Lliubres

Memòria. Col·legi dels hermanos. Un concurs de plantes, la meva la més lletja de totes, sense flors. El senyor Pere enfurismat perquè et posa una resta a la pissarra i del lloc estant no te’n surts. Totes les pedretes del terra asfaltat del pati gran retallant-se amb nitidesa enllà dels vidres de les ulleres recent estrenades. Enfilar-se a la figuera del pati petit tot veient l’hermano Carmona plantant bledes a l’hortet. El senyor Josep posant punts positius de cent en cent als carnets d’actitud de tota la classe perquè l’equip de futbol de l’escola ha guanyat el partit, llaor i glòria als herois esportius (per a ells, cinc-cents punts, i per al qui ha fet el gol, mil). Caniques amb en Quico al voltant del forat preferit. Històries delirants amb en Josep. Frontó a la paret gran amb l’Artur i una pilota de tennis tronada. Churro, mediomango, mangotero, adivinaloquetengoenelpuchero. Aparta’t, que el iaio Valls està a punt de fotre un canyardo dels seus i et clavarà la pilota als morroal Serra, al Serra! Quan et vols girar per veure què passa, ja no hi ets a temps: mentre un et subjecta els braços pel darrere, torçant-los amunt per obligar-te a acotar el cap, set o vuit companys de classe t’allisen el clatell, al ritme del tutiiituriruri-tu-tu amb música festiva de “Les oques van descalces”. Entre les veus engruixides, com una caricatura sonora de prehomínids superhormonats, reconeixes en Manul, en Caballero, en Fernández. Tutitutiruri-tu-tu. Els altres companys, els peus dels quals endevines entre les cames de la rotllana, s’ho miren. Dos d’ells s’ajupen, riallers, per veure’t la cara. Suportes estoic el rampell de simpàtica i sana companyonia masclívola confiant que acabi ràpid, les ulleres et ballen dessota els ulls, penjant amb penes i treballs d’una sola orella. Al Vives, al Vives! El mateix company que et subjectava els braços (en Robledillo, és clar, el que faltava), mig girant-se per seguir l’escamot dels milhomes a l’encalç d’un altre babau, et diu Estás bien, Serra? Es deu sentir bona persona, ara. Bon company de classe. No, fill de puta subnormal, no estic bé. Llavors no li ho vas dir, recordes la ment en blanc mentre, colltorçat, et fregaves el clatell. No li vas respondre. No vas dir re. Te’l vas mirar notant un rictus amargant als llavis, la ràbia cremant a les galtes i bullint als llagrimalls, vas posar-te bé les ulleres i te’n vas anar a seure sota la figuera. Serra. Serrucho. Gafitas. Gafotas. Empollón.

Dijous, tornant de l’escola amb el meu fill de nou anys. Què heu fet, avui. Hem fet Educació Física. Com ha anat. Bé, molt divertit, hem jugat a beisbol, però sempre hi ha els mateixos que volen ser els reis, que diuen que ho han de ser ells perquè ells saben batejar millor, i que els que no en sabem tant no podem ser reis. I tu què els dius. Re, jo passo d’ells. Ben fet que fas, digue’ls que sí, que són els millors, digue’ls et felicito, noi, i tant que ets el millor, passa, passa, tu primer. Confio que aquesta habilitat (innata?) que té en Marc per a l’humor un puntet surrealista l’ajudi a donar al missatge aquell to vagament irònic que desarma els obtusos tocapilotes de torn. A la nit acaba d’engolir-se un llibre de relats curts d’en Rodari i ens el porta per si el volem llegir. Ens recomana especialment el de la pàgina 170.

Dissabte, la una del migdia. Vaig a buscar el meu fill de cinc anys a la ludoteca, que estava convidat a una festa. Pares i mares amuntegats a l’entrada, jaquetes, sabates, bosses de llaminadures, un Mickey arnat fent una ballaruga monòtona agafant de la mà dues nenes que se’l miren, serioses, últimes corredisses, Pau, el teu pare et ve a buscar, on és en Pau Serra, és a la caseta de boles, que no vol sortir, em penso que plora, ara te’l porto. I me’l porta, galtavermell, inflat d’indignació apocalíptica, i quan em veu esclata, i entre un doll de paraula desbordada i estossecs mocallosos, aconsegueixo entendre que dos nens li han estat fent la punyeta, que li han pres una pilota groga amb què ell estava jugant, i que després s’han dedicat a passejar-li la pilota pels nassos, fent veure que la hi tornaven. Els mateixos que l’altre dia, a l’escola, va explicar-me que no el deixaven jugar a futbol. Un d’ells, el mateix que es vantava, al passeig, de saber anar amb bici de dues rodes mentre en Pau tentinejava amb la seva de quatre. El mateix que ara passa per la portella de la sala de jocs, veu que el meu fill s’entreté amb un paper del taulell i l’hi agafa, davant dels meus nassos, dedicant-me un somriure maliciós. Li arrabasso el paper amb un gest aspre i d’una atzagaiada d’ulls fulmino la seva conyeta fatxendosa. Un altre tocapilotes. Mentalment l’engego a Vallobrega, en vol sense escales, d’una puntada de peu. Abrigo en Pau, sortim, el pujo al cotxe i mentre li cordo el cinturó em pregunto si li haig de fer entendre que aquests nens són males persones. I no em decideixo, perquè em costa d’admetre, adult com em suposo, que un marrec de cinc anys pugui ser-ho, mala persona. I tampoc no tinc clar que un nen de cinc anys aconsegueixi entendre què vol dir, ser mala persona. Coïssor al bescoll. Tutitutiruri-tu-tu. Pau, no hi vulguis jugar més, amb aquests nens. Són males persones. Quin conte voldràs que llegim, abans d’anar a dormir?

Anuncis

One response to “Lliubres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: