Díctics

En veu alta, perquè ho sentís tothom, et vaig dir que les paraules són envasos buits, on cadascú hi posa allò que més li plau. Però així i tot, mig d’amagat, vaig acabar fent-me la pell i la vida de paraules.

Amb paraules vaig cuirassar els sentiments, vaig disfressar les intencions, vaig retorçar el món i el vaig fer venir tot cap a mi. Però un cop meu, el món es feia petit, i les paraules hi quedaven estretes, així és que les vaig aviar perquè m’arrosseguessin cap a d’altres realitats.

Tu, potser sense voler-ho, has assumit la càrrega de ser l’àncora que em manté en aquesta, de realitat. I jo, veient-me lligat, no sé dir si els mots se’m moren als llavis per tu, o si és per tu que ressusciten. De vegades, llavis contra llavis, ofego els que sempre et dec i després jugo a escampar-te’ls arreu, en silenci. No sempre he sabut fer-los venir cap a tu, i ja fa massa que no ho intento. I a les nits jec al llit, amb el son esperrucat als ulls, escrivint ratlles compassades pel bleix que et cavalca lent amunt i avall del pit. I no me’n surto.

És només per la fragilitat de cristall net dels teus ulls que em calço el mot “heroi”, i és pel foc de la teva mirada que em bato en retirada, només. A fora, sé trobar qui m’estima per les paraules, qui potser m’estima perquè no sap què amaguen les paraules, què hi ha més enllà. Pocs ho han vist. Molts menys ho saben. Un parell o tres, potser, ho han respirat. Tu ho vius. I ho sofreixes. Tothom s’embadaleix amb l’encantador de dolces vocals i sibilants curosament xiuxiuejades. Només tu, que no t’embeus del meu verí, em retornes a la condició del meu jo més bàsic. Només amb tu i per tu puc ser animal pur, només per tu em despullo de tots els farbalans que enlluernen els qui no s’han d’avergonyir del meu llot. Tu t’hi enfangues fins a les entranyes, i a batzacs i a besos em neteges de la sutzura de mi mateix.

Calze, receptacle, vas, copa. Seu, centre i epicentre de tots els meus terratrèmols. Crit, gemec, plany, sospir i respir adormit. Goig i dolor físic de l’ànima. Perillosa, hipnòtica, familiar i encara inconeguda selva. A la fi et trobo entre les paraules nues, en l’interstici que algú va deixar oblidat entre els díctics. Entre el meu tu i el teu jo. El teu aquí i el meu allà, l’ara i el després. L’ahir, l’avui i el demà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: