Deler

I aquest deler pel rànquing
i l’estadística.
Aquesta insana dèria, el baveig,
els ulls en blanc
davant de l’excel·lència.
La impossibilitat
d’haver-la, de follar-hi
tan compulsivament
que els porus engonals
de la mediocritat se n’imbueixin,
multiorgàsmics,
entre espasmes d’egotisme infecciós.

De pronoms, enderrocs i Alter Cola

Ara fa un parell de dies repassàvem amb els nois i noies de 4t d’ESO la matèria de l’últim examen de curs. Parlàvem, entre altres coses, de pronoms febles. Un alumne em demana per una combinació de les punyeteres, de l’estil de “Convencé el jutge (CD) de la seva innocència (CRP)” = “L’EN convencé”. 

Hi ha un cert tipus d’ignorància

Hi ha un cert tipus d’ignorància que vol anul·lar tot indici d’intel·ligència generat a vora seu. Escup sobre la curiositat. Es moca amb fulls d’enciclopèdia. Gita sobre la font del coneixement perquè la seva bilis groguenca s’escampi com un mal verí.

Futur

Quina ceba que li agafa a tothom de dir que l’educació és el futur. Que no, carall, que no ho tenim ben entès.

Rei

Sóc un rei trist. Aquí, assegut al meu tron, em veig caure a trossos, en una mena de decadència simbiòtica amb el meu regne. Un regne de paper, de paper ple de frases pomposes i buides, de paper adornat amb sanefes de propòsits i despropòsits

2.0

Professor. Sí, alumne, digues. L’ordinador no funciona bé, no em deixa enviar la imatge al fons de la pàgina. De debò que no et deixa? No, profe. Mol bé, alu, doncs per a demostrar-li que ell no és ningú per no deixar-te enviar una imatge al fons de la pàgina, ai ves, i doncs què s’ha pensat aquesta maquinota, procediràs a seguir amb atenció totes les meves indicacions.

País. Nació. Estat.

Aquest trimestre tocarà parlar de bilingüisme i diglòssia als alumnes de 3r de secundària. Una colla d’anys, ja, explicant els mateixos conceptes una vegada i una altra. Suposo que començarem, com sempre, escatint els conceptes de país, nació i estat, perquè tractant-se de conceptes sociolingüístics, cal contextualitzar.

Prou

Miraculosos remeis contra colesterol, hemorroides i flatulències vàries, la definitiva redempció en un sol bitllet de loteria, tot el teu món a velocitats de vertigen

Lliubres

Memòria. Col·legi dels hermanos. Un concurs de plantes, la meva la més lletja de totes, sense flors. El senyor Pere enfurismat perquè et posa una resta a la pissarra i del lloc estant no te’n surts. Totes les pedretes del terra asfaltat del pati gran retallant-se amb nitidesa enllà dels vidres de les ulleres recent estrenades. Enfilar-se a la figuera del pati petit tot veient l’hermano Carmona plantant bledes a l’hortet.

Fóra fora el forà…

Els meus fills, de 9 i 5 recent fets, miren la tele molt més del que jo voldria i molt menys que no volen ells. A la TDT disposen de tres canals infantils en una llengua forana i d’un canal en la seva llengua materna. Alguna de les seves sèries preferides és emesa, en horaris diferents, tant pel canal que emet en la materna com per algun dels que emeten en la llengua forana: a l’hora en què tenen permís per a la seva ració diària la passen en la llengua forana.

Oi

Avui vaig cap a Girona a fer un encàrrec amb els meus fills. Relaxat, escoltant la música que comparteixo amb ells: quan els hi acostumes de petits, és fàcil, sóc un refotut trampós. En tot el camí ni penso en la sort que tinc, que fa dies que el petit no es mareja i no vomita al cotxe. Tot és arribar a la rotonda a l’entrada de la capital, que entre els compassos del Verges 50 sento un oi que ve del seient del darrere. Jo m’intento convèncer que no ho ha estat, un oi, però la meva masculina intuïció paterna (sí, nenes, els mascles també en tenim, d’això) em diu a crits que sí, que ho és, i mig angoixat li pregunto: “Pau, que no et trobes bé? Que estàs marejat?”

De Fernando Esteso a Josep Carner

http://www.lavanguardia.com/musica/20110802/54195289698/king-africa-y-esteso-la-ramona-es-una-oda-a-las-gorditas.html

Ahir m’arriba, via twitter (m’hauré de moderar, que últimament estic cometent excessos internàutics) un titular d’aquells que t’esgarrifen perquè sí: “King África y Esteso: `La Ramona es una oda a las gorditas´”. I l’entradeta em remata: “El cantante argentino y el actor cómico han rescatado el emblemático tema de los setenta para convertirlo en canción del verano”. Primera reacció: sí, home, i què més? Segona: analitzar el titular (oda? cantante? actor? rescatado? emblemático?) Tercera: al·lucinar, i molt, que un mitjà de comunicació que hom sol imaginar rigorós i seriós com La Vanguardia tingui els sants dallonses de considerar això una notícia. Quarta: mirar el vídeo-entrevista que acompanya la notícia. D’estupor a còlic nefrític: ambdós personatges responen, amb posat seriós, les preguntes del periodista (no sé si per elegància o per vergonya, les han retallades del vídeo), i entremig de subratllats en modalitat subtítol com ara “Mensaje cómico pero con crítica social” o definicions lapidàries de la cançó a l’estil de “Además es un canto a la felicidad” (sic) tenen la gosadia de deixar anar discursos solidaris, commiseratius i magnànims amb les dones que pateixen de sobrepès (“[…] y dando una oda a las gorditas, de que… darles una oportunidad, porque todo el mundo ya sabes que en todos laos se discrimina siempre a la gente, que porque es alto, porque es flaco, porque es rubio, porqueee…, bueno, si terminamos con esto, las gorditas son tan buenas o tan bonitas como una delgada o una bajita o una alta […]”, mentre de fons sona allò de “Creyéndola una ballena la han cazao los balleneros / Ramo-na-a-a, te quiero-o-o”)

Un cop assumida la magnitud del despropòsit, em lliuro a les associacions d’idees poca-soltes, a les quals aquests dies em sento lleugerament inclinat. I em ve a la memòria Carner, t’ho pots creure?

SÍMBOLS

L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol  com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta),
és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma s’empeny ella mateixa
però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa;
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

Aquest poema fou publicat per primer cop el 1914 en el volum Auques i ventalls, i se cenyeix a la reconeguda habilitat de Carner, mal pesi als detractors, per elevar l’anècdota quotidiana a la categoria de material poètic de primer ordre. Amb una equilibrada combinació de virtuosisme mètric i lèxic, i abocant-hi grans dosis d’enginy, converteix l’epopeia d’una senyora grassa que intenta pujar a un tramvia un calorós dia d’estiu en una lliçó magistral sobre literaturització de la vulgaritat.

Però, i la postura ètica, què?, que em direu. Home, doncs podem afirmar que en aquest sentit, Esteso i Carner queden a la mateixa alçada, no? Fet i fotut, tots dos fan mofa del mateix col·lectiu, i si bé és prou clar qui dels dos assoleix amb més autoritat la categoria de tros de quòniam magna cum laude, no ho és tant qui manca més de sensibilitat respecte del drama de les persones que han de pagar bitllets d’avió per duplicat. Perquè a la grolleria de l’un (“La Ramona es pechugona, tié dos cántaros por pechos”) podem oposar el cruel refinament retòric de l’altre (“[…] sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb”). Vull dir, que no sé si el distanciament irònic i la giragonsa metafòrica del mestre fan més tolerable la burla (…el mestre Carner, deixa’m aclarir, que a l’entrevista el King África titlla el company de “Maestro Esteso”… Si és que l’heu de veure, que no té desperdici…).

En fi, per si voleu comparar, us faig a mans un enllaç amb la transcripció de “La Ramona” que algú ha tingut la paciència –o els sants pebrots– de publicar (http://contraelectromotriu/index.phttp://www.albumcancionyletra.com/laramona-pechugona_de_ramona___74497.aspxhp?m=s&lid=44692). Jo, malgrat tot, tinc per mi que el tort més gruixut és el que es fa a la intel·ligència del personal, donant per cert que la gent considerarà una broma simpàtica que algú es foti de les dones grasses. Però, digueu-me partidista lletraferit, Carner sap convertir l’experiència en un repte si més no estimulant, i crec que aquest propòsit, en la seva poesia, estava sempre per damunt del de la burla. ¿Seria molt reclamar una mica de franquesa, d’honestedat, que permetés a aquells energúmens de reconèixer quin és l’objectiu últim de tot plegat? Aquests paios atempten contra el bon gust, la sensibilitat i el decòrum, insulten no un sinó diversos col·lectius (de què tracten la gent de poble?) i a sobre tenen el cinisme de vendre discursos de ressò humanitari: o és això, o és que realment són prou estúpids per creure’s allò que prediquen.

Per cert, curiós que dels homes grassos no se’n digui mai res: algú ha sentit alguna cançó (o llegit algun poema) que agafi de cap d’esquila un tio amb sobrepès?

Ostres, cargols i Britney Spears

El 1960 es va estrenar la pel·lícula Spartacus, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per Kirk Douglas, Sir Laurence Olivier, Jeanne Simmons i Tony Curtis. Gran obra, com totes –o gairebé, vaja– les d’aquest genial director. Una d’aquelles pel·lícules que tots hem convingut a etiquetar de forma ben simplista com “de romans”, i que associem a períodes de vacances escolars i televisives com el Nadal i la Setmana Santa.

…que el món s’acaba

A veure si ho sabré dir de manera que se m’entengui… Mireu, un es guanya la vida (mig dignament, m’agrada de pensar) contribuint a l’educació de la mainada d’altri. És a dir: sóc professor. I, més per vocació que per altra cosa, m’ocupo de la parcel·la de les paraules. Se suposa, doncs, que de les meves classes les noies i nois n’han de sortir més ben parlades i parlats, no pas només en el sentit social o moral del terme, sinó sobretot atenent les habilitats que han d’assolir tant en la producció com en la recepció de missatges lingüístics.