Category Archives: Sobre literatura

Un SOS i una victòria no tan petita

Ahir me’n va passar una d’aquelles que m’agrada d’explicar per aquests topants.
 
Fa dos dies vaig llegir el preciós article d’en Roc Casagran “El meu professor de literatura”, compartit per la Clara Soley (una de les ànimes del necessari manifest ‘SOS Literatura a l’ensenyament‘). Entre altres perles, en Casagran n’esquitllava una com aquesta: “El meu professor de literatura arribava a classe amb una bona pila de llibres sota el braç, els deixava damunt de la taula, i no en parlava en cap moment. I jo volia saber el secret de les lletres que amagaven.” No vaig voler resistir la temptació d’imitar l’exemple. Sí que, molt de tant en tant, se’m distreia algun llibre personal en el piló que porto a classe, però normalment, entre llibre de text, agenda, llibreta de notes, ordinador i deures corregits, no dono per a més, i confesso que mai no se m’havia acudit res de tan simple com portar sistemàticament un petit feix de llibres sota el braç, només per enllepolir els alumnes.
 
Així és que ahir vaig decidir de fer la provatura, i del piló de la tauleta de nit vaig rescatar Secreta dàlia, d’en Josep-Ramon Bach, La part visible, d’en Sebastià Alzamora, Refraccions, de n’Hilari De Cara, Un segon fora del dubte, de la Marta Pérez Sierra… i el que va ser escollit per una alumna meravellosament tafanera, aprofitant una meva distracció: Cel estàtic d’elevadors, de l’estimat Ricard Mirabete. Em giro de parlar amb una companya i veig l’alumna fullejant, sospesant, admirant la foto de coberta. Ja et tinc. És un llibre molt interessant. Un pèl difícil, però crec que t’agradarà. Si vols, te’l deixo, però tracta-me’l bé, eh? Un segon de certa incredulitat, i la victòria final: “Dilluns l’hi torno. Gràcies!”
 
I el somriure de reconciliació amb vint anys d’ofici que em va acompanyar, encara, al llit, amb un llibre menys sobre la tauleta.

Deler

I aquest deler pel rànquing
i l’estadística.
Aquesta insana dèria, el baveig,
els ulls en blanc
davant de l’excel·lència.
La impossibilitat
d’haver-la, de follar-hi
tan compulsivament
que els porus engonals
de la mediocritat se n’imbueixin,
multiorgàsmics,
entre espasmes d’egotisme infecciós.


‘Nuclear’, de Ricard Mirabete: una lectura

Ricard Mirabete. Nuclear. Llibres de l’afrau, 4. Edicions Terrícola, 2015.

Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència. Continua llegint


Primo Levi, alquímia i faula

El que més m’agrada d’anar a la biblioteca és que quan no busques res de concret pots trobar-hi petits tresors inesperats. Això és el que em va succeir amb el volum Contes, de Primo Levi (Ed. 62, 2007), l’edició catalana de I racconti (Einaudi, 1996), que recollia els tres volums de contes publicats en vida seva: Històries naturals (Storie naturali, 1966), Defecte de forma (Vizio di forma, 1971) i Lilit (1981).

L’estiu passat vaig gaudir enormement d’aquest llibre. Recordo un estat de sorpresa que es renovava conte a conte, pàgina a pàgina, una sensació que com a lector feia temps que enyorava. Continua llegint


Una mica de Borges

Jorge Luis Borges. El libro de arena. Colección Áncora y delfín, 1068. Ediciones Destino. Barcelona, 2006.

Aquest estiu estic saldant alguns dels deutes pendents. I el primer ha estat Borges. Faig una entrada més aviat tèbia amb un llibre que guardava per algun racó de casa, Historia universal de la infamia, en una edició basada en la que l’autor va revisar i ampliar el 1954. Continua llegint


Suc

Noies i nois: aquest trimestre toca Carner. Sí, no cal que m’arrufeu el nas, perquè el programa mana, i aquí ho diu ben clar: “Segon trimestre: El noucentisme”. Per alleugerir, també parlarem una mica d’en Prat de la Riba i un molt de l’Eugeni d’Ors, que per alguna cosa és el pare de la criatura. Però d’en Carner, no us n’escapeu. Continua llegint


Tremolor

Josep Carner, poeta que passa per preceptiu i acadèmic com pocs, em torna a brindar la possibilitat de discórrer una estona sobre un recurs estilístic que m’agrada qualificar de transgressor: l’encavalcament. Explicar als alumnes el funcionament i el propòsit d’aquest recurs, que implica alhora forma i sentit, suposa un petit repte, perquè els costa molt d’acceptar que l’escapçament de frases a final de vers respon a la voluntat del poeta, i que no es tracta, doncs, d’una circumstància merament accidental. Continua llegint


Escot

En temps foscos se sent més viva la necessitat d’una miqueta de llum poètica. I no sempre ha de ser una llum transcendental, profunda… De vegades ens cal que el poeta es conformi a baixar a l’alçada del comú i que ens doni la mà per a acompanyar-nos, a toc de vers, per les nimietats de la nostra condició. Nimietats com ara l’amor. Continua llegint


Nadal?

Tòpics. Tòpica felicitat. Bonhomia tòpica. Desitjos topificats de pau, amor i prosperitat. Dinars i sopars i ressopons amb bèsties voladores farcides cruelment de tòpics, tòpicament especejades i esquarterades, acompanyades per tota llei de tòpìques guarnicions. Continua llegint


Vals

Aquests dies s’ha estat discutint una miqueta sobre lectures obligatòries a l’escola, i això i allò. Gent del sector lletraferit 2.0, sobretot, dient-hi la seva. Debat interessant, certament, perquè, si bé, essent lletraferits, hom podia suposar-hi, amb molt poc marge –inexistent, gairebé–, una sòlida base d’unanimitat, de seguida va quedar clar que els matisos (i les formes) de vegades són més importants que el fons[1]. Sobretot si les formes es veuen constretes a un ridícul marge de 140 caràcters o menys. Continua llegint


Ritme

Ara fa uns anys em van demanar, per a una revista de pedagogia (una d’aquelles adreçades sobretot als qui treballen en les mateixes escoles que les publiquen), un article centrat en una unitat didàctica de l’àrea de llengua i literatura. Legitimat per la pràctica docent i poc més, vaig gosar de donar forma de consells orientatius per als col·legues a algunes estratègies didàctiques que em funcionaven prou bé a classe des de feia temps. La seva vigència (sóc poc donat a canviar allò que funciona!) m’anima a publicar-ho també aquí.

Continua llegint


Verdaguer: la música de la llengua

Fa uns anys vaig assistir a una conferència sobre la poesia de Josep Carner. El professor conferenciant centrava la seva exposició en el primer llibre d’aquest poeta, Els fruits saborosos, i la il·lustrava recitant fragments diversos del llibre en qüestió. Tots els assistents –professors també, de fet– ens vam sentir sorpresos per l’especial manera que l’expert en Carner tenia de dir els versos, marcant amb gran exageració els accents, no pas els de les paraules, sinó els anomenats accents mètrics, és a dir, els que corresponen a un model de vers determinat. El model, en aquest cas, seguia un patró de ritme anomenat binari (síl·laba dèbil / síl·laba forta / dèbil / forta / dèbil…), i doncs els versos sonaven així: Continua llegint


E-M-R

Una de les coses que em senten a dir els alumnes de 3r d’ESO a la primera classe de literatura de cada curs és que per aprendre a gaudir-ne, primer cal aprendre a avorrir-s’hi: biografia, època, moviment, antecedents…, i a més, aplicació a l’anàlisi de nocions (ni que siguin elementals) de narratologia, retòrica, mètrica… No vulgueu saber com bufen! Continua llegint


De Fernando Esteso a Josep Carner

http://www.lavanguardia.com/musica/20110802/54195289698/king-africa-y-esteso-la-ramona-es-una-oda-a-las-gorditas.html

Ahir m’arriba, via twitter (m’hauré de moderar, que últimament estic cometent excessos internàutics) un titular d’aquells que t’esgarrifen perquè sí: “King África y Esteso: `La Ramona es una oda a las gorditas´”. I l’entradeta em remata: “El cantante argentino y el actor cómico han rescatado el emblemático tema de los setenta para convertirlo en canción del verano”. Primera reacció: sí, home, i què més? Segona: analitzar el titular (oda? cantante? actor? rescatado? emblemático?) Tercera: al·lucinar, i molt, que un mitjà de comunicació que hom sol imaginar rigorós i seriós com “La Vanguardia” tingui els sants dallonses de considerar això una notícia. Quarta: mirar el vídeo-entrevista que acompanya la notícia. D’estupor a còlic nefrític: ambdós personatges responen, amb posat seriós, les preguntes del periodista (no sé si per elegància o per vergonya, les han retallades del vídeo), i entremig de subratllats en modalitat subtítol com ara “Mensaje cómico pero con crítica social” o definicions lapidàries de la cançó a l’estil de “Además es un canto a la felicidad” (sic) tenen la gosadia de deixar anar discursos solidaris, commiseratius i magnànims amb les dones que pateixen de sobrepès (“[…] y dando una oda a las gorditas, de que… darles una oportunidad, porque todo el mundo ya sabes que en todos laos se discrimina siempre a la gente, que porque es alto, porque es flaco, porque es rubio, porqueee…, bueno, si terminamos con esto, las gorditas son tan buenas o tan bonitas como una delgada o una bajita o una alta […]”, mentre de fons sona allò de “Creyéndola una ballena la han cazao los balleneros / Ramo-na-a-a, te quiero-o-o”)

Un cop assumida la magnitud del despropòsit, em lliuro a les associacions d’idees poca-soltes, a les quals aquests dies em sento lleugerament inclinat. I em ve a la memòria Carner, t’ho pots creure?

SÍMBOLS

L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol  com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta),
és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma s’empeny ella mateixa
però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa;
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

Aquest poema fou publicat per primer cop el 1914 en el volum Auques i ventalls, i se cenyeix a la reconeguda habilitat de Carner, mal pesi als detractors, per elevar l’anècdota quotidiana a la categoria de material poètic de primer ordre. Amb una equilibrada combinació de virtuosisme mètric i lèxic, i abocant-hi grans dosis d’enginy, converteix l’epopeia d’una senyora grassa que intenta pujar a un tramvia un calorós dia d’estiu en una lliçó magistral sobre literaturització de la vulgaritat.

Però, i la postura ètica, què?, que em direu. Home, doncs podem afirmar que en aquest sentit, Esteso i Carner queden a la mateixa alçada, no? Fet i fotut, tots dos fan mofa del mateix col·lectiu, i si bé és prou clar qui dels dos assoleix amb més autoritat la categoria de tros de quòniam magna cum laude, no ho és tant qui manca més de sensibilitat respecte del drama de les persones que han de pagar bitllets d’avió per duplicat. Perquè a la grolleria de l’un (“La Ramona es pechugona, tié dos cántaros por pechos”) podem oposar el cruel refinament retòric de l’altre (“[…] sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb”). Vull dir, que no sé si el distanciament irònic i la giragonsa metafòrica del mestre fan més tolerable la burla (…el mestre Carner, deixa’m aclarir, que a l’entrevista el King África titlla el company de “Maestro Esteso”… Si és que l’heu de veure, que no té desperdici…).

En fi, per si voleu comparar, us faig a mans un enllaç amb la transcripció de “La Ramona” que algú ha tingut la paciència –o els sants pebrots– de publicar (http://contraelectromotriu/index.phttp://www.albumcancionyletra.com/laramona-pechugona_de_ramona___74497.aspxhp?m=s&lid=44692). Jo, malgrat tot, tinc per mi que el tort més gruixut és el que es fa a la intel·ligència del personal, donant per cert que la gent considerarà una broma simpàtica que algú es foti de les dones grasses. Però, digueu-me partidista lletraferit, Carner sap convertir l’experiència en un repte si més no estimulant, i crec que aquest propòsit, en la seva poesia, estava sempre per damunt del de la burla. ¿Seria molt reclamar una mica de franquesa, d’honestedat, que permetés a aquells energúmens de reconèixer quin és l’objectiu últim de tot plegat? Aquests paios atempten contra el bon gust, la sensibilitat i el decòrum, insulten no un sinó diversos col·lectius (de què tracten la gent de poble?) i a sobre tenen el cinisme, o és que realment són tan estúpids com per creure’s allò que prediquen?, de vendre discursos de ressò humanitari.

Per cert, curiós que dels homes grassos no se’n digui mai res: algú ha sentit alguna cançó (o llegit algun poema) que agafi de cap d’esquila un tio amb sobrepès?


Ostres, cargols i Britney Spears

El 1960 es va estrenar la pel·lícula Spartacus, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per Kirk Douglas, Sir Laurence Olivier, Jeanne Simmons i Tony Curtis. Gran obra, com totes –o gairebé, vaja– les d’aquest genial director. Una d’aquelles pel·lícules que tots hem convingut a etiquetar de forma ben simplista com “de romans”, i que associem a períodes de vacances escolars i televisives com el Nadal i la Setmana Santa. Continua llegint


…que el món s’acaba

A veure si ho sabré dir de manera que se m’entengui… Mireu, un es guanya la vida (mig dignament, m’agrada de pensar) contribuint a l’educació de la mainada d’altri. És a dir: sóc professor. I, més per vocació que per altra cosa, m’ocupo de la parcel·la de les paraules. Se suposa, doncs, que de les meves classes les noies i nois n’han de sortir més ben parlades i parlats, no pas només en el sentit social o moral del terme, sinó sobretot atenent les habilitats que han d’assolir tant en la producció com en la recepció de missatges lingüístics.

Continua llegint


La inutilitat de la literatura

El meu estimat amic Joan, de Calonge de les Gavarres, es va pelar els colzes estudiant de valent set o vuit anys per obtenir no una sinó dues llicenciatures de Filologia –Castellana primer, Catalana més tard a través de convalidacions, un curs pont i el segon cicle–, passejant els seus llibres, la seva maleta i la seva densa humanitat per alguns dels pisos de lloguer més tronats de Cerdanyola del Vallès. Continua llegint


%d bloggers like this: