cendra

la teva ànima és el record
que els altres guardaran de tu
a l’ombra del teu núvol de cendra

Anuncis

verb

diré la veritat
que sento les paraules com embastes de fil negre
que els versos són menjança de rovell del pensament
que l’ala és un instant amanyogat a les llambordes
que enfilen els carrers totes les ombres
que és vella la tristor i que fa molts anys
que no sé dir un cant de triomf
ni fondre amb els incendis de la veu els atzucacs del buit culpable

titellaire cínic de somriures falsos
només escric la pèrdua
foragito els germans i els amics
em presento al cenacle dels utòpics
i els escupo aquest gargall escèptic a la cara

tant de plor
tanta tragèdia impersonal
.                                               sense rostre

estic cansat
i tinc el cap i el cor podrits de fel
i ja només soc ventre

però parlo
.                    tanmateix
.                                       no puc callar
condemna insidiosa del verb
el verb
el verb que és
.                          ara ho veig
la carn mateixa del somni
carn mastegada ruminada
sucs malpaïts reptant ocults
dones prenys
.                         també tot ventre          i bandera
tolls de mots que se’ls congrien al dedins
tindran llum i voldran nord quan naixeran
tots els noms seran futurs
el capvespre infantarà matins inversemblants
l’ull esbatanat del pou vomitarà
murmuris d’aigua revoltada
que només sabrà l’ascens i la victòria
i dirà la veritat


paraula

paraula

cant

veu escrita

esqueixa’m els braços obre’m
l’entranya fosca
i no em deixis a recer de la rancúnia


amor

Love is a shadow
How you lie and cry after it
Sylvia Plath. “Barren woman”

mentir la pell i el pèl i tots els fluids
i ser només en la ment
per no saber-se objecte
d’un atzar cru i innominat
que agença tot de fúries germinals
a l’ordre únic del procés de la vida


accident

versos imbècils
en llibertat provisional
el sagnant debat
entre la síl·laba i el silenci
extorquit per l’ombra
escombro els intersticis
esborro l’accident del meu nom
i les fites de tots els aniversaris
que no m’entengui l’àngel
que el diable m’ignori

enyorada solitud estimada


Rel

 

Els set poemaris que donen forma a Rel han nascut de set accessos de febre relligats per llargues llenques de temps buit. Quatre, cinc nits malaltes. Silenci. Una vintena més de nits. I de nou, silenci. Quan ve el vers, tot és nit al voltant. I entremig, silencis llargs, anguniosos. De vegades la imatge ha buscat el poema, de vegades ha estat el vers que m’ha empès a percaçar-la, però sempre, a través dels ulls, la imatge m’ha llegit per dins. De vegades ha nascut i ha mort al cap sense l’esperança de garfir el mot just. I quin fred, llavors, quina nostàlgia espessa, fonda.

He cercat el paisatge deslliurat del pes de l’home. Cap ull que repensi l’arquitectura anàrquica de llums i ombres. Llengües d’aigua pentinant el silenci de la platja. El sostremort de flama i núvol d’una albada sense nom. Malsons vegetals. Canyars abatuts i romegueres mudes de gebre, mudes com la tortura del brancam nu de fulla. Rostres, històries dibuixades a la roca, a l’escorça, a l’estrip cru d’una soca, entotsolada al marge del viarany.

Tots els versos de la desolació interior.


mirall

Pot ser que jo t’importi, nit?
Óssip Mandelstam (trad. Jaume Creus). “La conquilla”

cessen les deixes de sang del crepuscle
em dic molts noms tots cosits d’ombra
enfonso el rostre al pit de l’home
i furgo amb dents d’estrelles mortes
i xuclo amb avidesa el moll de l’ànima
la meva amant obscura
malson d’aigües pregones
dea negra
mirall del meu delit


%d bloggers like this: