Poètica

I

.

Havia entrat al servei del baró, arrabassat dels seus pares, quan encara era un marrec. Llavors les seves obligacions es reduïen a les d’un mosso de cavallerissa, i els primers dies de la seva nova vida aspirava a poder esdevenir cambrer o escuder del seu senyor, i més endavant, qui sap si ser armat cavaller. No eren més que somnis innocents que ben aviat es revelarien irrealitzables, atesa la qualitat de la seva sang: en l’època que li tocava de viure, no haver nascut de nissaga noble era un terrible error. A força d’assots i humiliacions va anar entenent que el simple fet d’haver estat apartat per sempre del marasme de misèria en què s’havia d’ofegar la seva família no el convertia en un membre més de la noblesa. El baró i la baronessa, els fills d’aquests, els amistançats i amistançades d’uns i altres, la camarilla de cavallers, dames, clergues i gossos de cacera, i fins els patges, els cambrers, els palafreners, els cuiners i la resta de servents del castell, els uns amb el seu tracte despòtic i els altres amb burles cruels van assocar immediatament les seves aspiracions i el van amorrar a la crua realitat: l’únic progrés possible per a ell era una cullerada de més a l’escudella en els escassos àpats que feia al llarg del dia. Havent assumit la seva condició, no li restava sinó aferrar-se a la rutina diària que el llevava a trenc d’alba, mig encarcarat en una cofurna a les cuines del castell, per anar a abeurar els cavalls, carretejar la seva immundícia amunt i avall de les estables, polir els arreus, carretejar més immundícia, netejar i raspallar les bèsties, tornar a carretejar, arranjar les pallisses i, en les curtes pauses que se li permetien, engolir alguna immundícia gairebé pitjor que les que carretejava.

••••

Va passar encara no un any, i pràcticament s’havia oblidat d’haver tingut una família: en la seva posició, el passat era una nosa de què hom es desempallegava amb absoluta indiferència, només existia la més estricta quotidianitat. Baldament ell encara no ho sabia, però, havia d’arribar el moment en què fugiria de tota aquella sordidesa gràcies a una qualitat especial. Aquesta només es manifestava, de moment, en un badoqueig sobtat que l’atacava de tant en tant sense motiu aparent, sumint-lo en una mena de trànsit del qual només eixia en rebre algun clatellot brutal dels criats de més edat. I hagués passat inadvertida per a tothom, fins per a ell mateix, si en un d’aquests accessos no s’hagués trobat el bufó del castell conversant amb els ocells.

.

.

II

.

En aquell temps, el bufó del castell era d’edat avançada. Ningú, ni ell mateix, no hagués pogut precisar-la, perquè ni tan sols sabia de qui era nat. La seva mare s’havia dessagnat poc després del part, estripada a causa d’unes espantoses malformacions a l’esquena del nadó. El pare, associant tanta desventura a alguna maledicció de caràcter diví, va estar a punt d’ofegar-lo en el llit de mort de la malaurada. Tanmateix, temorós d’un càstig encara pitjor, al capdavall se’n desdigué, va embolcallar la criatura amb una saca pudent, i travessà la matinada gèlida i boirosa per anar a abandonar-lo lluny de la seva cabana, on ningú, si arribava a trobar-lo, pogués relacionar-lo amb ell. Angoixat pels plors esquerdats del fill que estava a punt de rebutjar, va arribar-se fins a la clota de les deixalles darrere el petit monestir de la baronia, on sovint, per procurar-se un àpat, es disputava amb els veïns les sobralles dels seus propis delmes, que els cuiners hi abocaven cada vespre. No gosà de llençar-hi el fardell, i es va limitar a arraconar-lo al costat dels esglaons que menaven a les cuines. Després romangué una bona estona en una mena d’estupor idiotitzat, dividit entre el remordiment i una agra sensació d’alleujament, que volien retenir-lo i allunyar-lo amb la mateixa determinació. Fins que el mateix instint que el mantenia alhora viu i insensible a tota mena de dolor aconseguí deseixir-lo d’aquells incòmodes sentiments, i arrencà a córrer.

En fer-se escàpols, va estar a punt de topar un dels monjos, el qual, fugint de l’insomni d’una mala digestió amb regust de cansalada rància —per a damnació del seu maltractat i voluminós estómac, tenia el refectori al seu càrrec i accés lliure al rebost—, havia sortit a collir herbes remeieres al boscatge dels encontorns. El miserable vilà va amagar-se rere uns arboços, i el monjo va passar-li a frec sense advertir la seva presència. En veure que aquest s’acostava encuriosit al sorollós renoc, se sentí definitivament alliberat i s’endinsà entre els arbres. La resta de la seva vida seria prou miserable com per fer-li oblidar aquell sòrdid episodi.

El cinisme panxacontent del religiós, avesat a tractar amb la patètica condició dels vilatans, va associar ràpidament els plors i el manyoc de roba bellugadís amb una situació que li era tristament familiar.

—Té, una altra meuca que ens encoloma el seu mocós perquè l’hi peixem, malviatge!— Remugant per a si mateix acabà d’atansar-s’hi, i badà la saca per tal de fer-hi una ullada.— I quins brams, bord malparit, calla, que encara despertaràs el Sant Crist de la capella i fins el propi Satanàs, que així se t’endu…

El monjo, en desfer del tot l’embolcall tronat, s’esgarrifà de veure els dos bonys d’aspecte tumescent que sobresortien de l’esquena del nen. Es va persignar amb vehemència diverses vegades, i després de treballoses cogitacions projectà d’abandonar aquell petit monstre al bosc perquè els llops se’n fessin càrrec. Sense comunicar-ho a ningú l’arreplegà, va internar-se en la fonda roureda, el va deixar al peu d’un arbre i cuità de nou cap al monestir. En apartar-se’n, va notar que la criatura callava en sec, al mateix temps que una estranya refiladissa d’ocells es deixava sentir en els arbres. La mala consciència que oprimia el pit del pobre monjo el va obligar a retrocedir. Obrí la flassada esperant trobar-se’l mort, i va quedar sangglaçat: el nen, entre sanglots esmorteïts, fitava el brancam amb uns ulls esbatanats com llunes.

Uns instants després estava assegut al seu jaç, amb el nouvingut plorant de gana, el cap enfonsat entre les mans i barrinant si fóra millor amagar-lo o comunicar-ho als altres monjos. Com que en aquella hora els altres assistien a l’ofici de vespres, podia dilatar la decisió, si bé el que ara l’anguniejava era la urgència d’alimentar el petit. Impossible de fer-lo alletar per cap de les dides de la vila: a part del fet que s’hi haguessin negat en veure l’aspecte del nadó, estava segur que tard o d’hora començarien a circular històries que el relacionarien amb alguna donota, i es veia excomunicat i desgraciat per a la resta de la seva vida. Això si algú no hi barrejava Satanàs pel mig, vista la deformitat monstruosa de la criatura, i en aquest cas… No volia ni pensar-hi.

Fos com fos, ara es veia en un autèntic trencacolls, a cavall entre el desig de mantenir intacta la placidesa amb què havien transcorregut fins aquell instant els seus dies i el convenciment que aquella bestioleta l’obligava moralment, perquè malgrat tot havia de ser, per força, fill de Déu.

Esbandint aquestes cabòries amb un sacseig rotund de testa, s’alçà decididament del jaç i va anar cap al soterrani, al petit celler i obrador on conservava els formatges elaborats amb la llet de les quatre cabres que mantenia en un tancat. Prengué un dels draps que utilitzava per a fer el formatge i una gerra de llet munyida d’aquell matí i se’n tornà cap a la cel·la, on el nen encara marranejava. Va plegar convenientment el drap en forma de bossa i va abocar-hi un raig de llet. Després va cargolar l’extrem inferior d’aquesta mamella improvisada per adequar-lo a una mida adient, i el va atansar a la boca del seu petit hoste, el qual començà a xuclar amb una desesperació commovedora. El monjo es va sentir alleujat, i es va disposar a vetllar la resta de la nit.

L’endemà abans de laudes, la fredor i la indiferència del prior en assabentar-se de l’enutjosa troballa no sorprengueren del tot el refetorer. Se li concedí permís per acollir el geperudet al monestir, amb dues úniques condicions: que fes per manera de mantenir dins d’aquells murs el secret de la seva existència, i que se’n fes càrrec sense que això interferís en les seves obligacions quotidianes. Ell se’n sentí conhortat, però l’actitud del seu superior se li revelà com una premonició de quina seria l’acollida que dispensarien els altres companys de clausura al que ja considerava el seu afillat.

I no s’hi equivocà gens. No va trigar a adonar-se que quan trafeguejava amunt i avall amb la criatura l’envoltava una bombolla de rebuig. De fet, va alegrar-se’n: potser això li estalviaria el mosquejar hipòcrita dels monjos afamats que tot el dia el rondaven per una xulla o un rosegó a deshora. L’única vegada que un va gosar preguntar-li, amb expressió de basqueig, què l’havia mogut a convertir-se en el protector d’un rebuig com aquell, va respondre:

—Visc enmig d’homes sants i savis, i jo, pobre pecador, m’haig d’imposar encara moltes penitències per arribar a ser digne ni tan sols d’omplir-vos la panxa. Si sóc capaç d’estimar i de fer créixer aquesta desferra, potser aconseguiré com vosaltres de guanyar-me l’amor i el perdó de Déu Nostre Senyor. Vosaltres, en canvi… No haver d’estimar res ni ningú, quina sort! I quina enveja no us tinc!

No li ho van tornar a demanar.

••••

S’escolaren moltes estacions, i la criatura, a despit de la seva deformitat, va anar creixent a l’empara de qui es compadí d’ell aquella nit a la roureda, suplint la seva mancança física amb una agilitat mental i una agudesa que omplien d’orgull el seu pare accidental, i que aquest procurava alimentar amb els voluminosos llibres i lligalls que conservava la biblioteca del monestir.

—A la fi —li deia el noi de vegades, amb la seva natural sornegueria— heu aconseguit de fer de mi un home contrafet i dret.

Un mal vent i el còlera s’endugueren el monjo refetorer. El desconsolat geperut, privat de la protecció i l’amor que li havia reportat aquella presència benefactora, es veié abocat al menyspreu que l’havia envoltat tota la vida. El prior, amb la mateixa indiferència amb què va tolerar la seva presència anys enrere, va negar-li tots els privilegis pels quals el seu protector tant s’havia barallat, i el rebaixà a la condició de servent. Els que abans el defugien, ara l’afeixugaven amb les feines més inhumanes, i allà on abans hi havia moixaines ara només rebia batzacs. Ell ho suportava amb estoïcisme i amb unes bones dosis d’irreverència sarcàstica —fruit dels ensenyaments de qui ell anomenava “pare”, que tampoc no s’havia mossegat mai la llengua—, perquè de fet no tenia on anar.

Hom hagués dit, al cap dels anys, que el turment dels geps li havia conferit una resistència física extraordinària, perquè va tenir ocasió d’anar enterrant d’un a un tots els monjos que l’havien vist fer-se home, víctimes també del còlera, dels excessos en el menjar o simplement de la vellesa. El nou prior, més jove i indiferent que l’anterior, no es va mostrar mai gens disposat a tolerar les seves insolències, i va fer mans i mànigues per desfer-se’n. Aconseguí d’encolomar-lo al senyor d’aquelles terres, que tot just heretava el títol del seu pare, mort recentment a les croades. L’habilitat del gepic per a la lírica, afegida a la morbositat malsana que despertava la seva aparença repulsiva, van cridar l’atenció del baró, un barbamec lletraferit de mena amb vel·leïtats de gran poeta.

Fou així com el bufó va entrar al servei del baró, encaixonat en un ofici indigne al qual la seva deformitat l’havia predestinat. Els dos geps, que amb l’edat havien esdevingut horriblement desmesurats —semblava talment que alguna cosa maldava per brostar-ne en qualsevol moment—, eren objecte de tota mena d’escarnis despietats entre els habitants del castell. El bufó se sobreposava a la crueltat dels nobles, i al dolor que dia i nit li esgarrapava l’ossa, amb fiblades esmoladíssimes d’enginy mordaç. I a preparar burles i facècies noves cada dia va dedicar, sense veure cap altre horitzó, ben bé vint anys d’una vida que no sabia quan ni on havia començat. Fins el dia que va trobar-se el cavallerís del castell a les estables.

.

.

III

.

A trenc d’alba, el bufó s’agradava de passejar per la zona de les cavallerisses, aprofitant que a aquella hora el castell dormia i ni mossènyer —com anomenava el baró— ni cap dels llepaculs que el rondaven constantment el podien amoïnar. Sovint se’l veia adelerat en un dels seus jocs preferits, que consistia a simular llargues converses amb les merles i els passerells, fent esgarips i saltirons d’alegria folla. Abans, tothom en feia festes, d’aquestes pocasoltades, però ara que començava d’acostar-se a les vellures, no hi veien més que un esguerrat patètic de cabell blanquinós, i ningú no en feia cabal. Un matí qualsevol de tardor es lliurava a aquest entreteniment, i de sobte es va sentir observat. A l’entrada de la cavallerissa, palplantat i envoltat d’un núvol de mosques que rondaven la carretada de femta de cavall, el mosso el fitava bo i barbotejant alguna cosa inaudible entre dents. Exagerant el seu pas tort i desmanegat, el bufó se li va atansar.

—Què mires, tu, marrec? Ah, malviatge, ja deus haver sentit a dir allò de la bona ventura que porta tocar-me el gep, oi? I no t’han dit que en porto més, de bona ventura, si me’ls toques tots dos? Oh, sí, això és el que es pensen, els senyorassos i les senyorasses i tota la colla de bagasses enjoiades i els arreplegats que mosquegen com aquestes a la vora de la munificència de mossènyer. Toqueu, toqueu, que els dic jo! Mal llamp se’ls endurà tots als inferns, voto a Déu!: en realitat (xist, calla, que no ho sàpiguen!) el que duc amagat sota les gepes són cent anys de malastruga per a qui hi posi les grapes! Què, malparit, bergant, que goses palpar-me-les, ara? Au, au, malviatge tu, grapeja, grapeja!

Hi posava tota la faramalla cínica de bufó ressentit, removent-se i ennassant i engolant alternadament la veu. El noi, immòbil en el seu lloc, amb els mànecs del carretó penjant dels braços, encara el mirava fixament, als ulls, i no deixava de mormolar una sonsònia incomprensible.

—Satanàs et rosegui l’ànima —li etzibà el geperut— i l’escupi als porcs! Quin rediastre de cançó és, aquesta que remugues? Alça la veu, bordegàs!

—Els colors. —féu el mosso.

—Què?

—Tots els colors del món els porta el fred que pinta amb sang els peus dels roures. El sol blanc tremola i plora envejós a dins la boira del matí.

El bufó, per primer cop en sa vida, va quedar sense saber què dir.

—Els colors del món són amagats en la vostra esquena. Algun dia sortiran i se us enduran.

Aquella nit no va poder dormir. No es podia treure del cap les misterioses paraules del petit cavallerís. La seva ansietat se centrava sobretot en la impressió que li havia quedat de trobar una ànima bessona enclosa en la carcassa patètica i bruta d’un mosso d’establa. Enlloc no podia haver après aquell noiet a expressar-se d’aital manera: havia de ser, ben cert, un do, sia de Déu sia del dimoni. Un do superior a la seva simple traça, sens dubte. “Mossènyer ha de saber-ho.”

.

.

IV

.

D’amagat de tothom menys del baró, el vellard deforme va fer-se responsable, com havia fet amb ell el monjo, de l’educació del mosso. Al capdavall, poca cosa més va fer que ensenyar-li de llegir i escriure, fornit pel seu amo de llibres i plecs de pergamí verge i plomes per a l’escriptura i tinters. Les aptituds innates del noi per a la poesia, la fecunditat inesgotable de la seva imaginació, la sorprenent capacitat de crear paraules noves i sorprenents, o de reinventar l’ús de les ja conegudes, intuint, abans de conèixer-ne els fonaments, els mecanismes de la versificació i de les figures retòriques més complexes, tot plegat abassegava i fascinava el bufó. En poc temps, aquest sentí que els papers es capgiraven, i va tenir la clara consciència d’haver esdevingut ell el deixeble. Així i tot continuaven les lliçons, i aconsellava el noi, més aviat ensenyant-lo a contenir els excessos i a captenir-se en la utilització del seu talent que no pas atiant el foc de la seva potència creadora, que per si sola havia d’omplir de llum els pocs anys foscos que li restaven.

I doncs, el noi es va fer adolescent, i l’adolescent es féu un jove home. Els somnis que d’infant havia tingut d’esdevenir cambrer del castell no s’havien acomplert ni de bon tros —la sang seguia manant—; tanmateix el seu estat va millorar de mica en mica, i passà de la neteja de les estables a la neteja de les cambres del castell i el servei a les taules durant els àpats, tasques que, un cop guanyada la benvolença del baró, va començar a combinar amb encàrrecs d’aquest relacionats amb les seves habilitats especials. Era perfectament conscient que el fatxenda del seu senyor, a les vetllades i a les festes del castell, les quals sovintejaven, feia passar les seves composicions per pròpies, i fins gosava de fer-hi esmenes —que, cal dir-ho, les malmetien. Això no el molestava ni poc ni gaire ni gens, perquè tot el goig se li n’anava en el mer acte de creació; ans al contrari, la seva posició humil el forçava a sentir una gratitud en el fons freda i distant com el desig de servir bé el seu amo —la sang novament. A la fi, la perspectiva de la fama i la glòria ja quedaven molt per sota del seu ideal de felicitat.

Entretant, oblidat de tothom llevat del seu estimat alumne, el vell geperut s’havia anat encorbant més i més, fins que la deformitat va confinar-lo al jaç de la seva cambra, masegant el seu esquelet amb un dolor continuat i insuportable. Així que la seva salut va començar a empitjorar, el jove sol·licità al baró d’instal·lar-se amb el seu mestre, per tal de poder-ne tenir cura si més no a les nits.

—Mestre? Quin mestre tens, tu?

—El vell bufó, mossènyer.

—Encara és viu, el malànima? Fes, fes, si et vaga, però no desatenguis les teves obligacions. Necessito algunes cobles noves per a la festa que celebrarem després de la cacera, d’aquí a tres o quatre dies. Et diré que darrerament la teva feina no em satisfà; has perdut el tremp, els plecs que em lliures són mancats de gràcia: esmena’t! Si en alguns fins em costa d’entendre’t la lletra, que sembla que escriguis sense cap delit!

—Disculpeu-me, mossènyer; potser és perquè les plomes que tinc són totes ben gastades, i en escriure m’hi deixo els dits. Si vós poguéssiu…

—Ara sí, que reconec el mestre! Un altre que em vindrà sempre demanant! Au, vés, vés, ja te’n faré dur de noves!

Aquell vespre mateix va disposar la màrfega en un racó de la cambra del bufó, i aquest en va quedar molt conhortat.

••••

La matinada següent, el vell experimentà una revifalla que tenia l’aire d’un mal senyal. Mig incorporat en el llitot, observava amb legítim orgull de pare el seu protegit, assegut a l’estreta taula i removent-se inquiet. Feia molts dies que el tenia amoïnat, perquè s’havia adonat que no escrivia amb la passió acostumada, i quan aconseguia de lligar uns versos, la composició apareixia desarticulada, vaga, aspra. Freda. Comptat i debatut, esperava que això succeís tard o d’hora. “Malviatge el baró, mossènyer la sangonera, disfressat de mecenes magnànim, s’envolta de totes les coses belles del seu petit univers, i després les xucla fins a corsecar-les. Satanàs se li endugui l’ànima abans ell no s’hagi cruspit del tot la del meu… el meu fill, que la meva talment se me l’hagués menjada de fa temps; però no se n’ha sortit ni se’n sortirà, diastre, no pas si aquest pobre foll encara alena!” I en aquestes reflexions observava el jove servent poeta, i se l’afigurava buit com el canó de la ploma esborrifada amb què ara empastifava d’esma els pergamins, endogalat per la cadena de la cobdícia lírica del propietari de les seves vides.

Tot d’una es veié a les cavallerisses, un matí de tardor llunyà, davant d’un marrec brut i trist que li parlava dels colors amagats del món que se l’endurien. I ara, per fi, ho havia entès.

—Noi, ajuda’m a llevar-me.

—Mestre, què dieu?

—Ja m’has sentit, bergant, malparit! Tinc ganes de passejar una mica. Els ocells m’enyoren.

Amb penes i treballs van arribar-se fins a l’indret de les cavallerisses. Allí el jaio va deixar-se anar del braç del seu acompanyant, el qual patia pels gemecs de dolor que l’altre feia a cada passa, i fent tentines es va acostar cap als arbres. Merles i passerells n’omplien les branques, agitant l’aire amb la seva refiladissa; el bufó els responia sospirant paraules, amb els ulls il·luminats. La conversa s’allargà una bella estona, i entretant l’antic mosso d’establa percaçava records de la seva infantesa misèrrima, i de les vegades que es quedava embadocat observant el guerxo enfollit. Sempre que se’l mirava d’amagat, el seu pensament s’envolava i li arribaven tot de conceptes estranys sota la forma de paraules i frases meravellosament sonores, harmonioses, i malgrat tot incomprensibles per a ell mateix. Llavors no tenia la capacitat d’entendre-ho, però ara veia clarament que en aquells breus segons de joia irracional es convertia en una espècie de vehicle d’alguna cosa que el depassava, allò que el seu mestre havia descobert en ell i que el feia especial. Malauradament, en el seu desig de procurar-li una vida més planera i digna, el bufó revelaria les qualitats del menut al baró, cosa que —també ara se n’adonava— havia suposat, amb l’inici de la seva educació, l’inici d’una pèrdua lenta i progressiva de quelcom de més essencial. El quelcom que a mesura que desapareixia el deixava buit com el canó de la ploma esborrifada amb què empastifava d’esma els pergamins, endogalat per la cadena… L’esgarrifança d’aquests darrers pensaments li féu avinent una sensació que de molt era oblidada, la d’una connexió gairebé màgica amb el seu… el seu pare, que sovint els permetia de comunicar-se més que amb paraules amb la idea, amb el concepte. Amb l’ànima.

Ara li revenia el matí en què el seu mestre li adreçà la paraula per primera vegada. Recordava amb nitidesa tots i cadascun dels estirabots que li engegà, en canvi no podia fixar en la memòria ni un sol dels mots de la seva pròpia resposta; si de cas, a penes el dibuix boirós d’un enigma que li fugia.

Els ocells havien marxat, i el vell, dret i donant-li l’esquena, alçà la veu:

—Tothom em tenia per un boig grotesc, en veure’m parlant amb els meus petits amics. La bogeria és només una altra forma de saviesa, saps? Et diré un secret: sí, que hi parlo, amb els ocells, i ells i jo sabem coses que els més doctes ignoren. Oh, i els infants, les saben!; ara, tot just es fan grans els van caient en un pou negre, negre, i gairebé sempre es perden sense remei. I voto a Déu que tu les sabies, i tant que sí!

—No puc recordar-ho, mestre.

—Ja ho sé. No hi pateixis. Algun matí de tardor com aquest tot et retornarà. M’ho han dit els ocells.

I amb això, el bufó es tombà cap al jove, ajuntà les mans creuant els polzes amb els altres dits estesos i els sacsejà com dues ales amb un somriure net als llavis. Després s’esllavissà dolçament.

.

.

V

.

Els roures es dessagnaren una i deu i vint vegades sobre el sòl dels boscos de la baronia, i l’encatifat vermellós servava cada tardor la despulla del seu mestre, que ell mateix havia hagut de sepultar, davant la indiferència del senyor en assabentar-se del traspàs. En els primers anys després del comiat, no hi havia hagut un sol dia que no s’hagués capficat a intentar treure l’entrellat de les últimes paraules del bufó; però aquestes, de mica en mica, quedaren diluïdes en el pou on, inconscientment i progressiva, havia anat perdent tota la poesia meravellosa i acolorida de la seva joventut.

Forçat per l’exigència de les seves obligacions, havia seguit tots aquests anys component sense descans, nit rere nit, i a la fi havia après a satisfer les expectatives del baró —el qual l’havia dispensat d’altres tasques i pràcticament el forçava a confinar-se a la seva cambra—, temptejant amb l’artifici i la tècnica adquirida els seus gustos i preferències: decidí que la sensibilitat, o més ben dit el sentiment autèntic, era una menja no gens adient per al paladar poètic del seu senyor, i que era llastimosament senzill de guanyar-se l’aprovació d’aquest amb un bon farciment d’exquisideses retòriques banals i sorolloses, les quals procuraven a l’impostor l’aplaudiment llepissós i llagoter de tots els qui s’afartaven a les taules del castell, i feien posar en blanc els ulls de les nobles meuques amb qui folgava i s’allitava d’amagat o no de la baronessa.

Havia adoptat el costum de passejar tots els matins pels voltants de les cavallerisses, i sempre esperava trobar-hi els petits amics del mestre, confiat que algun dia podria arribar a entendre el seu llenguatge. Si pogués parlar-hi, ben segur que arribaria a entendre no tan sols les paraules d’aquell, sinó també el perquè de la buidor que el rosegava per dins, i per què es feia més densa cada vegada que s’asseia a l’escriptori corcat de la seva cambra. En aquesta reflexió hi havia escrita la trista herència que havia rebut: cambra, taula, buidor, enigma. I això era tot el que tenia.

Un d’aquests matins veié el baró, que tornava dels boscos amb tot el seu seguici de cavallers i gossos de cacera, ostentant en la sella del seu cavall una peça extraordinària. Era l’au més estranya que mai ningú havia vist per aquells topants; semblant per la mida i la forma a un faisà adult, la revestia un plomatge d’acoloriment indefinit, que reflectia la llum somorta del sol i la convertia en un joc fantàstic de besllums iridescents: hom hauria dit que la llum brollava de la pròpia bèstia. La cua estava formada per un ram de plomes llargues i espesses, i l’envergadura de les ales palesava que el seu vol havia de ser majestuós i potent. No ho havia estat prou, però, per a evitar les sagetes del baró, que era més bon caçador que no pas poeta. Aquest, en passar pel costat del seu servent, acotà el cap de cavall estant:

—Ja ho veus, t’acabo de procurar un bon feix d’eines per a l’escriptori. Demà passat, un cop la carn d’aquest ocellot s’hagi amorosit, el cuiner el plomarà per al sopar: vés i agafa’n tantes que vulguis.

Palplantat, mig bocabadat al marge de la roureda, es quedà veient com el seu senyor anava cap al castell, fatxendejant amb la seva presa garfida pel ganyot. Hi havia un ressò ominós en l’escena. Dues paraules li van venir als llavis, i les mormolà en un desvari boirós:

—Els colors…

.

.

VI

.

Els colors. Entenia que aquestes dues paraules volien rescabalar-lo d’alguna pèrdua vital, i no podia capir-la. Sabia, això sí, que l’au estranya que ara devia penjar entre les altres peces al rebost hi tenia alguna cosa a veure. Amb els colors i amb les darreres paraules del bufó.

Aquella nit, quan el castell sencer dormia, s’esquitllà fins a les cuines i entrà al rebost. Reprimint el basqueig que li produïa la fetor de carn mig corrompuda, s’atansà a les barres que el cuiner tenia disposades al fons, on penjava les peces de caça durant uns dies per tal que la seva carn s’estovés i resultés més tendra. Guatlles, perdius, llebres, algun petit senglar, atapeïen arraïmats el racó del rebost, en un degotim continuat que embassava el terra; no hi havia ni rastre de l’ocell irisat. Va rebuscar per tots els racons. Tot d’una, se li acudí de mirar dins de la cofurna on ell havia dormit quan encara era mosso d’establa. Allí el va veure penjant d’un cordill, envoltat d’una lleu fosforescència que bategava perfilant les plomes en la foscor, com si en elles s’hagués refugiat la vida arrabassada per la sageta.

Un mareig febrós s’apoderà del seu cap. La imatge d’un cercle que estava a punt de tancar-se se li féu present; en un impuls cec va estrebar la cua de l’animal, i s’apressà cap a la seva cambra.

S’assegué a la taula i va dedicar-se a admirar la ploma que acabava d’arrencar. Llarga i estilitzada, es fimbrava elegantment amb el més lleuger sacseig, i amb el moviment captava les lluïssors de l’espelma i hi jugava, transformant-les en tot de reflexos de tonalitats daurades, blavoses i vermellenques. Quins magnífics poemes hi escriuria, si no fos que tot el seu deler s’eixugava complint encàrrecs infames! Per un segon va sentir que tornava l’energia creadora dels primers anys, i atiat per una esperança temorenca va buscar entre els pergamins empastifats d’esborranys el petit ganivet amb què trempava les plomes. Curosament va esmolar la punta, va agafar una làmina nova, arraconant les altres, i va sucar en el tinter. En acostar la ploma al pergamí es va adonar que no devia haver sucat prou endins, perquè l’extrem punxegut apareixia completament net. Sucà de nou, fins a notar el contacte del fons, i altre cop res. Remugant una maledicció —un mal ensenyament del mestre— va comprovar el tinter, esperant trobar-lo sec, i en fer-ho el tombà i un escampall de líquid negre s’escorregué per la taula. S’aixecà d’un bot i enretirà el pergamí nou de la taula; llavors va examinar amb atenció la punta de la ploma, pretenent descobrir-hi alguna explicació lògica. No hi veié res de particular: el tall esbiaixat del canó mostrava el petit forat de costum, que en bona llei havia d’estar xop de negre. Va acostar la punxa a la taca que es filtrava per les escletxes de la taula, intentant sucar una tercera vegada, i una altra i una més. Era inútil.

Va quedar sumit en un astorament estúpid; llavors, en una ràpida successió, va passar de l’estranyesa a la desil·lusió, i d’aquesta a un estat d’indiferència al qual s’aferrà per tal de deseixir-se de la incòmoda incomprensió d’aquest rar fenomen.

.

.

VII

.

Dos dies després, el baró va venir a la seva cambra. Estava repolint els últims encàrrecs que havia rebut —una pastorel·la i una alba molt del gust del senyor, totes dues d’un abrandament i un recarregament enganxifosos— amb fastigueig creixent, i en realitat va agrair la interrupció.

—Excel·lent, excel·lent —va sentenciar després d’ullar-les—. Per cert, aquest vespre faràs falta al saló gran. Tinc molts convidats i caldran totes les mans disponibles per servir a taula: parla amb el cuiner.

—Com vós maneu, mossènyer.

—Encara escrius amb aquestes plomes rònegues? Ja et vaig dir que podies anar a la cuina a triar-ne de noves. Ara mateix deuen estar plomant les peces per al sopar. Vés-hi.

—Sí, mossènyer.

Havia amagat la ploma irisada sota la màrfega. Així que el baró sortí de la cambra amb els versots sota el braç, va treure-la i la va observar de nou amb deteniment. Aquests dos dies havia fet diverses provatures, espesseint i aclarint alternadament la tinta, trempant la ploma una i altra vegada, i el resultat era sempre el mateix. Era cosa de folls: aquella ploma rebutjava la tinta. Amb recança va deixar-la sobre la taula i va anar a reunir-se amb el cuiner.

Va passar la resta del dia atrafegat del rebost a la cuina i d’aquesta al saló. Cada cop que s’apropava als taulells on les minyones aparellaven les perdius i les guatlles per a l’àpat notava un nus a l’estómac. No sabia per què, l’anguniejava de pensar que l’estrany ocell penjat en el seu antic catau faria la mateixa fi. El cuiner el cridà.

—Tu, vés i porta’m aquella gallinota del dimoni que tinc allí amagada: el baró m’ha demanat que la prepari especialment per a ell, i aquestes graponeres encara me l’esguerrarien. Va, cuita!

S’hi acostà, obrí la portella i la fortor va dur-li l’ombra d’un cap-rodo. Prenent-lo per la corda, el lliurà al cuiner. Quan aquest arrencà el primer manat de plomes, una pruïja agra recorregué la seva espinada, i amb el mareig que havia sentit dues nits abans li retornaren les paraules.

—Els colors…

Al llarg del sopar, el mareig es convertí en febre continuada i basques, i aquestes foren més violentes quan va haver de servir l’exquisida menja al plat del baró. Tothom n’alabava l’olor perfumada i suau, i el senyor del castell s’admirava de la tendra melositat de la seva carn. Ell no podia suportar més el fàstic rogallós i pesant que l’aclaparava, i a la mínima ocasió que va tenir, va escapolir-se cap a la seva cambra sense que ningú se n’adonés.

Vacil·lant pels passadissos, la seva ment reproduïa la imatge del cercle, ara definitivament tancat, i encara no sabia copsar la significació oculta d’aquell malson malaltís. Va entrar a la cambra, s’assegué a la taula i va prendre la ploma entre els dits. Reposà el cap sobre el pergamí en blanc i va observar la punta, neta de tinta, que sostenia a l’alçada dels ulls.

—Té —va mormolar—, buida com la meva ànima.

I s’adormí.

••••

Havia perdut la noció del temps. En refer-se es va adonar que encara era nit, i que devia haver dormit llarga estona, perquè tenia el cos enfredorit i entumit per la mala positura. S’incorporà i de seguida es va adonar que hi havia uns versos escrits en el pergamí:

Tots els colors del món els porta el fred
que pinta amb sang els peus dels roures.
El sol blanc tremola i plora envejós
a dins la boira del matí.

Les lletres eren d’un color indefinit: amb l’escassa llum de l’espelma feien reflexos daurats, blavosos i vermellencs. Els versos, de mètrica barroera, impropis del poeta expert en què s’havia convertit, li resultaven poderosament familiars. Finalment entenia què era el que havia estat servint al plat del seu amo, no aquella nit, sinó durant la pràctica totalitat de la seva vida.

L’últim poema per al baró va escriure’l aquella matinada sobre el pit d’aquest, endormiscat i sol al seu setial davant la llar del saló. No va fer servir la ploma, i val a dir que fou l’únic poema que mai va arribar ben bé al fons del cor del noble senyor.

A fora, el sol despuntava i feia tardor.

••••

Va fugir sense fer remor i s’endinsà en els boscos. Ningú no va buscar-lo. Caminà hores senceres, dies, i no en veia mai el final. No sabia si avançava en cercles, o si de nits desfeia les passes que havia fet amb el sol. Quan el cansament el vencé, es va deixar sobre el tou de les fulles caigudes, i amorrat a la terra humida lliscà sobre un toll de plor desesperat i amargant.

El va despertar una piuladissa frenètica. Alçà el rostre emmascarat de fang i el cor li féu un salt: davant seu, una au d’aspecte magnífic i estrany el mirava fixament als ulls, penetrant-lo fins a la fondària més llunyana del seu ésser abaltit per anys de misèria i servitud cega. L’au li va semblar molt, molt vella, tot i la força majestuosa que desprenia el seu posat. A les seves ales, tots els colors del món desafiaven la llum bromosa del matí.

Poeta i ocell, fosos en u, prengueren possessió de la roureda i van fer-ne castell relligat amb la mètrica del vent. Un estol de merles i passerells fou el seguici.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: