Category Archives: Sobre literatura

Un SOS i una victòria no tan petita

Ahir me’n va passar una d’aquelles que m’agrada d’explicar per aquests topants.
 
Fa dos dies vaig llegir el preciós article d’en Roc Casagran “El meu professor de literatura”, compartit per la Clara Soley (una de les ànimes del necessari manifest ‘SOS Literatura a l’ensenyament‘). Entre altres perles, en Casagran n’esquitllava una com aquesta: “El meu professor de literatura arribava a classe amb una bona pila de llibres sota el braç, els deixava damunt de la taula, i no en parlava en cap moment. I jo volia saber el secret de les lletres que amagaven.” No vaig voler resistir la temptació d’imitar l’exemple. Sí que, molt de tant en tant, se’m distreia algun llibre personal en el piló que porto a classe, però normalment, entre llibre de text, agenda, llibreta de notes, ordinador i deures corregits, no dono per a més, i confesso que mai no se m’havia acudit res de tan simple com portar sistemàticament un petit feix de llibres sota el braç, només per enllepolir els alumnes.
 
Així és que ahir vaig decidir de fer la provatura, i del piló de la tauleta de nit vaig rescatar Secreta dàlia, d’en Josep-Ramon Bach, La part visible, d’en Sebastià Alzamora, Refraccions, de n’Hilari De Cara, Un segon fora del dubte, de la Marta Pérez Sierra… i el que va ser escollit per una alumna meravellosament tafanera, aprofitant una meva distracció: Cel estàtic d’elevadors, de l’estimat Ricard Mirabete. Em giro de parlar amb una companya i veig l’alumna fullejant, sospesant, admirant la foto de coberta. Ja et tinc. És un llibre molt interessant. Un pèl difícil, però crec que t’agradarà. Si vols, te’l deixo, però tracta-me’l bé, eh? Un segon de certa incredulitat, i la victòria final: “Dilluns l’hi torno. Gràcies!”
 
I el somriure de reconciliació amb vint anys d’ofici que em va acompanyar, encara, al llit, amb un llibre menys sobre la tauleta.
Anuncis

Deler

I aquest deler pel rànquing
i l’estadística.
Aquesta insana dèria, el baveig,
els ulls en blanc
davant de l’excel·lència.
La impossibilitat
d’haver-la, de follar-hi
tan compulsivament
que els porus engonals
de la mediocritat se n’imbueixin,
multiorgàsmics,
entre espasmes d’egotisme infecciós.


‘Nuclear’, de Ricard Mirabete: una lectura

Ricard Mirabete. Nuclear. Llibres de l’afrau, 4. Edicions Terrícola, 2015.

Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència. Continua llegint


Primo Levi, alquímia i faula

El que més m’agrada d’anar a la biblioteca és que quan no busques res de concret pots trobar-hi petits tresors inesperats. Això és el que em va succeir amb el volum Contes, de Primo Levi (Ed. 62, 2007), l’edició catalana de I racconti (Einaudi, 1996), que recollia els tres volums de contes publicats en vida seva: Històries naturals (Storie naturali, 1966), Defecte de forma (Vizio di forma, 1971) i Lilit (1981).

L’estiu passat vaig gaudir enormement d’aquest llibre. Recordo un estat de sorpresa que es renovava conte a conte, pàgina a pàgina, una sensació que com a lector feia temps que enyorava. Continua llegint


Una mica de Borges

Jorge Luis Borges. El libro de arena. Colección Áncora y delfín, 1068. Ediciones Destino. Barcelona, 2006.

Aquest estiu estic saldant alguns dels deutes pendents. I el primer ha estat Borges. Faig una entrada més aviat tèbia amb un llibre que guardava per algun racó de casa, Historia universal de la infamia, en una edició basada en la que l’autor va revisar i ampliar el 1954. Continua llegint


Suc

Noies i nois: aquest trimestre toca Carner. Sí, no cal que m’arrufeu el nas, perquè el programa mana, i aquí ho diu ben clar: “Segon trimestre: El noucentisme”. Per alleugerir, també parlarem una mica d’en Prat de la Riba i un molt de l’Eugeni d’Ors, que per alguna cosa és el pare de la criatura. Però d’en Carner, no us n’escapeu. Continua llegint


Tremolor

Josep Carner, poeta que passa per preceptiu i acadèmic com pocs, em torna a brindar la possibilitat de discórrer una estona sobre un recurs estilístic que m’agrada qualificar de transgressor: l’encavalcament. Explicar als alumnes el funcionament i el propòsit d’aquest recurs, que implica alhora forma i sentit, suposa un petit repte, perquè els costa molt d’acceptar que l’escapçament de frases a final de vers respon a la voluntat del poeta, i que no es tracta, doncs, d’una circumstància merament accidental. Continua llegint


%d bloggers like this: