Tropisme

El grop ja calla. Enfonso
les mans en terra negra
i esberlo, a força d’ungles,
la crosta d’un hivern que no es vol fondre,
per trobar la sement
adormida d’un vers que vulgui néixer
a la llum que em defuig.

I vull cedir a l’impuls
instintiu, vegetal,
de créixer cap al sol,
tropisme cec que embranca
la sang en els sarments ocults de l’ànima.
Em dono. Uns altres núvols,
al llunyedar, es congrien
i el cor se me n’hi va, però m’aferro
al fil de cuca incert
d’una esperança blava,
neta de transcendència,
que em tiba els ulls amunt.

Sabré lliurar-me, franc de boires, nu
de l’ombra que m’ofega,
a l’íntima cruesa de la vida?

 

contracel (3)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: