Desig de llum i d’ombra

Tenia ganes de compartir aquest escrit, que vol ser una mena de pròleg del meu nou llibre, Desig de llum i d’ombra, on s’han conjuminat alguns poemes que havien fet estada en aquest blog fa un parell d’anys amb d’altres de més recents. Un petit viatge d’aquells que es caminen per dins…

«Enceto aquestes ratlles un diumenge d’agost a quarts de dues del migdia, assegut al bell mig de la platja gran de Palamós, envoltat del barreig frenètic de sal i sorra i cridòria i tots els colors de la carn. Temporada. Els palamosins hem après a fer-nos-hi amb tanta naturalitat que els forans ens miren com si els sobrevinguts fóssim nosaltros. Enceto aquestes ratlles, dic, convençut que em portarà uns quants dies ordenar el caos en què inevitablement es convertiran. L’escriguera sol agafar-me en llocs inoportuns.

Aquests darrers dies he estat de molt mala lluna. Una d’aquelles males llunes aparentment no motivades –que tant amoïnen i fastiguegen els qui et suporten dia sí i dia també. En el fons coneixes perfectament el motiu, però l’enfonyes tan endins com pots perquè reconèixer-lo implicarà el sobreesforç de trencar la inèrcia, estantissa però còmoda, de no fer re. De no buscar forats en el temps per escriure. És això. He intentat apaivagar la necessitat dibuixant ninots i empescant-me guisats carregosos, però l’amargor no ha cedit. Sequera creativa.

Ara quedaria bé de dir que només quan escric em sento complet. No és pas això. Complet per dins? Tampoc. Feliç? Humà? No ben bé. Per sentir-se humà del tot no n’hi ha prou, de ser: primer cal estar. Cal aquesta presència de l’animal net, deixar que l’instint s’alci victoriós, llevar la feixuga crosta de racionalitat que ens disfressa. Sentir-hi, veure-hi. I flairar, menjar, palpar. Viure molt i morir una mica. Copular. Engendrar més vida, potser. D’aquí sorgeix la bèstia que contorça l’ordre natural i compon música i bodegons i perfums, llamins, sedes.

Escriure, potser, és una altra forma d’estimar tot això. Entotsolar-se, fins i tot quan el soroll del món t’abassega, i trobar un espai a dins on declarar pausadament l’amor, joiós a voltes, sovint esmaperdut, horroritzat, per la condició humana.

La poesia m’ajuda a entendre. A entendre’m. El vers arriba amb immediatesa punyent. És una instantània robada a un esglai del cap o del cor, o dels ulls i prou. Semblant a la urgència de la fotografia que congela aquella conjunció precisa de llum i d’ombra, de formes que s’encaixen per a mi durant sols un batec.

Sovint aquesta foto, caçada inopinadament (i maldestra) amb la càmera del mòbil, o simplement convertida en un esbós de memòria, acaba lligant-me a l’escriptori la matinada següent, o potser al cap d’uns dies. I llavors escric el poema per explicar aquell moment, per explicar-me allò que em fuig i desar-ho al paper abans que es fongui o es podreixi.

Desig de llum i d’ombra és la suma de tres poemaris que es complementen per confegir una petita crònica de març a març i un altre març encara, passant per algun octubre que ja novembrejava. Mesos que insinuen el canvi sense ni tan sols prometre’l. El primer Març era el de 2012, i recomponent i ordenant els poemes que el conformen hi he trobat el retrat del qui cerca, amb l’esperança apedaçada de dubte, que algú o alguna cosa (l’amor?) el redimeixi de rebolcar-se en el racó més fosc d’ell mateix. Ara m’adono que «Marrada», el poema que tanca aquesta primera part, és el que en justifica i arrodoneix el títol: les imatges que l’acompanyen dibuixen una tarda de març de 2013 espessa i emboirada.

No sé si Ombra volia ser una davallada als inferns de pa sucat amb oli. Sí que puc dir que el diàleg ombra-llum va esdevenir una fixació. De manera més o menys conscient buscava imatges que expressessin la violenta dolçor d’aquest agermanament i les guardava preveient l’ocasió de bolcar-les en versots. Ombres anònimes que passaven inadvertides al fons de la plaça, ombres espurnejant de neguit el cel de la primera tardor sobre els arbres de Girona, ombres enquistades a l’horitzó del capvespre, o retallant les estàtues i els petits panteons arraulits al cementiri. I l’incendi entossudit de la llum, cosint-les totes subtilment, lligant-s’hi en tots els versos del gris. I la constatació, elementalíssima, que mort i vida tot és u, com l’acceptació del temor que ambdues susciten.

Dir és, tal vegada, una porta al capdavall d’un passadís molt fosc. Cinc poemes de versos obsedits, de la nit de dilluns a la matinada de divendres, en la percaça d’una engruna de llum. Si s’entesta a renéixer, el dia…»

10 d’agost / 15 de setembre de 2014

Desig de llum i d'ombra

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: