Escot

En temps foscos se sent més viva la necessitat d’una miqueta de llum poètica. I no sempre ha de ser una llum transcendental, profunda… De vegades ens cal que el poeta es conformi a baixar a l’alçada del comú i que ens doni la mà per a acompanyar-nos, a toc de vers, per les nimietats de la nostra condició. Nimietats com ara l’amor.

En poesia, la temàtica amorosa suporta tota llei de tractaments i d’enfocaments: el poeta pot elevar el to per abastar els cims més alts de la sublimitat, o bé pot rebaixar-lo fins a l’alçada d’allò més groller, grotesc, terrible o ridícul… I és clar, convé molt de fer tastar una mica de tot als alumnes, si ens volem assegurar que cadascun trobi el to poètic que més li va.

Sovint fem broma amb els alumnes sobre un “servei” que, aprofitant dates com ara sant Valentí, ofereixen els professionals de l’estafa per SMS; el servei en qüestió consisteix que, per una picossada, t’envien un poema poca-solta al número que desitgis. He fet una cerca via Google per trobar-ne algun exemple il·lustratiu, i no em puc estar de manifestar una relativa perplexitat en constatar que fàcilment es troben centenars d’exemples en castellà, i en canvi en català no n’he sabut trobar cap (però sí referències a diversos concursos de poesia via SMS convocats per diverses entitats culturals; curiós…). En fi, goso posar un parell d’exemples:

Quisiera Que Fueras mi Novia,
Y así Tenerte Junto a Mí,
Que Pienses en mí Cada Hora,
Como Yo Pienso en Ti.

Quisiera Poder Besarte,
En tu Labios Rojos,
Para Después Abrazarte,
Imaginándonos Solos.

Aaau, ja està, ja ha passat… Espero que ningú no se m’hi hagi fet mal, us prometo que no hi tornaré més. Però més val saber-ho i dir-ho, que deia un: aquesta és tota la poesia que consumeixen alguns (molts) dels nostres alumnes. Alguns no tan sols l’envien via SMS, sinó que la copien en raconets triats de les seves llibretes i agendes, com qui vol fer-ne bandera. Aiii…

Cal posar-hi remei! Després de fer unes quantes rialles amb aquestes gasòfies (i quatre reflexions addicionals sobre responsabilitat en l’ús dels aparells telefònics), es dóna una bona ocasió per introduir una mica de veritable poesia amorosa, què carai. D’antuvi arrufen el nas, no cal dir, però si sabem acompanyar una bona tria de textos amb un bon gruix de convicció poètica, serem invencibles, creieu-me: ni elles ni ells no ho reconeixeran, però moltes noies sortiran de classe amb els seus tendres cors glatint perquè algun dia algú sàpiga dedicar-los paraules com aquestes, i els nois…, bé, els nois es miraran les expressions sospiroses d’elles sense entendre-hi gaire res. Perdoneu si mostro una certa tendència al tòpic cretí, cellajunt i fins i tot un punt masclista, però us puc assegurar que la cosa va així.

I és que una de les principals virtuts de la poesia és la capacitat de concentrar en un breu instant tota la intensitat d’una història que, desenvolupada per d’altres gèneres literaris, requeriria capítols i capítols en què la majoria dels nostres adolescents aliterats es perdria. Cada cop estic més convençut que el que més els atreu de la poesia és aquesta possibilitat de gaudir d’una història completa en molt poc espai. Anirem per aquí, doncs.

La poesia és a la literatura el que a la vida seria un instant intens. He buscat, en tres poetes diferents (Maragall, Carner, Manent) composicions en què la intensitat d’un esdeveniment puntual, gairebé anecdòtic, adquireix una força suggeridora que transcendeix les mateixes paraules del poema per arrossegar-hi el lector. Tots tres poemes tracten la temàtica amorosa de forma més o menys lleugera, cenyint-se a simples escenes de galanteig (…a l’antiga, diríem ara) que parteixen d’un elemental pretext floral: una flor al pit o a l’escot del vestit d’una dona. Com veieu, el plantejament de base és ben tòpic, però els desenvolupaments i les resolucions de les escenes són completament dispars. Avui deixarem la mètrica una mica de banda (només una mica, eh?). Som-hi.

ENVIANT FLORS

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

Aquest poema fou inclòs per Joan Maragall en el seu volum Poesies, publicat per L’Avenç el 1895. El poema apareix dins la dins la secció “Claror”, que relata pas a pas, a través dels poemes que la componen, l’evolució d’una història d’amor: l’enamorament (“Les minves de gener” i el diàleg que s’estableix en la suite “Ella parla”, “Ell parla”, “Ella” i “Ell”), el festeig (“Enviant flors”, “Festeig”), prometença i nuviatge (“Donant les joies”, “Nuvial”), i fundació d’una família (“Conjugal” i “Paternal”[1])

El més llarg, però no el més complex dels poemes que ens ocupen avui, “Enviant flors” estructura en cinc quartets formats per vint decasíl·labs italians, de rima consonant encadenada (creuada a la primera estrofa) i tendència rítmica binària, un senzill episodi de festeig a l’ús de les convencions burgeses d’antany. Sabem de Maragall que solia partir, en la seva poesia, d’experiències viscudes, per tant associem el jo poètic al mateix poeta i entenem que l’apòstrofe fa referència, és clar, a una Clara Noble recent promesa. L’autor, doncs, relata l’estratagema que un dia se li acut per portar un ram de flors a la seva estimada: fer-les dur pel dependent de la floristeria, seguir-lo a una distància prudencial (“pel dolç camí de cada dia”) fins a la porta de l’estimada, i un cop lliurat el ram, esperar cinc minuts i trucar a la porta. A la segona estrofa ens imaginem la parella asseguda al saló de rebre (amb la probable presència imperceptible però sabuda dels pares d’ella al salonet del costat) i assistim al joc quasi innocent de picardies entre l’un i l’altra. Ell flaira el ram tot fixant els ulls en el somriure de la noia, i ella tria “una poncella encesa” (una imatge fàcil i ben tòpica: la rosa tancada és promesa d’un amor apassionat que encara no culmina). Crida l’atenció l’expressió hiperbòlica que Maragall empra per dir que ella posa la flor sobre el seu pit: “al damunt del teu pit la clavaràs” suggereix un gest brusc, quasi violent, apassionat si més no, que contrasta després amb la deliciosa imatge del coll de la noia torçant-se com el d’un cigne per flairar la flor.

La imatge, quasi al·legoria, de la quarta estrofa, tot combinant delicadesa i màgia mostra la poncella reaccionant a l’alè humit i càlid que li arriba, i com si esperés rebre la carícia de la rosada s’obre “desesperadament”. La darrera estrofa sembla donar continuïtat a una escena que donem per sabuda (“I encara em mig riuràs”) i està a punt de perdre interès. La màgia d’una conjunció adversativa (“mes”)[2] ens salva del tedi i ens condueix al repte d’un recargolat hipèrbaton amb el qual el poeta sembla voler amagar a la destinatària l’autèntic abast de la seva pròpia picardia, ara ja no tan innocent: els seus ulls, “guspirejant d’enveges”, observen el joc entre la flor i la feminitat de la seva promesa; l’enuig de la noia a l’últim vers es deu, sens dubte, a un excés d’intensitat en la mirada d’ell. Ai, punyetero…

El poema segueix una estructura narrativa bastant clara (plantejament –1a estrofa–, nus –2a, 3a i 4a– i desenllaç –5a–), i la construcció del punt de vista és interessant, perquè al marge de la persona gramatical (alterna 1a i 2a del singular), la tria del focus temporal és, almenys, agosarat. Tota l’escena apareix com prefigurada pel jo poètic en el breu instant que va de la primera a la sisena síl·laba del primer vers (“Veig flors, i penso en tu […]”); a partir d’aquí adopta el temps futur, que ja no abandona fins al final, i això dóna a entendre que els fets tenen lloc en la seva imaginació, però al mateix temps convenç el lector que tot, inevitablement, s’esdevindrà exactament com explica.

Un poema lluminós i amable per la simplicitat del seu plantejament, el de Maragall. Josep Carner també casa escots amb flors:

OH TU QUE PORTES UNA ROSA

Oh tu que portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Surt la rosa, per tímida clivella,
d’aquest roser que dus sota el vestit.

Apareix a La inútil ofrena (1924), volum publicat per Editorial Catalana SA dins la col·lecció “Biblioteca literària”. Si bé en molts dels poemes d’aquesta etapa Carner eleva sovint el to de la composició amorosa[3], en d’altres ocasions mostra el seu gust per l’anècdota simple, a través de la qual li agrada de posar a prova la seva habilitat per construir petites peces d’orfebreria poètica.

El poema està format per un quartet espars, que conté tres decasíl·labs italians i un hexasíl·lab, dues mides que solen combinar-se en composicions polimètriques. La rima, encadenada (AbAB) és consonant, i es pot ben dir que és una petita mostra de la gran habilitat que tenia Carner per trobar rimes ben lligades, allunyades completament del reble fàcil.

La principal virtut d’aquest poema, però, transcendeix l’habilitat mètrica per anar a raure en la configuració retòrica d’una imatge. Si en el cas de Maragall ens encaterinava l’equilibri entre delicadesa i picardia amb què el poeta dedicava un amanyac a l’estimada, en aquesta ocasió passem de la picardia, bon xic més agosarada, a l’entronització de la bellesa física de la dama per via metafòrica. El to dels tres primers versos –deixant de banda la construcció mètrica– és prosaic, gairebé barroer, gosem dir (“al capdavall del pit” –!?–, “Surt la rosa, per tímida clivella” –!!??–). El jo poètic no al·ludeix a l’escot de la senyora: hom diria que se’l mira de dret, i sense gaire dissimulació. En tres versos, doncs, es genera una certa tensió que fa preveure una reacció de l’“homenatjada” no del tot favorable, per dir-ho suaument.

Abans que li caigui la garrotada, però, el poeta juga una última carta en forma de decasíl·lab, i el poema es transforma: “d’aquest roser que dus sota el vestit”. Automàticament, la protagonista passa de ser una senyora que, havent adornat el seu escot amb una bonica rosa, crida l’atenció de potencials pretendents[4], a ser el motiu, l’origen, la font primera de la bellesa mítica de la rosa: el roser és ella, per tant la rosa no és un simple ornament, sinó una manifestació subsidiària de l’atractiu físic de la dama. La funció poètica del llenguatge, en versos com aquest, adquireix un grau de concentració tal que fa brillar les paraules.

Ara que, per filigrana, Marià Manent:

MOMENT

Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l’atzar
té la color més gentil de la platja,

el gessamí que ara portes al pit
posa un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.

“Moment” apareix en el recull La collita en la boira, dins de la secció “Poemes de primavera”, i fou publicat per primer cop el 1920, a Barcelona, per l’editorial La Revista (Publicacions de la Revista, n. 40). Marià Manent és d’aquells poetes que saben regalar al lector afortunat un bocinet de delicadesa extrema en essència sense embafar-lo. Vegem-ho.

Dos quartets que combinen rima consonant encadenada i creuada (ABAB/CDDC) constituïts per decasíl·labs italians d’una de-li-ci-o-sa cadència ternària (val la pena d’entretenir-s’hi, animeu-vos i proveu-ho, va:  En/trel/di/à/leg/dels/pins/i/la/mar//el/teu/si/len/cia/com/pa/nyal/pai/
sat/ge…): Manent es decideix pel ritme d’una dansa de galanteig –un valset mariner, haurem de dir per l’ambientació. L’opció formal s’ajusta tant a la intenció com al to i el contingut del poema.

Però no em sembla que l’aspecte extern sigui el més valuós d’aquesta composició. Partint d’una anècdota calcada a la dels dos poemes anteriors (una flor que adorna l’escot d’una dona), Manent construeix, a través d’un harmònic entramat de nivells metafòrics, una al·legoria sobre la Bellesa (així, amb majúscula) en què oïda, tacte, vista i olfacte juguen papers destacats:

  • el jo poètic passeja per la platja amb la seva estimada, que es capté en una actitud taciturna; el seu silenci s’agermana amb els sons del paisatge, que apareixen personificats en la conversa entre els pins i la mar;
  • el mateix vent que bellugueja branques i onades fa volar la trena de la dona “a l’atzar”;
  • la delicadesa del color daurat dels cabells de la dona no troba parió en aquesta tarda de platja;
  • el gessamí que ella porta al pit amara de perfum l’escena.

Imposant-se a la dolça fortor del gessamí, sobreneda un altre perfum, que es distingeix per la seva delicadesa (és “lleu”). Cal atendre a les paraules clau del poema: pit – esperit, lligades tant pel significat com per la rima; perfum – sensible – aroma, substantius sinònims associats a l’adjectiu dels sentits; i per damunt de tot alenada, que és la paraula que en forma d’epifonema ultraconcentrat preserva la interpretació final del poema: alenada (alè) és sinònim tant de perfum (atribut de la flor) com d’esperit (l’ànima). La flor, doncs, és un vehicle que emana l’olor que fa l’interior de la dona.

Un mateix pretext per a tres poemes meravellosament divergents, amb diversos graus de profunditat segons la interpretació d’aquest pretext: simple ornament, símbol de la bellesa física, transmissor de l’essència espiritual d’una persona.


[1] Cal remarcar que aquest darrer poema, tal com diu el mateix autor, fou escrit “Tornant del Liceo en la nit del 7 de Novembre de 1893”, és a dir, després d’haver estat testimoni de l’atemptat dut a terme per l’anarquista Santiago Salvador. En realitat, suposa una ruptura bastant abrupta del to amable i tendrament llagoter dels poemes anteriors, com si el poeta abjurés per uns instants de la seva fe en la bondat natural de la raça humana (“Prò l’infant ignoscent, / que deixa, satisfet, la buidada mamella, / se mira an ell, — se mira an ella, / i riu bàrbarament.)

[2] Compareu-lo amb el contundent “Però” de Josep Carner al final del sisè vers de “Pluja d’estiu”, comentat a l’article “Vals” en aquest mateix bloc.

[3] “Verger de les galanies (1911), La paraula en el vent (1914) i La inútil ofrena (1924) formen el tronc central d’aquesta línia en què l’experiència amorosa i l’experiència d’abast més ampli, moral, s’entrelliguen fins a convertir-se en una de sola.” (Gustà, Marina. “Josep Carner” dins Riquer/Comas/Molas: Història de la literatura catalana. Vol. 9. Ed. Ariel. Barcelona 1987.)

[4] Tòpic literari antiquíssim, d’altra banda: heu llegit l’episodi de la Bella Agnès a Tirant lo Blanc?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: