Poma cuita i pa amb tomàquet i pernil dolç

Invitació

Arribo a Girona molt d’hora, a les sis. La cita és a les set, havíem quedat amb en Jordi, l’editor, a dos quarts. Vaig amb la Sílvia —el meu Yang—, en Marc i en Pau. Fa calor, encara. Ens asseiem a l’ombra d’un para-sol, a la terrassa d’un bar al costat de la Casa de Cultura. Aigua i sucs de préssec. Encenc la segona cigarreta (la dona i els gran em miren amb cara d’infinita i resignada paciència).

Saludem dos companys —amics!— de la feina que han quedat per venir a la presentació. Discrets, s’asseuen a una altra taula. Demanem el compte, paguem. La Sílvia acompanya en Pau a netejar-se els bigotis de préssec. En Marc també hi va, més per solidaritat fraterna que per necessitat. Mato la segona burilla.

Voregem l’ombra de la paret fins a l’entrada de la Casa de Cultura. La Maria Teresa —la teta, la padrina, la gran de casa— seu a la frescor de pedra del rebedor. Que no hi ha ningú, encara. Pugem, tanmateix, perquè ja són dos quarts. I sí, que hi ha algú: hi ha en Rubén Darío González, l’arpista que ens acompanyarà durant l’acte, afinant l’eina i provant l’acústica de la sala, que s’afanya a elogiar. El nom, les maneres de l’home, el so de la preciosa arpa paraguaiana, omplen l’espai buit de la sala —freda, neta però un punt rònega— d’una suavitat gairebé sensual.

En Jordi Albertí, editor de l'Editorial Gregal

En Jordi Albertí, editor de l’Editorial Gregal

A poc a poc va arribant gent. Primer, en Jordi i la Mònica, de Gregal, i una noieta tímida que sembla tenir els ulls de la Mònica. Al cap de no res, la resta dels de casa. En Ramon, encara no, que ha anat a aparcar (segur que porta la càmera, tot i que no li ho hagi demanat). Fem el ritual de les presentacions. Cordials, somrients. Il·lusionats.

Arriba en Fonalleras. Imponent, curosament desgarbat. Em confia que li ha agradat molt, i jo venço íntimament aquell escrúpol que tots devem arrossegar quan acabem de parir un llibre i l’hem lliurat al món. Entra en Joan i li faig l’abraçada que li pertoca, i ell em fa un petó, de retorn. Després corre a saludar en Fonalleras. Els deixo fent-la petar.

Fons, dreta. En Joan i en Josep Maria xerren amb en Rubén Darío.

Fons, dreta. En Joan i en Josep Maria xerren amb en Rubén Darío.

M’endinso en una boirina de més petons i abraçades. Amigues i amics de l’escola, una colla d’exalumnes molt estimades (i un d’estimat, també). En Terribas de la 22 fa estona que ha arribat, i ja ha fet paradeta part defora de la sala. En Jordi vetlla perquè es compleixi l’horari, «començarem a les set i cinc, més tard, no». Cordialment ferm, com sempre. Quina sort d’estar, per fi, en bones mans.

Comencem.

Comencem.

Tothom va seient. Una seixantena llarga. Girona, la meva segona casa.

I comencem. En Fonalleras, a la meva esquerra, prepara les seves notes. En Jordi, a la dreta, dóna la benvinguda i explica breument el programa. Comencem amb una peça interpretada per en Rubén Darío. Una delícia, l’aire s’endolceix de carícies d’arpa.

Rubén Darío González

Rubén Darío González

A la sala, somriures concentrats. Entre peça i peça, llegeixo un fragment de «Vull» i després «Demà per a esmorzar». No m’aturo a pensar que és la primera vegada que llegeixo algun dels contes de La cantonada i altres històries en públic. Que diferent que es vesteixen, els contes, amb el dir. Anotar una primera idea. Esbossar, confegir. Escriure. Revisar un, deu cops. Deixar reposar. Rellegir. Un procés gairebé màgic. Però, després, dir-ho… El conte sembla passar de la màgia a la vida.

Tot seguit parla en Fonalleras, amb una seguretat abassegadora i relaxant alhora. Cita Borges i Hemingway i diu de contes que van amb bicicleta i de vèncer el lector per KO. En un moment donat parla de la importància d’un clau, i després d’un bisturí. És l’eina que deu haver agafat per conformar aquestes notes de cal·ligrafia gairebé tímida escrites al dors d’unes targetes amb un estampat que no distingeixo. Dissecciona delicadament, amorosament, racons del llibre que m’apareixen nous, com si ja no fossin meus. Quantes vegades no ho he dit, als alumnes, a classe? Quan l’escriptor lliura l’obra, deixa de ser seva. És de qui la llegeix, de qui passa els ulls per la pàgina impresa, és d’aquell instant.

Josep Maria Fonalleras. Magnífic.

Josep Maria Fonalleras. Magnífic.

I llavors esmenta la Dolors Oller, i, amb la certesa que ell no pot saber que la Dolors Oller va ser el meu tòtem, a les classes de teoria literària, que aquesta professora és una de les raons més poderoses per les quals visc de i per i per a aquesta bogeria lletraferida, aquest nom estira un fil que va molt fondo, i el fil lliga les quatre idees que acabo de gargotejar al bloc amb l’esperança de fer, després, un discurset mitjanament coherent, ja em val, un dia com avui, anar amb els papers molls… El moment té un no-sé-què de proustià, aquests últims dies Proust em ronda, l’hauré de reprendre, tot allò de la magdalena sucada amb til·la, i els paperets que es tiren a l’aigua i es despleguen fent figures… I miro la Dolors —una altra Dolors, la meva cosina—, que abans de començar m’ha dit que ja em podia anar pensant una bona dedicatòria, i em ve una sentor de poma cuita i un xic més enllà un regust de pa amb tomàquet i pernil dolç, i ara ja ho sé, ja ho tinc, i tot fa un clec imperceptible de peça de trencaclosques.

I en Fonalleras ho remata esmentant en un sol paquet Calders (!!), Monzó i un nom que no aconsegueixo entendre, però que sona estranger (nota mental: més endavant l’hi haig de demanar). La gent surt de l’embadaliment d’escoltar la classe magistral, i aplaudeixen amb ganes, i ara en Jordi em passa el micro, que em toca cloure l’acte.

I en aquests últims deu segons em xucla una retrospecció brutal, i em vénen al cap les entrevistes a can Gregal aquests últims dos mesos, i els set mesos anteriors esperant resposta dels qui ja no respondran, i els respirs de la dona i els nens acompanyant-me a l’escriptori de matinada, i el suport i la paciència dels companys —amics!— a la feina, i alguna espurna de llum als ulls dels alumnes mentre entomen els alexandrins de Carner, i el rostre de la Dolors Oller, potser il·luminat de la meva pròpia espurna mentre recita el mateix Carner, i Foix, i Riba, i Ferrater, i se’m fa present el volum de la poesia completa de l’Espriu que el pare i la mare em van regalar un Sant Jordi, i la pulcra cal·ligrafia que me’l dedicava.

I deixo el final obert, i no hi poso punt

Advertisements

2 responses to “Poma cuita i pa amb tomàquet i pernil dolç

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: