Suc

Noies i nois: aquest trimestre toca Carner. Sí, no cal que m’arrufeu el nas, perquè el programa mana, i aquí ho diu ben clar: “Segon trimestre: El noucentisme”. Per alleugerir, també parlarem una mica d’en Prat de la Riba i un molt de l’Eugeni d’Ors, que per alguna cosa és el pare de la criatura. Però d’en Carner, no us n’escapeu.

Perquè d’Ors pot ser l’ideòleg i tota la pesca, però el llibre que marca l’inici literari del moviment és de Carner, si bé el 1906, data de la seva publicació, pocs en van fer cabal. I què n’havien de fer cas, si era un volumet de no res, gairebé un lligall amb tan sols divuit poemes sortit dels tallers de l’impressor Joaquim Horta, i escrit per un no-ningú de vint-i-dos febrers a punt de fer. Ja sol passar, que les obres realment importants no siguin apreciades en tot el que valen fins passats uns quants anys.

Posem-nos seriosos. Gairebé a l’avançada, Els fruits saborosos converteix en matèria poètica alguns dels ideals de noucentisme, la formulació teòrica dels quals tot just s’anava polint per a la seva presentació en societat, sobretot a través de les “Gloses” que d’Ors signava amb el sobrenom de “Xènius”. Civilitat, classicisme i mediterranisme, els més evidents, respiren ordre i harmonia enmig dels microclimes creats per Carner, a cada poema, amb mà d’orfebre… El llibre no és un simple recull de poemes esparsos, sinó que respon a una idea vertebral ben definida, i a uns propòsits formals i de continguts (ideològics, podríem dir) assentats en una profunda reflexió prèvia.

Cada poema, doncs, és construït amb base a un clixé preestablert, que podria respondre a aquests paràmetres:

  • La protagonista és una dona que caracteritza alguna de les etapes de la vida d’un ésser humà: infantesa, joventut, maduresa i plenitud, vellesa. Els homes apareixen en molt pocs poemes, i gairebé sempre amb un paper completament marginal[1].
  • L’escena descrita sol desenvolupar-se en espais naturals, preferentment controlats per la mà humana, com ara jardins i horts: allò de “civilitzar les muntanyes”, que deia d’Ors. Carner ofereix una versió del locus amoenus[2] –diguem-ne– nostrada, els personatges es mouen en un entorn que ens resulta familiar en els seus colors, els sons, les sensacions ambientals de calor, xafogor, la fresca del matí…
  • Cada poema adopta com a referent simbòlic una fruita, que s’associa a la protagonista i a l’episodi vital en què es troba per una o totes les seves característiques: forma, mida, color, sabor, aroma, consistència, suculència, dolcesa…
  • Els poemes alternen narració, diàleg i monòleg; predomina un jo poètic-narrador que es manté distanciat dels personatges, amb una subjectivitat omniscient entre afectuosa i reverencial que ocasionalment deixa caure judicis de valor, i fins i tot alguna màxima.

Al marge de tot això hi ha, és clar, la qüestió formal. Setze poemes del recull estan escrits amb versos alexandrins, distribuïts majoritàriament en quartets. Només ocasionalment apareixen, barrejats amb els alexandrins, versos de mida diversa, i en dos poemes abandona totalment el patró principal: a “Els albercocs i les petites collidores” utilitza l’hexasíl·lab, que, de fet, equival a mig alexandrí, i en el que clou el recull, “Els raïms immortals”, tria el decasíl·lab en octaves. Pel que fa a les rimes, consonants totes elles, combinen sempre versos femenins i masculins, i alternen estructures creuades i encadenades; excepcionalment apareixen alguns versos apariats.

És força normal de trobar discrepàncies entre edicions diverses d’un mateix poema de Josep Carner, perquè el seu perfeccionisme l’impel·lia a revisar els seus textos a cada nova edició, i sempre hi trobava un et o un ut per retocar. La versió d’“Aglae i les taronges” que transcric correspon a l’edició de l’Obra completa publicada el 1968 a Barcelona per l’Editorial Selecta, dins la col·lecció “Biblioteca perenne” (núm. 23), tota una referència en la publicació dels nostres grans autors… però molt difícil de trobar, avui per avui, si no és en alguna biblioteca. Us pot interessar de saber que existeixen edicions ben recents d’Els fruits saborosos[3], acompanyades de magnífics i aclaridors estudis introductoris. Queda dit. Va, el poema:

AGLAE I LES TARONGES

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,
i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies,
i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l’espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

“Aglae i les taronges” se cenyeix al model predominant en el llibre: alexandrins (dotze síl·labes amb cesura després de la sisena) distribuïts en cinc quartets, amb rima consonant encadenada (ABAB, CDCD…) alternant versos femenins, acabats en àtona, i masculins, acabats en tònica. L’accentuació natural dels mots s’ajusta còmodament a l’insistent patró rítmic de l’alexandrí, que exigeix un contorn binari: ATATAT(A)(A) // ATATAT(A)(A). Només trobem dos encavalcaments, molt abruptes, en els primers versos de la primera estrofa (“bell // taronger”) i de la cinquena (“piadosa // taronja”) amb els quals probablement Carner vol cridar l’atenció sobre el motiu simbòlic del poema en dos moments clau (plantejament i desenllaç); a la tercera estrofa (nus) torna a aparèixer, aquest cop en esticomítia (“I arriba a les taronges, // i en cull…”).

I prou: avui incidirem al mínim en l’anàlisi mètrica, perquè val la pena, i molt, de centrar-se en el contingut i en l’arquitectura retòrica del text. Som-hi.

La relació entre la protagonista i el motiu de les taronges es presenta, al primer vers, com a merament circumstancial: Aglae ha anat a buscar ombra sota un taronger. Mentrestant, les seves germanes estan jugant, lluny d’on ella es troba. Carner sintetitza de forma magistral el seu esbojarrament (“com ocellada al vent”), del qual Aglae ja no participa. L’adverbi suggereix que abans sí, que ho feia, però ara hi ha alguna cosa que la’n priva, ja que li produeix “un gran defalliment”. Els dos últims versos de la primera estrofa obren l’aixeta de la polisíndeton, que va degotant al llarg del poema: la sobreabundància d’estructures copulatives (“I… i…”) accentua, si això és possible, la solemnitat dels alexandrins.

En la breu retrospecció de la segona estrofa imaginem la noia plena de vitalitat, gaudint i presumint entre les seves germanes del seu recent canvi d’estat (“tot just casada”), però un nou ja la retorna al refugi solitari i fresc de l’hort (el locus amoenus), i l’olorassa esblanqueïda de les tarongines li regala l’enèsim accés de lipotímia (“I encara es fa més blanca…”). Deixeu-me remarcar, en aquesta estrofa, un dels esculls més empipadors amb què hem de topar davant la poètica de la filigrana: l’hipèrbaton. “I ja s’amaga per les vies desertes de l’hort” esdevé, per mor de la gràcia mètrica i de l’alambinament carnerià, “I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies”; ja posats, trobarem un recargolí similar al final de la tercera estrofa (“I del cabell afluixen…”) i encara dos més a la cinquena (“i jeu abandonada…” i “De la muller…”). Pur foc d’artifici…[4]

La tercera estrofa completa el referent de l’al·legoria que sustenta tot el poema, si bé encara no ens en dóna la clau d’interpretació. Aglae, assedegada, cull unes quantes taronges, i en mossegar-ne una es refà del mareig, ja a la quarta estrofa. És en el segon hemistiqui del primer vers d’aquesta que Carner revela en dues paraules altament suggeridores quin és l’estat en què es troba la protagonista, jugant encara a velar-ne l’abast autèntic sota una mena de quiasme derivatiu: amaga un bressol en la seva primitiva (“es bressa…”) i la il·lusió que té Aglae de veure’s esperant un fill, en un derivat nominal (“…en l’esperança”). A partir d’aquí, allibera la informació vetada fins ara al pacient lector, i amb quatre pinzellades (“sospir tendre”, “pit caigut”, “pogués besar l’infant”, “batec avinent i inconegut”) pinta el mapa de la felicitat prematernal.

Carner podria haver clos el poema en aquest punt, i el resultat hauria estat més que acceptable… i buit. Un bonic, amable poema sobre estrògens i progesterona en plena efervescència, i apa. Però (…ah, la màgia de les adversatives!) el tema no és, ras i curt, la felicitat d’una dona prenys. Encara hi ha feina.

Apuntàvem més amunt que Els fruits saborosos, a través d’un sistema de metàfores basades en les característiques objectives de les fruites, articula un retrat col·lectiu de la dona –de la humanitat, per extensió– espigolant moments i anècdotes vitals de nenes, iaies, preadultes, madures, jovencelles, donetes i donasses. Això de banda, l’opció pel vers alexandrí sol indicar la intenció del poeta d’atorgar un to transcendental a l’assumpte tractat; en el cas d’Els fruits saborosos, Carner eleva la quotidianitat i les circumstàncies de les protagonistes a categoria universal. Per tant, hem de trobar en el poema alguna mena de moralitat, que ara mateix ens manca.

Anem sumant factors. “Aglae i les taronges” se sustenta sobre una al·legoria (és a dir, una metàfora continuada) que té com a referents els dos termes esmentats en el títol. Aglae és la taronja… i viceversa. Ara bé, la relació entre referent real i referent imaginari no s’explicita fins al final del poema perquè la taronja hi és, veiem com Aglae la cull, la mossega, la llença… L’associació entre els referents del sistema metafòric que construeix Carner opera en diferents nivells, de tal manera que alguns referents reals es poden interpretar alhora com a imaginaris, i l’al·legoria funciona en dos sentits. D’una banda, flor-color-perfum corresponen a Aglae-palidesa-mareig; de l’altra, taronja-suc-rebuig s’ajusten a panxa-fill-pelleringa. I, insistim-hi, tots aquests elements pertanyen al pla real.

En quin moment, doncs, constatem la funció metafòrica de la fruita? Quan és que ens adonem del valor simbòlic de la taronja? A l’última estrofa, sota l’aparença humana que li concedeix el recurs de la personificació (“piadosa”, “fou bella”, “jeu abandonada”), el rebrec de la pela evoca l’autèntic sentit de la maternitat: el fat de la taronja és donar la seva essència en ser espremuda per l’assedegat fins a perdre el seu aspecte turgent i magnífic, així com el la dona-mare és sacrificar la seva bellesa física per procurar salut i benestar al fill.

El darrer vers, en forma d’epifonema, concentra la clau d’interpretació en dos adjectius que aïllats del context al·legòric només es podrien atribuir, de forma biunívoca, l’un a Aglae (“lassa”) i l’altre a la taronja (“espremuda”). Però, així com la taronja ha patit abans un procés de personificació que ens permet d’afegir-li encara un altre qualificatiu humà (la taronja està esgotada després d’haver-se deixat esprémer tot el suc), la dona, per una sinècdoque no expressada obertament però tan explícita com un embalum de nou mesos, es converteix en una panxa-taronja que d’aquí a no res passarà per l’espremedora del part. I sense epidural.

Un homenatge ampul·lós, sí, però sentit i sincer, a les qui decideixen ser mares. Un cant a la felicitat de ser-ho, sí, però sobretot a l’acceptació prèvia del sacrifici que això comporta.


[1] Una excepció, que potser mereixerà un article més endavant, és “La poma escollida”, un prodigi d’extrema delicadesa.

[2] El tòpic literari del “lloc delitós”, l’espai agradable i enretirat, lluny del soroll del món.

[3] La més recent parteix del text publicat en l’edició de 1984: Josep Carner. Els fruits saborosos. Col·lecció “Educació 62”. Edicions 62. Barcelona, 2010.

[4] …innecessari? Potser, però a mi m’agrada, què voleu que us digui, per bé que l’excés retòric és un dels retrets que encara, com una rèmora, va arrossegant Josep Carner en el purgatori de la crítica literària.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: