Llambordes

El poble, abans, tenia carrers enllambordats.
Llambordes lluents, negres, amples d’un pam, ventrudes,
que feien un repic somort quan hi passaven
pel cim les camionetes que duien fruita a plaça
deixant un rastre pútrid de fulles d’enciam
i préssecs esclafats. Voreres malgirbades,
fetes un trencadís on més d’una iaiona
s’havia regirat el peu, tot fent memòria
dels morts del senyor alcalde.
Escales de graons escantellats, polits
de tant d’entomar sol i pluja i frec de soles,
talons endiumenjats anant a missa d’onze
—escales del Casino, escales del Perill,
les de plaça Murada, rere Santa Maria,
les del carrer Mal Pas, a sota cal barber.
L’espina allargassada del carrer Major,
la vertical de vent i llum de mig matí.
L’abelleig de la vida.
L’enemistat atàvica dels botiguers rivals,
engelosits de veure com les parroquianes
els fan el salt si poden estalviar-se un duro.
El clam de les pageses, el cistellam curull,
la verba incontenible, els ulls picardiosos
i grops de sol i d’aire i de pluja escrits al rostre.
L’àcida, salabrosa sentor de l’olivaire.
El baf daurat i càlid al voltant de la fleca.
La pulcritud tibant d’olor sagnosa i dolça
de la carnisseria. I la bravada intensa
que enfila el port, la llotja, el pòsit, la planassa,
i estén la marinada de cap a cap del barri.
El pit del campanar pausant les hores mudes
—dos quarts, en punt, i l’àngelus, el toc de morts, llanguit
com un colom malalt. El crit dels gavians,
les ales adormides en un retall de cel
d’un blau impertorbable, agut, tens, feridor.

Tot dorm, com les llambordes,
sota un enrajolat neulit, gris, monocord.
El paviment d’un temps que avança a batzegades
maldant per fer-se escàpol del llast de la memòria.