ofec

adorada
ataràxia et saludo
t’abraço fins que el calfred
inocula negre oblit
al moll de l’os de les hores

vivim amb la por i la malfiança
respirant a dins i el cap s’ofega

de no saber si el cor és viu


despullat

filla de l’ombra de la lluna
l’incendi del teu cos m’aïlla

aquesta nuesa que et tinc
ningú no la sap i la pena
per cales pregones de glaç
boscades de nit i d’albada
la pena
············dic
·················es fon s’entolla i
xopa les clivelles del dia


0

la solitud angoixosa
del darrer glaçó del got
la tristor rància del prostíbul
on folla l’animal sense gènere
l’orgasme de les llàgrimes
·········································nega
el rostre

deixaré de fer el llit per aturar
el temps
··············soc
el somni cansat de l’edat
permanentment emprenyat
enquistat a la intersecció
de totes les converses
el cínic simi
···················el fill de puta

ho deixo perdre tot
i em vesteixo d’indiferència


cendra

la teva ànima és el record
que els altres guardaran de tu
a l’ombra del teu núvol de cendra


verb

diré la veritat
que sento les paraules com embastes de fil negre
que els versos són menjança de rovell del pensament
que l’ala és un instant amanyogat a les llambordes
que enfilen els carrers totes les ombres
que és vella la tristor i que fa molts anys
que no sé dir un cant de triomf
ni fondre amb els incendis de la veu els atzucacs del buit culpable

titellaire cínic de somriures falsos
només escric la pèrdua
foragito els germans i els amics
em presento al cenacle dels utòpics
i els escupo aquest gargall escèptic a la cara

tant de plor
tanta tragèdia impersonal
.                                               sense rostre

estic cansat
i tinc el cap i el cor podrits de fel
i ja només soc ventre

però parlo
.                    tanmateix
.                                       no puc callar
condemna insidiosa del verb
el verb
el verb que és
.                          ara ho veig
la carn mateixa del somni
carn mastegada ruminada
sucs malpaïts reptant ocults
dones prenys
.                         també tot ventre          i bandera
tolls de mots que se’ls congrien al dedins
tindran llum i voldran nord quan naixeran
tots els noms seran futurs
el capvespre infantarà matins inversemblants
l’ull esbatanat del pou vomitarà
murmuris d’aigua revoltada
que només sabrà l’ascens i la victòria
i dirà la veritat


paraula

paraula

cant

veu escrita

esqueixa’m els braços obre’m
l’entranya fosca
i no em deixis a recer de la rancúnia


amor

Love is a shadow
How you lie and cry after it
Sylvia Plath. “Barren woman”

mentir la pell i el pèl i tots els fluids
i ser només en la ment
per no saber-se objecte
d’un atzar cru i innominat
que agença tot de fúries germinals
a l’ordre únic del procés de la vida


accident

versos imbècils
en llibertat provisional
el sagnant debat
entre la síl·laba i el silenci
extorquit per l’ombra
escombro els intersticis
esborro l’accident del meu nom
i les fites de tots els aniversaris
que no m’entengui l’àngel
que el diable m’ignori

enyorada solitud estimada


mirall

Pot ser que jo t’importi, nit?
Óssip Mandelstam (trad. Jaume Creus). “La conquilla”

cessen les deixes de sang del crepuscle
em dic molts noms tots cosits d’ombra
enfonso el rostre al pit de l’home
i furgo amb dents d’estrelles mortes
i xuclo amb avidesa el moll de l’ànima
la meva amant obscura
malson d’aigües pregones
dea negra
mirall del meu delit


lluna

The moon lays a hand on my forehead
Blank-faced and mum as a nurse
Sylvia Plath. “Barren woman”

i la llum sap les ferides
de l’ombra
que retalla una por viva
de matisos i cançons melangioses

i la llum no sap plorar
els racons ocults del bes
i el mossec i l’esgarip de la febre
i vol de nou xuclar la sang del vespre
i l’escup sobre la lluna
per prenyar-la

però la lluna s’esllangueix i menstrua
sobre la terra fosca
eixorquia del blanc
roda del no-res etern
i arrossega el seu desdeny
astorada
feixuga
seca com l’ossada dels meus dies


espina

—i al cor de dret m’apunta,
havent fet mitja volta, una sageta
Òssip Mandelstam (trad. Jaume Creus)

tot el dolor
que em serà retornat

revessa espina estimada
ferida tendra que no cessa
aquest odi silent i sense objecte
que em davalla fins
al niu pregon d’una infantesa
crua
sagnosa de tan pura

ni el llamp ni la guspira
ni estels ni raigs de sol
no m’abelleixen tant
com aquesta heurera negra
que ara espurna a les parets del meu reclòs


nus

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins
Màrius Torres. “Els núvols”

nua
l’angoixa
que respira nua
la veu que sap el silenci nus
els meus ulls buits de cel
i buits de llum
ara que saben el cel i la llum
sense voler-los nus
els peus que arrelen i es fan
carn de terra amarga nua
la desídia del cos que es vol sal
a la pluja que nua
el fang


corriola

Has badat els ulls —i veig viure el que m’és fosc
Paul Celan (trad. Arnau Pons). “De fosc en fosc”

quina estranya alquímia
de paraules no dites
de desigs davallant l’espiral del mai
de besos mutilats
i el cauteri de l’absència
que fa crosta en els teus ulls

hi ha un pou fondo i l’espetec
del poal al capdavall d’aquest silenci
on t’amagues
no redimirà l’aigua tèrbola
l’amargor tan negra i densa
el cavall enrampat de la rancúnia
el sollament de la llum
en el crit pregon


bàlsam

Dins el roig de cap al tard dormen els noms
Paul Celan (trad. Arnau Pons). De llindar en llindar

mor el nom de cada cosa
i es fa muda l’esperança
que la llum torni a vestir-les
forma idea tan sols bleix
d’una presència

l’animal no sap la nit
esllanguit abans del terme
es nega en la sang del vespre
i menteix l’enllà i l’albada
pel bàlsam d’una pau minsa
que el sotmet i l’emascula


dolor

Sento el punyal a l’esquena
I l’odi a la butxaca.
Josep-Ramon Bach. “Presagis”

el dolor s’eleva
fins al llindar de la insensibilitat
fins a confondre’s amb aquest
embull espinós
que obstrueix
el pit
les venes
tota esperança de batec i escalf

ja ho he dit
tot és por
i no vull més gris que el meu
i el suc que espremo de la pena
que es diu odi sord i absurd
sense sentit
ni possibilitat de canvi

la llengua del temps
ens va esmolant i ens redueix
a la misèria immutable
que sempre hem volgut
amagada


espasme

Som l’instant d’una absència
Ponç Pons. “Cabana amb tords”

l’ocell neguit s’envola
dibuixa el buit afany
aterrit inconscient
sap només la mancança
de tot aquest cel innominat
sense rostre
sadoll de tot aquest ningú

no és el goig en la vivor de l’ala
és l’espasme frenètic
que pretén negar la mort


nit

i de sobte és de nit
i només fer un poema
pot salvar-nos la vida

Ponç Pons. “Tres homenatges”

síl·labes de fusta
vetes i grops de la paraula
fam oculta del corc que escriu
la serradura de la idea
el polsim agrumollat pels racons
d’aquesta nit impostada

embegut de la llet negra
del desig de dir
moro en el silenci del vers
per mentir-me l’endemà


dubte

Hi ha tantes coses a fer
amb aquest home que es mor
aquestes flors que es fan malbé
i aquests diners
aquests diners que rodolen
que no s’aturen de rodolar
Jacques Prévert (trad. Miquel Desclot). “A ca la florista”

s’encavalca la mort
de totes les coses amb la mort
de tots els éssers i de tots
els estars però
s’entesta la natura
a perdurar en totes les escletxes
malgrat l’ominosa fam
de l’aspra llengua de temps i espai finit
que escura els ossos fins
a l’última filagarsa de carn

tanta flor i tant besar
inútil
tant d’oblit que es fa estimar
a l’ombra d’un renyoc
de fulla migrada
que ara s’insolenta contra el vent
i el dubte que el vol devorar
i el dubte que no cessa


vidre

L’aplom trampós amb què examino el contingut
de tota una tarda. O de tota una vida.
Joan-Elies Adell. “Fotografia”

mirada cega abisme
per on l’ànima esllavissa
els seus tentacles de medusa eixorca
sorpresa muda llengua
lenta de gel blavíssim
cataclisme remot
del record que s’escrostona
dins dels límits precisos
d’un instant que ja no torna
devorat per l’ull de vidre


buit

Perquè no em sento a mi mateix, ni el batre
del meu cor ni el cremar del pensament
JOSEP MARIA DE SAGARRA

s’esgota la pluja
sobre el vidre dels meus ulls
i l’enyor dibuixa  formes
vagaroses dins dels mots
els meus monstres
es revolten a les golfes
malden per trobar el camí
del cor i cremar en el foc
d’una idea emmalaltida

què n’ha de fer ningú
de tot aquest meu buit


fred

assumeixo el sofriment
res d’etern i el pols de l’aire
i els silencis de la pluja
tants raïls de gel i espines
vers el teu somriure eixorc


carrerons

i un nou glop de cel perdut
desesmat pels carrerons
que no em saben més endins
i m’amaguen de la lluna
i dels ulls que em despullaven


llegenda

una vegada
sortint de casa teva
vaig ser nit
i vaig ser fred
i vaig ser també lluna


negre

i l’accident total
de cada batec
és suc d’atzar i teranyina
i el neguit d’encavalcar
ombres i mans i dits
sobre el paper fins assolir
aquella qualitat de negre
que defineix el pou de la paraula


Un SOS i una victòria no tan petita

Ahir me’n va passar una d’aquelles que m’agrada d’explicar per aquests topants.
 
Fa dos dies vaig llegir el preciós article d’en Roc Casagran “El meu professor de literatura”, compartit per la Clara Soley (una de les ànimes del necessari manifest ‘SOS Literatura a l’ensenyament‘). Entre altres perles, en Casagran n’esquitllava una com aquesta: “El meu professor de literatura arribava a classe amb una bona pila de llibres sota el braç, els deixava damunt de la taula, i no en parlava en cap moment. I jo volia saber el secret de les lletres que amagaven.” No vaig voler resistir la temptació d’imitar l’exemple. Sí que, molt de tant en tant, se’m distreia algun llibre personal en el piló que porto a classe, però normalment, entre llibre de text, agenda, llibreta de notes, ordinador i deures corregits, no dono per a més, i confesso que mai no se m’havia acudit res de tan simple com portar sistemàticament un petit feix de llibres sota el braç, només per enllepolir els alumnes.
 
Així és que ahir vaig decidir de fer la provatura, i del piló de la tauleta de nit vaig rescatar Secreta dàlia, d’en Josep-Ramon Bach, La part visible, d’en Sebastià Alzamora, Refraccions, de n’Hilari De Cara, Un segon fora del dubte, de la Marta Pérez Sierra… i el que va ser escollit per una alumna meravellosament tafanera, aprofitant una meva distracció: Cel estàtic d’elevadors, de l’estimat Ricard Mirabete. Em giro de parlar amb una companya i veig l’alumna fullejant, sospesant, admirant la foto de coberta. Ja et tinc. És un llibre molt interessant. Un pèl difícil, però crec que t’agradarà. Si vols, te’l deixo, però tracta-me’l bé, eh? Un segon de certa incredulitat, i la victòria final: “Dilluns l’hi torno. Gràcies!”
 
I el somriure de reconciliació amb vint anys d’ofici que em va acompanyar, encara, al llit, amb un llibre menys sobre la tauleta.

ull

grops de carn fenen l’espai i els ulls meus
i l’ull tempestuós de baudelaire
que em fita i el peix estrany de l’angoixa
s’esquitlla grumolls avall per l’estora
del temps que em resta germà de la duna
d’un maig ignot i impossible de flor
caduca corrupta la mort de l’aire
podreix la indistinta finestra baixa
per on riu el mugró i el llavi bord
de besada indecisa i freda i orba


engrunes

amb el tuf i la condemna
de l’anisometria
amb un aire insatisfet
de mel melangiosa
m’avanço a la pluja
i canto gotes enceses
del terror de no dir re
si em constrenyen els límits
de la paraula
dolls prenyats de logorràgia
contra el silenci que m’imposo
ara que es fa nit
i esbufega el terror simple
de no haver arribat a temps de seure
a taula i llescar el pa
de la indiferència
per combregar tu i jo
abans no ens hegui la vellesa
i aquests dits diguin sarments
adolorits


escrivent

hi ha qui m’ha dit poeta
jo que en tindria prou
de pensar-me escrivent
de l’orat de les golfes

i amb prou feines un home


Deler

I aquest deler pel rànquing
i l’estadística.
Aquesta insana dèria, el baveig,
els ulls en blanc
davant de l’excel·lència.
La impossibilitat
d’haver-la, de follar-hi
tan compulsivament
que els porus engonals
de la mediocritat se n’imbueixin,
multiorgàsmics,
entre espasmes d’egotisme infecciós.


brou

espesseir el vers
fins arribar al verb
primigeni


metre

tots els versos enrampats
el debat entre la síl·laba
i el silenci Continua llegint


Silenci

Mut, de tant de parlar blau.


larva

serà papallona,
borinot,
arna enlluernada?

serà verb
serà vers


Nosaltres ensenyem vida, senyor

Aquesta versió del famós (si més no, àmpliament difós a la xarxa) poema de Rafeef Ziadah “We teach life, sir”, que em va arribar, si no recordo malament, a través del Facebook ara deu fer més de dos anys, cremava en els meus calaixos amb ganes de sortir. Una torrentera de paraula amarada de ràbia i pena insuportable.
Continua llegint


Bonica

Ara fa un parell d’anys vaig subtitular aquest vídeo i des de llavors l’he utilitzat sovint a les classes de tutoria per treballar el tema de l’autoestima. Es tracta d’un poema de la nord-americana Katie Makkai. Tot i que a la xarxa (on per cert, se’n troba molt poca informació) més aviat se la presenta com a slammerspoken word artist o d’altres refinaments similars (hi ha qui l’encasellaria a El club de la comedia, marededéusenyor), prefereixo considerar-la, simplement, poeta. I hi haurà puristes que potser ho voldrien discutir (ho dic en condicional perquè els puristes poetes, antipoetes o com es vulguin etiquetar, no hi vénen a raure gaire per no dir gens, pels topants del meu bloc), però per a mi, qui sap conjuminar sentits i sentiments per comunicar-los per escrit o en veu alta torçant i turmentant els mecanismes del verb és poeta.

I en fi, que em ve molt de gust que aquest contundent poema tingui un raconet a casa meva. S’accepten objeccions a la traducció, perquè tinc l’anglès rovelladot –a la versió, però, no sé si n’acceptaré, perquè me l’he feta molt meva…
Continua llegint


‘Nuclear’, de Ricard Mirabete: una lectura

Ricard Mirabete. Nuclear. Llibres de l’afrau, 4. Edicions Terrícola, 2015.

Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència. Continua llegint


mai

Se m’ha trencat aquell minut
preciós entre els dits,
esbocinat en minúsculs segons
i esberles de segons que ara em viatgen
del nord al sud del desencís
de no saber què s’hi perdia.


fang

Creure’s part d’un pla diví,
disfressar de cops al pit
la feridora immodèstia,
l’absurd en el nom d’un núvol
enterrossat, tel de boira
gràvida del fang dels segles.


son

Llet de son inquieta.
L’angoixada blancor
del mirall dessagnat.
Cru rovell de les venes.


dins

He estat a dins, a l’altra
banda de mi mateix.
I era un sol punt de llum
violenta, sobtada.


disfressa

les fortors recloses en racons del cos oblidats
l’espessor del fluix apegalós
l’àcida salabror de la pell
l’amargor residual de la bilis
la rotija agressiva

l’agut coragre incandescent
arrapat al ganyot
amb urpes i dents de ferotge
autoconsciència


pàgina

una pàgina una altra
pàgina buida de paraula
que cal enllefiscar
per sentir que l’empremta
ha estat tinguda en compte
i el pas pel món
ha construït la tènue
cabana de sentit
on refugiar-se


incendi

incendi malgrat aquesta olor d’ombra
que dibuixen els núvols
a cada pensament


metàl·lic

acer de la veu del vent
espasa nord Continua llegint


Dol

el dolor que m’espera em fa mal…
Màrius Torres

 

La mort dels meus, la sé
llunyana, com el fred indistint en les fotos
d’un Nadal blanc de mil nou-cents seixanta-dos. Continua llegint


Febre

la nit cavalca lenta en el seu pit
i mou onades lleus
entre murmuris d’angoixa espessa
que li llegeixen el dedins del dia que ha vençut Continua llegint


Sang

La bèstia emmudida
que s’abalteix al meu dedins
haurà de revoltar-se, un dia,
i ensenyorir-se d’aquest feu Continua llegint


Paraula

Per damunt de tot
el desig de la paraula
que desferma tots els altres
desitjos. Que no
ens abandoni, però
que tampoc no ens faci esclaus.
 

paraula


Porta

Els qui caminem sovint
—d’amagat dels ulls estranys—
per feixucs viaranys d’ombra
sabem què val el tresor
del somriure que convida
a besar amb el front la llinda
de la llum de cada dia.

 
porta


Escala de grisos

Si podem esquitllar espurnes de llum
en els intersticis de l’ombra, el pas
per la vida —aquest volgut accident—
deixarà un rastre de grisor planera. Continua llegint


%d bloggers like this: