Rei

Sóc un rei trist. Aquí, assegut al meu tron, em veig caure a trossos, en una mena de decadència simbiòtica amb el meu regne. Un regne de paper, de paper ple de frases pomposes i buides, de paper adornat amb sanefes de propòsits i despropòsits, amb vist-i-plaus signats i segellats, hipèrbatons, oximorons i al·legories oficials, bestieses i descomunals collonades. Plecs de lleis que acaben esdevenint constitucions plenes de doblecs i que no entén ningú més que els qui es dediquen a trobar la manera de saltar-se doblecs i plecs i lleis. Menys jo, és clar… Vull dir que jo també me les salto, però no em cal entendre-les. Suposo que si m’hi posés ja les entendria, però ben mirat, quina falta em fa? Essent jo el rei, les lleis són una mica més meves que dels altres, oi?, com allò que deia aquell llibrot de no sé què d’una granja on els uns eren més porcs que els altres, o així… Fet i fet, qui és que les signa a peu de pàgina? Apa, que no me n’he fet tips, de guixotejar paperassa. Quina feinada. I tot fos això de signar, que mira, quan s’acumula la feina amb el tampó es fa molta via, i si cal ja m’ho fa la secretària, que em va dir un dia, fent-la petar –sóc un rei molt proper i no em costa gens d’humanitzar-me– que té no sé quants títols i màsters, i dic jo que per estampar signatures amb un tampó no calen pas tres carreres. Ni per ser rei. Quina dèria, els pares, de fer-me anar a escoles de pagament i universitats estrangeres. Per fer dinars i sopars i viatges oficials i recepcions i llegir discursos al teleprompter no sé si valia la pena l’esforç ni la despesa. L’única part de la meva feina que va tenir una certa gràcia va ser la de fabricar descendència. Pobrot, el gran, quan tingui una edat hauré de començar a atabalar-lo perquè vagi assumint el que li tocarà. Que no sé si quedarà gaire res per tocar, perquè tal com pinta…

I aquesta colla de babaus llepaculs que tot el dia em ronden… Quina vergonya, marededéu, que no tenen collons de fotre’m fora. I mira que n’he fetes de grosses, però res. Encara fan la filera aquí fora cada quatre anys i vénen a demanar-me permís no sé ben bé per a què. Patètics. Que no veuen que amb prou feines m’aguanto els pets? Que no veuen que ja fa temps que repapiejo? Ja n’estic ben tip, de tanta llagoteria i tanta falsa barretada. El dia que menys s’ho esperaran, agafo l’escopeta i començo a engegar trets a tort i a dret i em quedo sol. Sol. El rei sol, quina gràcia. Que no m’emprenyin gaire, que em faig un cop d’estat i instauro la república.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: