Nosaltres ensenyem vida, senyor

Aquesta versió del famós (si més no, àmpliament difós a la xarxa) poema de Rafeef Ziadah “We teach life, sir”, que em va arribar, si no recordo malament, a través del Facebook ara deu fer més de dos anys, cremava en els meus calaixos amb ganes de sortir. Una torrentera de paraula amarada de ràbia i pena insuportable.

Bonica

Ara fa un parell d’anys vaig subtitular aquest vídeo i des de llavors l’he utilitzat sovint a les classes de tutoria per treballar el tema de l’autoestima. Es tracta d’un poema de la nord-americana Katie Makkai. Tot i que a la xarxa (on per cert, se’n troba molt poca informació) més aviat se la presenta com a slammer o spoken word artist o d’altres refinaments similars (hi ha qui l’encasellaria a El club de la comedia, marededéusenyor), prefereixo considerar-la, simplement, poeta. I hi haurà puristes que potser ho voldrien discutir (ho dic en condicional perquè els puristes poetes, antipoetes o com es vulguin etiquetar, no hi vénen a raure gaire per no dir gens, pels topants del meu bloc), però per a mi, qui sap conjuminar sentits i sentiments per comunicar-los per escrit o en veu alta torçant i turmentant els mecanismes del verb és poeta.

I en fi, que em ve molt de gust que aquest contundent poema tingui un raconet a casa meva. S’accepten objeccions a la traducció, perquè tinc l’anglès rovelladot –a la versió, però, no sé si n’acceptaré, perquè me l’he feta molt meva…

‘Nuclear’, de Ricard Mirabete: una lectura

Ricard Mirabete. Nuclear. Llibres de l’afrau, 4. Edicions Terrícola, 2015.

Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència.