Tremolor

Josep Carner, poeta que passa per preceptiu i acadèmic com pocs, em torna a brindar la possibilitat de discórrer una estona sobre un recurs estilístic que m’agrada qualificar de transgressor: l’encavalcament. Explicar als alumnes el funcionament i el propòsit d’aquest recurs, que implica alhora forma i sentit, suposa un petit repte, perquè els costa molt d’acceptar que l’escapçament de frases a final de vers respon a la voluntat del poeta, i que no es tracta, doncs, d’una circumstància merament accidental.

En un article anterior em referia a l’ús que Carner feia de la combinació d’esticomítia i encavalcament en el poema “Pluja d’estiu”. Recordem-ho: l’encavalcament és la manca de coincidència entre pausa sintàctica i pausa mètrica (final de vers o cesura); l’esticomítia preserva la coincidència. No cal dir que aquesta última opció predomina absolutament sobre l’anterior: el poeta tendeix naturalment a constrènyer les unitats de sentit a l’espai que ell mateix es concedeix en els versos, i doncs els límits de les frases i els signes de puntuació s’ajusten a la quantitat sil·làbica fixada. Per tant, la sobreabundància d’encavalcaments només es pot deure a una determinada intenció de l’autor, deixant de banda la possibilitat que ens trobem davant d’un mal poeta o d’un cas flagrant de prosa retallada.

En aquest punt em sembla molt important d’entendre que el qui es vol anomenar poeta només pot saltar-se les normes si les coneix; més encara: només si prèviament ha demostrat que les domina en un grau no menor de perfecció. Ara bé, la poesia sembla regir-se, més que per normes, per maneres de fer comunament acceptades, com la música. Una vegada vaig sentir a dir a no sé qui que en la història de la música no s’hi trobaven lleis, sinó tan sols consells o maneres de fer transmesos de generació a generació, de manera que Bach pot ser un referent per a Mozart o Beethoven, però aquests, en la recerca d’una veu pròpia, acabaran revolucionant el llenguatge del mestre, per a escàndol dels academicistes de l’època. Ara els trobem tots barrejats en el poti-poti dels clàssics. El mateix raonament es pot aplicar, en poesia, des d’Ausiàs March fins a Enric Casasses, passant per la mimesi barroca del Rector de Vallfogona i les suposades revolucions avantguardistes d’un Salvat Papasseit o d’un Brossa. Els manuals de preceptiva poètica que explicaven com calia escriure han quedat relegats a la caverna trobadoresca; actualment, els (pocs) qui gosen dissertar sobre mètrica ho fan, crec, amb intenció purament descriptiva i divulgativa.

Però tornem a l’encavalcament, va. La transgressió que imposa l’ús d’aquest recurs es dóna, com a mínim, en dos plans: en el formal, perquè violenta la cadència natural de la frase, provocant un conflicte entre pauses (mètrica i sintàctica, com dèiem); i en el significatiu, perquè trenca la unitat dels blocs lògics.

En un poeta sabudament academicista com Carner, se suposa que la tendència d’ús d’aquest recurs serà més aviat moderada. En el poema “Matí d’hivern”, publicat dins el recull Auques i ventalls (1914), l’autor pinta un paisatge urbà carregat de tonalitats blanques i de grisos somorts, la quietud del qual només es veu alterada per tres minyones i un capellà, que passegen agemolits de fred, i pel contrast dinàmic d’una agosarada jugadora de tennis. En aquesta excusa argumental, Carner troba una ocasió única per a trencar radicalment la tendència a evitar l’excés d’encavalcaments.

MATÍ D’HIVERN

En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís
de violetes. Dolç, igual, el cel és llis.

El sol sembla d’argent. Mig corren tres donzelles
humils, rient: rient de fred. Fins a les celles

va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.
(Oh Déu!, per què simulen els clergues tant de fred?)

Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada
pel jersei blanc, somriu, pensant a l’avançada

com fugirà —d’uns quants vinclaments exquisits—
la cremoreta gèlida del capciró dels dits.[1]

En una primera lectura, els únics encavalcaments que criden l’atenció en aquest poema es troben en quatre fronteres de vers:

1-2: un massís — de violetes
3-4: tres donzelles — humils
4-5: Fins a les celles — va embolcallat
7-8: ben cossada — pel jersei blanc

Res d’especialment espectacular, oi? De moment, no. Però hem començat la casa per la teulada! Hem dit que l’encavalcament té implicacions, d’una banda, formals, i no podem entendre-les en tota la seva extensió si no sotmetem el text a una anàlisi mètrica exhaustiva. Fora mandra, doncs!

Ens trobem davant d’una composició formada per deu versos alexandrins, apariats en cinc estrofes per cinc rimes consonants (AA, BB –rima falsa: donz[é]lles/c[έ]lles–, CC, DD, EE). El patró rítmic de l’alexandrí és binari, és a dir, alterna síl·labes àtones i tòniques, distribuïdes en dos hemistiquis de sis síl·labes cadascun, i imposa una pausa (la cesura) després de la sisena. El contorn accentual respon a aquest esquema: ATATAT(A)(A)//ATATAT(A)(A)[2]. La llicència mètrica permet desaccentuar o recolzar les tòniques i àtones que no s’ajusten al patró, i doncs, el resultat és el següent[3]:

En / mon / jar / / hihaun / poc // de / neu / [so] / taun / mas / sís
de / vi / o / le / tes. / Dolç, // i / gual, / el / cel / [és] / llis.

El / sol / [sem] / bla / d’ar / gent. // [Mig] / cor / ren / tres / don / ze / (lles)
hu / mils, / ri / ent: / ri / ent // de / fred. / [Fins] / a / les / ce / (lles)

[va]em / bol / ca / llat / un / cler / (gue) // [pàl]· / lid, / su / au, / es / tret.
([Oh] / Déu!, / per / què / si / mu / (len) // els / cler / gues / tant / de / fred?)

Al / camp, / la / ju / ga / do / (ra) // de / ten / nis, / ben / cos / sa / (da)
pel / jer / [sei] / blanc, / som / riu, // pen / sant / a / l’a / van / ça / (da)

[com] / fu / gi / / —d’uns / quants // vin / cla / [ments] / ex / qui / sits
la / cre / mo / re / ta / / (li) / (da) // del / cap / ci / / dels / dits.

Un cop analitzats els versos, és obligat de revisar de cap i de nou la presència d’encavalcaments, perquè fins aquí només havíem contemplat els que s’escauen a final de vers, però cal tenir presents també (sobretot, en aquest cas) els que coincideixen amb les cesures. Val la pena aturar-se a observar minuciosament quines són les unitats sintàctiques i de sentit que migparteix cadascuna de les pauses. La numeració correspon a la localització en els versos; marco els encavalcaments de les cesures amb doble barra i els de les fronteres de vers amb doble guionet, i qualifico els encavalcaments segons la intensitat[4]:

1 poc // de neu: trenca la locució quantitativa (molt abrupte)
1-2 massís — de violetes: separa el nucli del complement (molt abrupte)
2 Dolç, // igual: separa la juxtaposició d’adjectius (suau)
3-4 donzelles — humils: separa el nucli del complement (molt abrupte)
4 rient // de fred: separa el nucli verbal del complement causal (abrupte)
4-5 Fins a les celles — va embolcallat: de fet no trenca cap sintagma, però reforça l’hipèrbaton que es dóna en desplaçar el complement de l’adjectiu “embolcallat” a l’inici de la frase (molt suau)
5 clergue // pàl·lid: separa el nucli del complement (molt abrupte)
6 simulen // els clergues: separa el verb del seu subjecte, reforçant-ne el desplaçament (molt abrupte)
7 jugadora // de tennis: separa el nucli del complement (molt abrupte)
7-8 cossada — pel jersei: separa el nucli del complement (molt abrupte)
9 uns quants // vinclaments: separa el determinant del nucli (molt abrupte)

Un total d’onze encavalcaments, la majoria d’ells molt abruptes, en tan sols deu versos. A aquest fet hem de sumar les ocasions en què els signes de puntuació ocorren en posicions no marginals (no coincideixen amb les pauses mètriques): punt i seguit (2 cops), dos punts (1), coma (8) i un incís marcat per un guió. Si atribuïm un desgavell semblant[5] a la hipotètica manca de perícia d’un poeta qualsevol, és possible que pequem d’un lleuger excés de desconfiança en les seves aptituds; tractant-se de Carner, la suposició és ofensiva i irrisòria.

I, és clar, sabent del cert que la trencadissa és forçosament intencionada, ara ve allò de trobar una justificació a aquesta anarquia aparent. El motiu principal del poema és el fred glacial que s’ha ensenyorit de la ciutat. El jo poètic surt a passejar i descobreix un tou de neu al jardí. Els qualificatius dedicats al cel (“dolç”, “igual”, “llis”) presagien una revifalla de la nevada. Tot passejant, es creua amb diversos personatges que reaccionen a l’ambient d’acord amb el seu tarannà. Les “donzelles / humils” s’apressen enmig de rialletes histèriques, i ens imaginem els somriures encarcarats als seus rostres (“rient // de fred”). El “clergue”, arraulit sota dues voltes de bufanda (“Fins a les celles / […] embolcallat”), porta el fred encastat al cos, tal com semblen suggerir el tercer adjectiu que se li atribueix (“estret”) i la reflexió que el jo ens regala en forma de parèntesi, en què s’afigura una vida plena de tota llei de privacions entre les parets gelades de la rectoria (“Oh Déu!…”).

Les dues últimes estrofes representen una escena més dinàmica: la tennista fuig del fred, i no sabem si el somriure que dibuixa, i que embadaleix l’espectador-poeta, es deu a la planificació del joc (“pensant a l’avançada”, “uns quants // vinclaments exquisits”) o al desig de fer fugir a la vora de la llar de casa el deliciós oximoron que li embalbeix els dits (“cremoreta gèlida”).

Encavalcaments constants. Personatges que es mouen, caminen, corren sincopats per la cruesa d’aquest matí d’hivern. Respiracions entretallades, paraules i frases que no arriben a sortir per por de la gelor regnant. Un trèmolo constant fins i tot als pensaments del poeta, que, en arribar a casa, s’asseu a l’escriptori, pren paper i ploma i esperruca una desena d’alexandrins mentre intenta fer fugir el fred que l’ha calat bufant-se els dits entre hemistiqui i hemistiqui.

Ai, mira, vaig a posar-me un bol d’escudella, ben calentona…


[1] La versió que llegiu correspon a l’edició de l’Obra completa publicada el 1968 a Barcelona per l’Editorial Selecta, dins la imprescindible col·lecció “Biblioteca perenne” (núm. 23).

[2] Les àtones marcades pels parèntesis són síl·labes opcionals que no es contemplen en el recompte: si l’hemistiqui (mig vers) acaba en paraula aguda, no sobra cap àtona; si acaba en paraula plana o esdrúixola, en sobren una o dues, respectivament.

[3] Ateneu a aquestes indicacions tipogràfiques:

  • síl·laba tònica natural: negreta
  • síl·laba àtona natural: regular
  • síl·laba tònica per recolzament: negreta subratllada
  • síl·laba àtona per desaccentuació: [regular entre claudàtors]
  • cesura –pausa obligatòria enmig de vers–: //
  • àtona sobrera: (regular entre parèntesis)

[4] Per apreciar millor l’efecte de l’encavalcament sobre la lectura o el recitat d’un poema, val la pena de contrastar la lectura estrictament mètrica (és a dir, marcant amb tota cura les pauses preceptives en cesures i fronteres de vers i obviant la puntuació) amb una lectura prosaica (ignorant les pauses mètriques i atenent les sintàctiques, marcades per punts, comes…).

[5] M’he permès de plagiar una miqueta la benvolguda Joanaina: espero que no li sàpiga greu. En tot cas, quan hi faci la primera pela ja passarem comptes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: