeix adesiara. Hi va haver un temps, tot just nascuda aquesta fal·lera de la paraula misteriosa (paraula o frase, és clar, qui ho sap?), que ell es va dedicar a inventar maneres de cridar-la i anomenar-la, creient que el que li demanava era que l’afalagués amb sobrenoms amorosos, a l’estil dels senhals de les antigues composicions trobadoresques. I li’n va dedicar de tendres, d’agosarats, d’admiratius, d’abrandats, enginyosos, misteriosos, delicats i de totes les menes que la seva provada habilitat per a la galanteria a l’antiga li va donar a entendre. Això s’aturà quan, en la dedicatòria d’un llibre d’Ausiàs March que ella li va regalar per sant Jordi, va signar amb el seu nom encerclat i subratllat tres vegades. Ell va captar la subtilesa immediatament i va deixar córrer els sobrenoms, tot i que en va conservar uns quants per a les ocasions. Més endavant, va aventurar de lloar-li amb èmfasi l’aspecte, tant si anava arreglada per a un casori com si es posava qualsevol parrac per feinejar per la casa; l’amenaça, també subtil, que va formular ella davant d’un aparador de comprar-se un preciós vestit verd amb flors grogues estampades i farbalans vermells va assabentar-lo que anava errat. Ja que la demanda perdurava —i de fet començava d’assemblar-se a una mania peculiar, en forma d’ocasionals digues-m’ho, va, no m’ho dius mai, per què no m’ho dius, m’agradaria que de tant en tant m’ho diguessis—, en una tercera fase va inferir que potser es tractava d’una sort de crisi d’autoestima, i tot i que això no li quadrava amb la manera de ser d’ella, que sempre es captenia segura i confiada, va intentar refermar-li la consideració que li tenia amb demostracions constants de fe en les seves opinions i en els seus actes. Un parell d’arrufades de cella i una al·lusió (subtil) a la futilitat dels pedestals van abocar-lo a la rendició.

Ara, després de deu anys de matrimoni raonablement feliç, està assegut a la saleta a quarts de cinc de la matinada, fent zàping com un idiota compulsiu davant el televisor amb el volum fluix fluixet que no es desperti sóc patètic què collons estic fent, intentant distreure’s de l’evidència que està fallant en alguna d’aquelles petites coses a les quals ell no sol donar cap mena d’importància, o que si més no, no considera prioritàries, i que per a ella semblen ser vitals. Capcineja, badalla i mig s’abalteix en el sofà. La xerrameca emprenyadora d’un venedor de sistemes de gimnàstica passiva el retorna i, enfastidit, apaga l’aparell: el que vol és resoldre l’enigma que està corcant la seva confiança en el poder del raonament ponderat i serè, enfront de la força caòtica i excessiva de la pura intuïció. No pot rebaixar-se a preguntar directament a ella quines són aquestes paraules misterioses de què li fa demanda: això equivaldria a reconèixer tàcitament la pròpia incapacitat per a satisfer un desig en aparença elemental, i ell està massa avesat a controlar les situacions com per a admetre que això el depassa. Al rerefons d’això, hi endevina l’urc del mascle cellajunt que es remou i es plany, i procura silenciar-ne els udols renovant-se els vots de marit i ciutadà modern, tolerant, equànime i sobretot antisexista convençut i fervent.

•••••

Reclòs en la seva cambra, el poeta havia dedicat nits senceres a meditar quin podia ser el present que la seva dama li exigia. El forçava a demostrar l’autenticitat dels seus sentiments, com si les proves que fins ara li n’havia donat fossin insuficients. Així doncs, va esmerçar tot el seu talent a confegir la que havia de ser la cançó amorosa més bella de les que mai ningú no hagués endegat, ja que, aparentment, les que fins ara havia dedicat a la formosa senyora no havien aconseguit rendir-la.

El fruit d’aquella llarga vetlla fou una composició fastuosa, que amb intricades rimes, elaborades frases de musicalitat perfecta i metàfores audaces i acolorides desgranava totes i cadascuna de les virtuts que engalanaven l’objecte de la seva adoració. Passà tota la jornada freturós d’acudir a la cita diària amb la dama, i el capvespre s’apressà al jardí, convençut que satisfaria les seves expectatives. Sentí que el mossec de la decepció el migpartia quan veié que ella reaccionava amb certa indiferència a la seva recitació emocionada.

—Sens dubte és el poema més meravellós que mai una dona ha tingut el goig de rebre en homenatge, i us ho regracio infinitament.

—Però què en faig, jo, de la vostra gratitud? No vull agraïment: us vull a vós!

—I és ben segur que no trigareu gaire a tenir-me. De fet, heu de saber que no us cal guanyar el meu afecte, perquè aquest ja el teniu tot; tanmateix, i com us vaig dir, no puc encara lliurar-me a vós, perquè em cal una prova.

—No us puc entendre. Quina prova més em demaneu?

—Aquesta nit descanseu, no esgoteu debades la vostra habilitat. Les paraules que jo vull sentir són molt més senzilles que totes les que m’heu dedicat, i encara no us les he sentides dir. Demà al vespre porteu la vostra ploma, i aquí mateix m’escriureu un últim poema, el que em farà vostra.

•••••

Aquest vespre han sortit a fer un tomb pel parc del centre, i mentre passegen agafats de la mà, ella dissimula malament un sobtat accés de pena o d’enyorança tèbia que li humiteja els ulls. Ell reflexiona. Potser l’està posant a prova? Després de tant de temps junts? Cal analitzar el problema. Amb el pas dels anys hi ha el perill que la vida en comú acabi convertint-se en un cúmul d’evidències i clixés. I després arriba l’avorriment, i amb ell els retrets. Retrets subtils. S’ha adonat de seguida del plor contingut de la companya, no pas mirant-la (no gosa), sinó pel simple deix de la seva mà. Allò que fa la coneixença de l’altra persona: pot arribar a saber-ne amb exactitud l’estat d’ànim només amb el contacte. No fa gaire que ha adquirit aquesta habilitat, que s’ha manifestat d’antuvi en la identificació precisa del grau de passió a partir de la textura dels seus llavis en fer-se un petó: molsuts i vellutats amb el desig, tibants de desesma amb el rebuig, que darrerament sovinteja. Agafant la seva mà, ha après també a localitzar els estats de tristesa: els dits solts, exànimes, retuts, una bonior buida i freda manté els palmells distants i els convida a deseixir-se i ja ho veus per una vegada que em deixo portar per la intuïció encara jugo a fer disseccions i ponderar i cerebralitzar i sóc incapaç d’acostar-m’hi i preguntar-li què li passa què et passa ajuda’m a entendre’t necessito que m’expliquis de què va tot això jo m’hi escarrasso però no em serveix inútil la raó la raó inútil inútil tant de bo la teva intuïció femenina femenina la meva no val tant de bo que la intuïció et digués que vull que m’ajudis a entendre què vols de mi què necessites què és això que necessites que et digui és que aquest refotut orgull de mascle estúpid no em deixa.

És ella qui trenca el silenci.

—Jo sí, que t’ho dic sovint. O t’ho deia, vaja. Ha arribat un punt en què m’ho deixo córrer, perquè ara ja em semblaria un desafiament obert, un veus jo sí que me’n recordo. I tu sempre responent amb ulls de xaiet culpable i amb un jo també descol·locat. Mira, noi, el jo també és la moneda falsa amb què paga qui perd la iniciativa, i tu ets massa racional com per a tenir iniciativa, oi? El problema es redueix a això: manca d’iniciativa fins en les petites coses. Algun dia, saps?, m’agradaria de poder-te dir jo també.

Al capdavall, ell arriba a la conclusió de sempre: molta marrada per a arribar allà on ella ja és de fa temps. Que senzill seria tot si pogués realment posar-se en el lloc de l’altra. Però això és impossible: malauradament, ha de ser impossible.

•••••

El vespre següent el poeta va córrer a trobar-se amb la seva dama. Ella l’esperava asseguda com sempre al banc de pedra, on havia disposat un full de paper en blanc i un petit tinter.

—Porteu la ploma?

—Sí, heus-la ací. Encara no puc entendre què és el que preteneu de mi.

—És ben senzill: escriviu-me ara el poema que jo vull sentir-vos recitar.

—Però —es plangué el poeta— no puc improvisar en un moment les paraules que jo voldria utilitzar per manifestar dignament tot el que sento per vós. Si el meu millor poema m’ha tingut tota una nit aferrat a l’escriptori, i no us ha plagut, què podré fer ara en un trist instant?

—Un instant serà suficient per a escriure dues paraules, les que encara no m’heu dit i les úniques que em venceran. I després tindreu tota la vida per a recitar-me-les una vegada i una altra sense que us ho hagi de demanar més. Escriviu.

I el poeta, menyspreant per fi el poder del seu talent i de totes les retòriques buides d’aquest món, va compondre el seu millor poema amb tan sols dos mots.

•••••

—Dolça, acosta’t…

—Què, noi?

— …

—Jo també.

Anuncis

2 responses to “Viatge

  • carmedolz

    Tan fàcil que és entendre’ns i tan senzill que seria si, per fi, ens convencéssim de que no hi ha maldat ni deixadesa en la vostra simplicitat (que no manca d’intel·ligència).

    • jordibat

      Però vols dir que la raça no necessita, precisament, que sempre existeixi aquesta tensió? Sovint penso que aquesta lluita constant, plena d’incomprensió, és una mena de mecanisme d’autoconservació de l’espècie.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: