Amors impossibles

Un dia em vas dir: “Vostès sempre es defensen els uns als altres i mai no reconeixen que s’equivoquen, ni saben disculpar-se.” Tens raó. Em sap greu. Deixa’m que hi posi esmena.

Perdona’m si no he sabut fer-te veure que bona part del que t’ensenyo és important perquè és inútil. Si no he aconseguit de fer-te entendre que, en realitat, el que té valor no és la qualificació, sinó el camí que fas per obtenir-la. Si no t’he avorrit prou amb les coses amb les quals algun dia lamentaràs no saber-te divertir. Si no he fet interessant allò que no t’interessa (i a mi, tampoc). Si t’he desorientat amb l’absoluta manca de talent del que ensenya allò que només d’altres saben fer. Si he gosat comunicar-te l’amor per la bellesa, la perfecció, la lògica i la raó, la pulcritud, la perseverança, per elles i per totes les seves germanes, amb un entusiasme en excés infantil o entenimentat en excés, massa perquè tu, que no vols ser ni nen ni adult, el puguis fer teu.

Perdona’m per no poder ser el teu amic, per no poder jugar a ser ni pare, ni mare, ni tan sols germà gran. Per no poder formar part del teu món (com l’enyoro!), i per no tenir més remei que estar integrat en el seu, que, mal que em pesi en la consciència —com els anys, el dolor als genolls i aquesta panxeta incipient—, ja fa temps que també és meu.

Perdona’m per ser un contrincant sinuós, un adversari amb avantatge, un rival aprofitat, un virtuós de la trampa legal, obligat al tripijoc de l’abús d’autoritat per tal de procurar-te un bé que et passarà inadvertit, si no és que et sembla un mal. Per haver-te d’ensenyar a complir unes normes que, de vegades, ni jo mateix no entenc. Per no tenir l’opció de fer agradable el càstig, i suau el reny. Per desautoritzar-me jo mateix amb la incoherència del que t’escridassa perquè has alçat la veu, del que t’amenaça perquè has actuat amb prepotència, del que, perquè has ridiculitzat el més feble, et posa en evidència. Per no trobar la manera d’evitar que et sentis incomprès, però sobretot per no saber fer-te veure que sovint, en realitat, l’incomprès sóc jo.

I si t’he fet pena quan et volia fer riure, i si t’he fet riure quan pretenia que ploressis, i si t’he fet plorar quan ja no sabia què dir-te, i si t’he dit el que ja sabies que calia dir-te encara que no t’agradés, també, si et plau, perdona’m.

I no tan sols et demanaré perdó. També et donaré les gràcies.

Gràcies per ensenyar-me que l’intel·lecte és més poderós si sap ser humil. Gràcies per ensenyar-me que entendre-ho també vol dir entendre-ho com tu. Gràcies per tolerar la projecció de les meves frustracions amb la innocència del que encara no és responsable de les seves. Gràcies per posar-me a prova amb el teu escepticisme mesell i apassionat alhora. Gràcies per fer-me dubtar de les meves vocacions. Gràcies per no retreure’m que únicament et pugui estimar un any, i que d’aquest en endavant només t’apreciï i a la llarga t’oblidi perquè d’altres vénen empenyent (i —socors!— amb quina exigència!). Gràcies per una hora de silenci, per mitja hora d’atenció, per un quart d’interès, per cinc minuts de màxima concentració, per un minut d’afinitat de pensament, per un segon de revelació, per una sola petita espurna en els teus ulls. Gràcies per no agrair-me mai allò que és el meu deure. I gràcies per haver entès finalment que, malgrat tot, em calia que algú em digués “gràcies”, ni que fos un sol cop, quan la desesma, si l’hagués escoltada, hagués fet lícit el pecat d’abandonar.

De tot cor, gràcies.

Anuncis

8 responses to “Amors impossibles

  • carmedolz

    Molt emocionant, emocionat, emocional. M’agrada.

  • irene

    mai hagués arribat a pensar que un “profe” pogués escriure això que (en serio) m’ha arribat al cor.
    sublim.

    • jordibat

      Que maca que ets, Ireneta… És d’una època en què la feina em tenia força superat. Ara he aconseguit d’endurir-me una mica (no gaire), però encara crec força en tot el que hi deia. El dia que ja no hi cregui gens, plego!

  • Pepe botella

    Per que sols t elogien ties ?

    • jordibat

      Home, Pepe Botella, tu per aquí? Bona pregunta, i ben subtil tant en el fons com en la forma, certament. Suposo que per “ties” deus voler dir “dones” (ignoro si totes són ties, de ben segur alguna neboda, germana i mare hi deu haver, també; l’única cosa segura és que totes són filles). Per què? No ho sé, francament. Deuen haver captat la meva sensibilitat femenina… Ara, que si tu trobes la teva i també t’hi vols posar, per mi no te n’estiguis pas, eh? Estic obert a tota mena d’elogis, vinguin d’on vinguin. D’altra banda, si escau alguna crítica cruel també serà benvinguda. Un petó.

  • milena

    Amb papallones a l’estómac m’he vist teletransportada a una època en què la hipervulnerabilitat adolescent em va fer incapaç de copsar el que descrius entre les apàtiques hores de confinament escolar i nebulositat mental. Gràcies.

    p.d.: vaig perdre l’obra de teatre…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: