Nadal?

Tòpics. Tòpica felicitat. Bonhomia tòpica. Desitjos topificats de pau, amor i prosperitat. Dinars i sopars i ressopons amb bèsties voladores farcides cruelment de tòpics, tòpicament especejades i esquarterades, acompanyades per tota llei de tòpìques guarnicions. Quantíssimes vegades la poesia ha reflexionat sobre aquests tòpics, tan aviat cedint a la seva tofuda lluminositat de tanca publicitària, a la seva etèria i aconhortadora espiritualitat, com mostrant-se bel·ligerant amb la hipocresia i la immoralitat de la glorificació de l’excés. Una bona amiga de ploma ahir al matí penjava al facebook un vídeo d’aquesta corda, d’aquells que es fan set coses al cim de tot aquest despropòsit, d’aquells que xerriquen entremig de núvols acotonats de bons desitjos. Un mecagum enmig de fotografies de taulasses ben parades i congratulacions generalitzades per com s’ha portat, de bé, el tió.

La nostra tradició poètica també en té algun, d’aquests mecagums.

NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit L’irradiador del port i les gavines

Hem parlat altres vegades de com la mètrica acompanya el tema. En aquest cas, el poeta opta per donar un to d’una certa solemnitat a la composició mitjançant la sonora cadència del vers alexandrí, distribuït en quartets… Sí, ja ho sé, les dues primeres estrofes tenen sis versos i l’última en té cinc. Cal fixar-se, però, que els versos curts són hexasíl·labs i que alguns d’ells són blancs (no tenen rima); els llargs, en canvi, presenten tots ells una rima assonant. L’estructura de la rima, tal com es presenta el poema, doncs, respondria a l’esquema -aB-aB / -cBCaB / D-bDB. Si apariem, però, els hexasíl·labs (un alexandrí no és més que un parell d’hexasíl·labs de ritme binari amb una pausa al mig), desapareixen els versos blancs i obtenim aquest esquema: ABAB / CBCB / DBDB, és a dir, una rima assonant encadenada, amb una rima recurrent en [á] als versos parells (les rimes A i D són molt similars, però en les primeres la [ó] és tancada, i en les altres, oberta).

Perquè, doncs, aquesta “desarticulació” d’alguns dels alexandrins? A l’Irradiador del port i les gavines, Salvat Papasseit dóna, al títol, una pista sobre l’orientació formal que pretén donar al llibre, i que de fet és la que conforma la totalitat de la seva obra poètica: la combinació de tradició (les gavines representen el món natural) i avantguarda (l’irradiador simbolitza els avenços tècnics, que tant fascinaven el poeta). En aquest poema juga a cenyir la transcendència del tema a una estructura mètrica clàssica que se sol triar per conferir un to elevat a la composició, però altera l’harmonia visual dels quartets “trencant” aleatòriament alguns dels versos. Un cop escatit el contingut del text trobarem el lligam amb aquesta opció formal.

El jo poètic apareix, a la primera estrofa, aïllat de la festa que s’està preparant a la cuina de casa seva. Entotsolat probablement al balcó, contraposa les imatges depriments i prosaiques de la matinada (“el fred de la nit”, “la simbomba fosca”, “el carro dels apis”) a la gatzara, la calidesa i la llum de l’escena que té lloc, en la segona estrofa, a l’interior (“el braser que crema”, “el gas tot encès”), i que contrapunta encara amb la llum freda de la lluna plena, única companyia que troba a l’exterior. L’escena finalitza amb una contundent paradoxa (“ja enyoren demà”) que escombra, juntament amb les plomes del gall sacrificat per a l’àpat nadalenc, tot el sentit d’una festa suposadament fundada en la fe, l’esperança i la caritat, i que es veu reduïda al debat que hi haurà a taula a l’hora de repartir cuixa, ala, pit i grapó.

L’anadiplosi que tanca la segona estrofa i obre la darrera reforça aquest sentiment que el jo poètic transmet sobre la rutina anual que ha acabat desvirtuant completament l’autèntic sentit del Nadal (“Demà posats a taula oblidarem els pobres”). I això és el que més fereix la consciència d’algú que, sabent-se pobre (“–i tan pobres com som”), hauria de ser més sensible que ningú al plor d’un marrec nascut enmig de la misèria.

L’alexandrí, tot luxe i excés mètric, és el vers adient per a les grans ocasions, com sap molt bé Salvat Papasseit. El sincopat visual a què el sotmet és la protesta sorda del qui sap que, per més que s’hi posi de cul, no aconseguirà d’alterar el guió prefabricat de la celebració (el fet de migpartir alexandrins en hexasíl·labs no té cap conseqüència rítmica, perquè l’alexandrí comporta una pausa obligatòria darrere la sisena síl·laba), però ell, íntimament, s’hi sentirà incòmode. I s’afartarà d’incoherència com el qui més mentre potser algú, a taula, notarà aquesta incomoditat, però coneixent l’ofici del noi atribuirà el seu posat distret a un caràcter provadament llunàtic. Bah, poetes…

Ara que, si voleu mala bava, agafeu-vos a Pere Quart:

CHRISTMAS

Planten un arbre sense arrels
al líving,
i fan que llevi, de sobtada,
torrons de can Fatjó
i un tren elèctric.
El favorit,
el dolç monopolista
despengen un estel
–tal com ho dic–, si volen,
per al fill embrutit
que marraneja.
Doncs, està vist:
fer miracles no és pas cosa de sants
ara com ara.
I tampoc ningú ja no s’estranya
–ni la rància donzella,
cul refinat de sagristia–
que l’Infant vagi nu
a l’hivern i de nit.
Pels christmas de tres tintes
s’endeuten els pobres.
I amb el pretext dels Reis
degollarem tants innocents com calgui.

No, no exagero.

Pere Quart. Vacances pagades

No ens entretindrem gaire en l’anàlisi dels versos, ja que el propòsit del poeta és, ben clar, desencotillar de la mètrica formal el seu enèsim estirabot contra l’arrepapament burgès, i es bolca en el motlle suposadament còmode del vers lliure. Dic “suposadament” perquè un ull poc avesat a aquesta opció mètrica pot veure-hi una mostra de manca de professionalitat poètica (prosa retallada!), però cal tenir present que una composició en vers lliure (vers que no s’ajusta a cap mida concreta ni a cap estructura de rima) ben construïda sempre se cenyeix a algun criteri, ja sigui visual o de distribució dels conceptes, tot jugant a establir un cert ritme mitjançant l’esticomítia (coincidència entre pausa mètrica i sintàctica) i l’encavalcament (manca de coincidència).

En aquest cas, el poeta opta majoritàriament per l’esticomítia (els pocs encavalcaments que s’endevinen són tan lleus que no val la pena de fer-ne esment), però fragmenta les idees en petits blocs, en versos curts, gairebé convulsius, que sovint presenten un sol sintagma (“al líving”, “El favorit”, “per al fill embrutit”, “Pels christmas de tres tintes”) La lectura del poema, doncs –i encara més una hipotètica recitació– és incòmoda, abrupta.

Sota aquesta forma externa aspra, tant del seu gust, Pere Quart sotmet alguns dels tòpics nadalencs al seu escepticisme sarcàstic. El miracle del Nadal, en mans d’una família-tipus, es veu reduït a un arbre mort (“sense arrels”) que pareix torrons de la pastisseria de la cantonada i trens elèctrics, i a un estel que baixa perquè els germans grans el despengen per satisfer el caprici del nasdemocs de la casa. La nuesa del nen de bolquers que jeu al pessebre no sorprèn  ni escandalitza ningú, ni tan sols la tieta que vesteix sants els dimecres a la tarda i que té durícies als dits de passar les denes del rosari (“la rància donzella, / cul refinat de sagristia”). I els anglicismes que fan la vida més “chic” (“líving” i el títol mateix, “Christmas”) es converteixen en marca de distinció social: els burgesets no feliciten amb nadales qualssevol, sinó que se’ls gasten en “christmas de tres tintes”… tot i que la crisi els ha tocat tant com al qui més (“s’endeuten els pobres”).

De què serveix, la literatura. De què serveix, encara més, la poesia, que em demanen tot sovint els alumnes. Per a llegir-nos a nosaltres mateixos, serveix:

“I amb el pretext dels Reis
degollarem tants innocents com calgui”

Perdoneu, que avui és Sant Esteve i l’escudella aviat ja serà a taula.

Anuncis

2 responses to “Nadal?

  • Carme

    Bones vacances farcides de prunes empalagosament confitades amb aiguardent de tòpic amargant. Bon any nou iniciat qualsevol dia de primavera en què consideris que és un bon moment per encetar-lo. Que els monarques desertors de països en guerra et portin tot allò que mai has demanat, que del que necessites , ja n’ets perfectament capaç.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: