crit

Llevaré aquestes crostes d’insomne tristesa
que em neixen al cap, invisibles

bandera

aquest és un poema estripat
que penja d’un pensament
massa volander

Aquest mal vent que no et deixa

Enfiles la costa de l’espadat que mira a nord, amb l’esbufec sostingut amenaçant d’arrabassar-te els narius, filtrant-se amb violència febril fins a l’últim fons dels teus pulmons. Com el metall d’una cullera que esgratinya als teus dedins i busca d’escurar-te tots els secrets.