Carrer del centre. Fa dies que em ronda pel cap la idea que els ocells s’estan lliurant a una mena de suïcidi col·lectiu. Ocells morts arreu. Al carrer de casa, a la terrassa dels veïns, a les escales del passeig, a la sorra de la platja, al peu d’un arbre. Cadàvers fràgils cremats pel sol. Petites carcasses amb els ulls i el bec esqueixats en un desordre picassià.
Carretera. Un manyoc de plomes d’un blanc grisós es declara al bell mig de l’autovia, probablement una gavina esclafada pel parany de la pròpia goluderia; devia buscar les restes estripades d’algun altre animaló. Un ram de plomes que encara no ha estat vençut per les roderes, mirant escabellat cap al cel, fa l’efecte d’una planta absurda amb les fulles brutes i desastrades. Em fa ànsia de passar-hi per sobre, i forço el cotxe a fer una ziga-zaga no gaire ortodoxa.
Carreró de la part vella. Tot passejant veig una botiga que exposa a l’aparador imatges de verges i sants policromats. Dues o tres passes més avall trobo, al bell mig del carrer, la despulla esventrada d’un petit ocell, un pollet caigut d’algun niu, probablement. Els canons pelats de les plomes es confonen amb els ossets que blanquegen entre les restes ja gairebé soldades a les llambordes. Alguna cosa m’obliga a tornar enrere a tafanejar aquell aparador. Arreu, envoltant les imatges més grans, hi ha tot d’angelets i querubins pintats de coloraines alegres, els rínxols rossos, les galtes colrades i plenes, els sacsons rosats, les ales daurades, blaves, liloses, platejades. Al fons de la botiga, retallant-se a contrallum en l’escletxa d’un finestró mal ajustat, hi distingeixo la silueta alta i terrible d’una figura amb unes grans ales negres desplegades, i quelcom semblant a una espasa a la mà. Un motorista passa, eixordant el carreró, i acaba d’esquarterar les restes de l’ocellet.
Altre cop a la carretera. Torno a passar pel mateix lloc on ahir vaig veure aquella gavina esclafada. De lluny ja l’endevino. Les plomes clavades a l’asfalt segueixen maleint en silenci el seu desterrament del cel. Redueixo la velocitat. Intento comptar quantes plomes resten dretes a mesura que m’hi acosto. Un bufarut de vent les sacseja, i ara ho veig clarament: només quatre. Tot d’una, quan ja em preparo per esquivar-les d’un cop de volant, un cotxe m’avança trepitjant la contínua i instintivament em distrec del meu propòsit per tal de mantenir el control. Després, entrelluco pel retrovisor una última ploma banderejant com si em fes adéu, clavada al paviment.
Despatx. Fa dies que cerco desesperadament algun lligam entre els ocells morts i la sequera creativa d’aquestes darreres setmanes. La imatge. La de la gavina encastada a la carretera. L’última ploma que em feia adéu. Ocells morts arreu, negant-se la poètica del cel. Encara hi deu ser, la ploma? El progrés avança imparable i va devorant la naturalesa en totes les seves formes. Els ocells s’estan suïcidant. Demà evitaré de passar-hi, per no veure com un cotxe l’esclafa.
Carretera de nou. Podria agafar l’accés nord, però no puc resistir-me a l’esperança de trobar-la encara desafiant el seu fat, i decideixo finalment de fer el trajecte acostumat. Manies infantils. L’última ploma, l’últim somni. Bestieses. Aquest matí passava per davant de la botiga dels angelets i m’hi aturava, només per comprovar que allò que m’havia semblat un arcàngel venjador amb espasa i tot era la talla d’alguna santa inofensiva amb un ciri a les mans i les ales eren unes cortines. Bestieses, bestieses. Quan arribi al manyoc de gavina esclafada li passaré just pel damunt.
Però ja no hi és. Ni tan sols les restes. Tiro endavant i me n’oblido amb una barreja dolçassa d’alleujament i vergonya.
Somni. Un nen corre pel passeig. Sobtadament s’atura, alça el cap i badoqueja, fascinat, amb les manetes esbatanades cap al cel. Després s’acosta i, sense un mot, em dóna una petita ploma blanca que ha engrapat al vol. Als arbres se sent una piuladissa d’ocells neta com un somriure d’infant.
Òlsmut 