Rel

 

Els set poemaris que donen forma a Rel han nascut de set accessos de febre relligats per llargues llenques de temps buit. Quatre, cinc nits malaltes. Silenci. Una vintena més de nits. I de nou, silenci. Quan ve el vers, tot és nit al voltant. I entremig, silencis llargs, anguniosos. De vegades la imatge ha buscat el poema, de vegades ha estat el vers que m’ha empès a percaçar-la, però sempre, a través dels ulls, la imatge m’ha llegit per dins. De vegades ha nascut i ha mort al cap sense l’esperança de garfir el mot just. I quin fred, llavors, quina nostàlgia espessa, fonda.

He cercat el paisatge deslliurat del pes de l’home. Cap ull que repensi l’arquitectura anàrquica de llums i ombres. Llengües d’aigua pentinant el silenci de la platja. El sostremort de flama i núvol d’una albada sense nom. Malsons vegetals. Canyars abatuts i romegueres mudes de gebre, mudes com la tortura del brancam nu de fulla. Rostres, històries dibuixades a la roca, a l’escorça, a l’estrip cru d’una soca, entotsolada al marge del viarany.

Tots els versos de la desolació interior.


mirall

Pot ser que jo t’importi, nit?
Óssip Mandelstam (trad. Jaume Creus). “La conquilla”

cessen les deixes de sang del crepuscle
em dic molts noms tots cosits d’ombra
enfonso el rostre al pit de l’home
i furgo amb dents d’estrelles mortes
i xuclo amb avidesa el moll de l’ànima
la meva amant obscura
malson d’aigües pregones
dea negra
mirall del meu delit


lluna

The moon lays a hand on my forehead
Blank-faced and mum as a nurse
Sylvia Plath. “Barren woman”

i la llum sap les ferides
de l’ombra
que retalla una por viva
de matisos i cançons melangioses

i la llum no sap plorar
els racons ocults del bes
i el mossec i l’esgarip de la febre
i vol de nou xuclar la sang del vespre
i l’escup sobre la lluna
per prenyar-la

però la lluna s’esllangueix i menstrua
sobre la terra fosca
eixorquia del blanc
roda del no-res etern
i arrossega el seu desdeny
astorada
feixuga
seca com l’ossada dels meus dies


espina

—i al cor de dret m’apunta,
havent fet mitja volta, una sageta
Òssip Mandelstam (trad. Jaume Creus)

tot el dolor
que em serà retornat

revessa espina estimada
ferida tendra que no cessa
aquest odi silent i sense objecte
que em davalla fins
al niu pregon d’una infantesa
crua
sagnosa de tan pura

ni el llamp ni la guspira
ni estels ni raigs de sol
no m’abelleixen tant
com aquesta heurera negra
que ara espurna a les parets del meu reclòs


nus

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins
Màrius Torres. “Els núvols”

nua
l’angoixa
que respira nua
la veu que sap el silenci nus
els meus ulls buits de cel
i buits de llum
ara que saben el cel i la llum
sense voler-los nus
els peus que arrelen i es fan
carn de terra amarga nua
la desídia del cos que es vol sal
a la pluja que nua
el fang


corriola

Has badat els ulls —i veig viure el que m’és fosc
Paul Celan (trad. Arnau Pons). “De fosc en fosc”

quina estranya alquímia
de paraules no dites
de desigs davallant l’espiral del mai
de besos mutilats
i el cauteri de l’absència
que fa crosta en els teus ulls

hi ha un pou fondo i l’espetec
del poal al capdavall d’aquest silenci
on t’amagues
no redimirà l’aigua tèrbola
l’amargor tan negra i densa
el cavall enrampat de la rancúnia
el sollament de la llum
en el crit pregon


bàlsam

Dins el roig de cap al tard dormen els noms
Paul Celan (trad. Arnau Pons). De llindar en llindar

mor el nom de cada cosa
i es fa muda l’esperança
que la llum torni a vestir-les
forma idea tan sols bleix
d’una presència

l’animal no sap la nit
esllanguit abans del terme
es nega en la sang del vespre
i menteix l’enllà i l’albada
pel bàlsam d’una pau minsa
que el sotmet i l’emascula


%d bloggers like this: