Escot

En temps foscos se sent més viva la necessitat d’una miqueta de llum poètica. I no sempre ha de ser una llum transcendental, profunda… De vegades ens cal que el poeta es conformi a baixar a l’alçada del comú i que ens doni la mà per a acompanyar-nos, a toc de vers, per les nimietats de la nostra condició. Nimietats com ara l’amor.

Nadal?

Tòpics. Tòpica felicitat. Bonhomia tòpica. Desitjos topificats de pau, amor i prosperitat. Dinars i sopars i ressopons amb bèsties voladores farcides cruelment de tòpics, tòpicament especejades i esquarterades, acompanyades per tota llei de tòpìques guarnicions.

Amistat

Trobar a faltar un braç en l’abraçada.

Halo

Surto a la terrassa i em rep
la lluna,
coronada de boira.

Un tastet de Monstre…

«Els monstres no sempre viuen en boscos freds i foscos, ni en torres enrunades de castells abandonats, ni en coves fondes i humides, ni als armaris de minyons desemparats. Hi ha monstres que viuen amagats a dins del pit de les persones, aquí, just aquí al mig, on el pit fa aquest clotet que, si el pitges una mica fort, fa mal.

Vals

Aquests dies s’ha estat discutint una miqueta sobre lectures obligatòries a l’escola, i això i allò. Gent del sector lletraferit 2.0, sobretot, dient-hi la seva. Debat interessant, certament, perquè, si bé, essent lletraferits, hom podia suposar-hi, amb molt poc marge –inexistent, gairebé–, una sòlida base d’unanimitat, de seguida va quedar clar que els matisos (i les formes) de vegades són més importants que el fons[1]. Sobretot si les formes es veuen constretes a un ridícul marge de 140 caràcters o menys.

Lliubres

Memòria. Col·legi dels hermanos. Un concurs de plantes, la meva la més lletja de totes, sense flors. El senyor Pere enfurismat perquè et posa una resta a la pissarra i del lloc estant no te’n surts. Totes les pedretes del terra asfaltat del pati gran retallant-se amb nitidesa enllà dels vidres de les ulleres recent estrenades. Enfilar-se a la figuera del pati petit tot veient l’hermano Carmona plantant bledes a l’hortet.