Una invitació de llum i d’ombra

Treballant Carner amb les noies de 2n de batxillerat humanístic, les meves heroïnes, la resistència. Avui toca llegir «El dia revolt». Com sempre, dono quatre pautes per guiar la lectura i les deixo fer totes soles una estona. Mentrestant, connecto la màquina per passar llista i atendre el correu. Després, mig distretament, escric dia revolt Carner al cercador i em surt, és clar, una filerada de pàgines amb comentaris de text prefabricats. Entremig, però, després d’un parell de rebots per blogs molt interessants –que m’afanyo a desar als favorits–, trobo aquest tresor. Feu-me cas, visiteu l’enllaç i escolteu Carner recitant-se a si mateix. I escolteu fins al final, quan se li trenca la veu i sanglota aquests versos:

«Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.»

Tot escoltant el mestre, en un segon, potser menys, una sèrie de flaixos m’han acudit. Fa pocs dies, Guimerà/Manelic em regala un pessic als ulls mentre dic un fragment de l’acte II, escena VIII («…que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te.») Dir la «Sonata d’Isabel», de l’Estellés, a les alumnes d’ara fa sis o set anys (a la mateixa aula!) i trencar-se’m a mi, la veu:

«En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.»

I uns quants anys més enrere encara, setze o potser més, Martí i Pol em desarma davant dels «marrecs» que encetaven el 4t d’ESO («cridem qui som, i que tothom ho escolti!»). Aquesta facilitat amb què la paraula, dita, fa aflorar el jo més fondo i genuí. De vegades sense ni tan sols capir-la, només sentint-la.

Invitacio_PalamósI l’aigua que em visita cada vegada que convido els amics a estrenar llibre a Palamós, que és casa meva gràcies a tot i malgrat tot. Segurament deixaré el paraigües i aniré a entomar la pluja una estona abans de la presentació, potser embolicant una cigarreta, tot guardant-la de mullar-se massa. Després faré encaixades i abraçades i petons, i demanaré a uns i altres que no maleeixin la pluja, que l’estimin perquè ella m’estima, com ells. Com la llum i l’ombra.

I diu que un company de la resistència (sí, la que ens ha de portar a la proclamació de la república de les lletres, independent i llibertària i emancipada de tots els ismes, istes i ets i uts!) em farà un xic d’exegeta, i jo tindré, segurament, la mirada baixa, de no saber com entomar afalacs poc merescuts. I en acabat d’això (que la veu em servi dret), diré uns quants versos…

Tots hi sou convidats, si us ve de gust i si bonament podeu venir-hi. Passarem de puntetes per la mort, tot venint del desencís i de la por del desamor, per anar a raure, com sempre, a l’enlluernament incert de l’esperança.

Si s’entesta a renéixer, el dia…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: