Author Archives: jordibat

Un SOS i una victòria no tan petita

Ahir me’n va passar una d’aquelles que m’agrada d’explicar per aquests topants.
 
Fa dos dies vaig llegir el preciós article d’en Roc Casagran “El meu professor de literatura”, compartit per la Clara Soley (una de les ànimes del necessari manifest ‘SOS Literatura a l’ensenyament‘). Entre altres perles, en Casagran n’esquitllava una com aquesta: “El meu professor de literatura arribava a classe amb una bona pila de llibres sota el braç, els deixava damunt de la taula, i no en parlava en cap moment. I jo volia saber el secret de les lletres que amagaven.” No vaig voler resistir la temptació d’imitar l’exemple. Sí que, molt de tant en tant, se’m distreia algun llibre personal en el piló que porto a classe, però normalment, entre llibre de text, agenda, llibreta de notes, ordinador i deures corregits, no dono per a més, i confesso que mai no se m’havia acudit res de tan simple com portar sistemàticament un petit feix de llibres sota el braç, només per enllepolir els alumnes.
 
Així és que ahir vaig decidir de fer la provatura, i del piló de la tauleta de nit vaig rescatar Secreta dàlia, d’en Josep-Ramon Bach, La part visible, d’en Sebastià Alzamora, Refraccions, de n’Hilari De Cara, Un segon fora del dubte, de la Marta Pérez Sierra… i el que va ser escollit per una alumna meravellosament tafanera, aprofitant una meva distracció: Cel estàtic d’elevadors, de l’estimat Ricard Mirabete. Em giro de parlar amb una companya i veig l’alumna fullejant, sospesant, admirant la foto de coberta. Ja et tinc. És un llibre molt interessant. Un pèl difícil, però crec que t’agradarà. Si vols, te’l deixo, però tracta-me’l bé, eh? Un segon de certa incredulitat, i la victòria final: “Dilluns l’hi torno. Gràcies!”
 
I el somriure de reconciliació amb vint anys d’ofici que em va acompanyar, encara, al llit, amb un llibre menys sobre la tauleta.

escrivent

hi ha qui m’ha dit poeta
jo que en tindria prou
de pensar-me escrivent
de l’orat de les golfes

i amb prou feines un home


Deler

I aquest deler pel rànquing
i l’estadística.
Aquesta insana dèria, el baveig,
els ulls en blanc
davant de l’excel·lència.
La impossibilitat
d’haver-la, de follar-hi
tan compulsivament
que els porus engonals
de la mediocritat se n’imbueixin,
multiorgàsmics,
entre espasmes d’egotisme infecciós.


brou

espesseir el vers
fins arribar al verb
primigeni


Silenci

Mut, de tant de parlar blau.


larva

serà papallona,
borinot,
arna enlluernada?

serà verb
serà vers


Nosaltres ensenyem vida, senyor

Aquesta versió del famós (si més no, àmpliament difós a la xarxa) poema de Rafeef Ziadah “We teach life, sir”, que em va arribar, si no recordo malament, a través del Facebook ara deu fer més de dos anys, cremava en els meus calaixos amb ganes de sortir. Una torrentera de paraula amarada de ràbia i pena insuportable.
Continua llegint


Bonica

Ara fa un parell d’anys vaig subtitular aquest vídeo i des de llavors l’he utilitzat sovint a les classes de tutoria per treballar el tema de l’autoestima. Es tracta d’un poema de la nord-americana Katie Makkai. Tot i que a la xarxa (on per cert, se’n troba molt poca informació) més aviat se la presenta com a slammerspoken word artist o d’altres refinaments similars (hi ha qui l’encasellaria a El club de la comedia, marededéusenyor), prefereixo considerar-la, simplement, poeta. I hi haurà puristes que potser ho voldrien discutir (ho dic en condicional perquè els puristes poetes, antipoetes o com es vulguin etiquetar, no hi vénen a raure gaire per no dir gens, pels topants del meu bloc), però per a mi, qui sap conjuminar sentits i sentiments per comunicar-los per escrit o en veu alta torçant i turmentant els mecanismes del verb és poeta.

I en fi, que em ve molt de gust que aquest contundent poema tingui un raconet a casa meva. S’accepten objeccions a la traducció, perquè tinc l’anglès rovelladot –a la versió, però, no sé si n’acceptaré, perquè me l’he feta molt meva…
Continua llegint


‘Nuclear’, de Ricard Mirabete: una lectura

Ricard Mirabete. Nuclear. Llibres de l’afrau, 4. Edicions Terrícola, 2015.

Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència. Continua llegint


mai

Se m’ha trencat aquell minut
preciós entre els dits,
esbocinat en minúsculs segons
i esberles de segons que ara em viatgen
del nord al sud del desencís
de no saber què s’hi perdia.


fang

Creure’s part d’un pla diví,
disfressar de cops al pit
la feridora immodèstia,
l’absurd en el nom d’un núvol
enterrossat, tel de boira
gràvida del fang dels segles.


son

Llet de son inquieta.
L’angoixada blancor
del mirall dessagnat.
Cru rovell de les venes.


dins

He estat a dins, a l’altra
banda de mi mateix.
I era un sol punt de llum
violenta, sobtada.


disfressa

les fortors recloses en racons del cos oblidats
l’espessor del fluix apegalós
l’àcida salabror de la pell
l’amargor residual de la bilis
la rotija agressiva

l’agut coragre incandescent
arrapat al ganyot
amb urpes i dents de ferotge
autoconsciència


pàgina

una pàgina una altra
pàgina buida de paraula
que cal enllefiscar
per sentir que l’empremta
ha estat tinguda en compte
i el pas pel món
ha construït la tènue
cabana de sentit
on refugiar-se


incendi

incendi malgrat aquesta olor d’ombra
que dibuixen els núvols
a cada pensament


metàl·lic

acer de la veu del vent
espasa nord Continua llegint


Dol

el dolor que m’espera em fa mal…
Màrius Torres

 

La mort dels meus, la sé
llunyana, com el fred indistint en les fotos
d’un Nadal blanc de mil nou-cents seixanta-dos. Continua llegint


Sang

La bèstia emmudida
que s’abalteix al meu dedins
haurà de revoltar-se, un dia,
i ensenyorir-se d’aquest feu Continua llegint


Paraula

Per damunt de tot
el desig de la paraula
que desferma tots els altres
desitjos. Que no
ens abandoni, però
que tampoc no ens faci esclaus.
 

paraula


Porta

Els qui caminem sovint
—d’amagat dels ulls estranys—
per feixucs viaranys d’ombra
sabem què val el tresor
del somriure que convida
a besar amb el front la llinda
de la llum de cada dia.

 
porta


Escala de grisos

Si podem esquitllar espurnes de llum
en els intersticis de l’ombra, el pas
per la vida —aquest volgut accident—
deixarà un rastre de grisor planera. Continua llegint


Cabana

Ens veurem a la cabana
dalt del salze vell,
aquella que mai no vàrem construir, aquella
que encara espera,
desgavellada
al peu mateix de l’arbre Continua llegint


Llambordes

El poble, abans, tenia carrers enllambordats.
Llambordes lluents, negres, amples d’un pam, ventrudes,
que feien un repic somort quan hi passaven
pel cim les camionetes que duien fruita a plaça Continua llegint


Esquitx

El meu vers,
concatenació d’esputs de veu,
anàrquics a voltes, sovint impostats,
deixar-me endur,
neguit de dir,
buida
paraula
nua.
Continua llegint


Núvols

núvols 01

 

Urpo amb les ungles dels ulls
les parets del celobert,
els maons nus de memòria
que m’encerclen, i abalteixen
aquest pur desig de néixer
a una altra realitat. Continua llegint


Carn

La percaça del vers
per tots els racons impensats
d’un món malvestit
amb farbalans de mots Continua llegint


Golfes

He volgut fugir uns instants
de l’angúnia dels llençols,
dels respirs afeixugats dels nens i d’ella,
m’he enfilat a l’escriptori,
cap i cor ben buits dels versos
que fa dies que no em parlen. Continua llegint


De pronoms, enderrocs i Alter Cola

Ara fa un parell de dies repassàvem amb els nois i noies de 4t d’ESO la matèria de l’últim examen de curs. Parlàvem, entre altres coses, de pronoms febles. Un alumne em demana per una combinació de les punyeteres, de l’estil de “Convencé el jutge (CD) de la seva innocència (CRP)” = “L’EN convencé”.  Continua llegint


La cabana

A través de l’Editorial Gregal vaig poder contactar, aquest estiu, amb en Xavier Cortadellas, director de la Revista de Girona, el qual em va fer l’honor d’encarregar-me una col·laboració per al número 281 (novembre-desembre de 2013): un relat curt, amb l’únic condicionant de fer-hi alguna mena de referència a la neu. No vaig poder evitar de sentir-me transportat, per uns segons, a les aules dels Hermanos de Palamós, quan ens encarregaven redaccions (en castellà, desdeluegu) amb aquest caire anecdòtic o ambiental o estacional, per tenir-nos entretinguts o per lluir-nos als concursos de la Coca-cola dels pebrots. Continua llegint


Primo Levi, alquímia i faula

El que més m’agrada d’anar a la biblioteca és que quan no busques res de concret pots trobar-hi petits tresors inesperats. Això és el que em va succeir amb el volum Contes, de Primo Levi (Ed. 62, 2007), l’edició catalana de I racconti (Einaudi, 1996), que recollia els tres volums de contes publicats en vida seva: Històries naturals (Storie naturali, 1966), Defecte de forma (Vizio di forma, 1971) i Lilit (1981).

L’estiu passat vaig gaudir enormement d’aquest llibre. Recordo un estat de sorpresa que es renovava conte a conte, pàgina a pàgina, una sensació que com a lector feia temps que enyorava. Continua llegint


Una mica de Borges

Jorge Luis Borges. El libro de arena. Colección Áncora y delfín, 1068. Ediciones Destino. Barcelona, 2006.

Aquest estiu estic saldant alguns dels deutes pendents. I el primer ha estat Borges. Faig una entrada més aviat tèbia amb un llibre que guardava per algun racó de casa, Historia universal de la infamia, en una edició basada en la que l’autor va revisar i ampliar el 1954. Continua llegint


3/4

Els xais, els nostres, que són tants!
Aquests, neguit i ràbia,
d’altres servils per càlcul i mofaires,
però tots amb el cor feixuc
del pes malaguanyat,
del temps perdut,
de la total i enorme cabronada.
Pere Quart

.
.
Tip com estàs d’engolir tant de fel,
l’endemà de demà t’hi presentes,
ferotge, imprevist, com un mal de queixal,
i t’esquitlles entre els paravents, i al darrere
se t’hi esbalaeixen aquests llepaculs preventius
que et dediquen somriures
dentats, dibuixats,
marejats,
i et demanen si ho tens concertat.
Violentes la porta, interromps
la trucada, que haurà d’esperar que t’esbravis,
t’asseus anatòmicament
al seient
reservat al client
preferent
del climàtic despatx de la teva abnegada i afable i audaç
directora de la sucursal
i li engaltes que l’última quota impagada
del cony d’hipoteca
la pot…
se la pot…
Benvolguda senyora, la quota la pot…
Però no, potser no, que és només
subalterna entre mil subalterns.
Li demanes l’adreça del búnquer central.
I dos dies més tard (l’endemà de demà de demà
de demà)
et persones,
clamors de justícia als llavis i al puny,
a la seu principal, on repapa el seu càrrec
el gros Director General.
I brandant una còpia simple que el docte notari
va certificar-te,
li fums que el contracte del cony
d’hipoteca,
i el de la segona, tercera, la quarta i cinquena
disposicions
amb què vares pagar rentadora i caldera i nevera i
llampant carruatge de look esportiu,
el pot… (un…)
el pot… (dos…)
se’l pot… (UN dos tres… UN dos tres…)
Però no.
Però no.
Però no, potser no, que és només
un tristoi
i grisós, sempre
bonhomiós
Director General d’un enorme, hipertròfic
trastorn tripolar
que ara és caixa, ara és banc, ara heroi social.
El biaix de somriure commiseratiu que corona,
distant,
la corbata de seda
et mena, amb un tust amical a l’espatlla i
la torna d’uns quants consellets paternals,
a la porta del búnquer.
I surts al carrer
mastegant,
ruminant,
malpaint els estadis que el fel
t’arrossega per tots els estómacs,
del coll al baix ventre
i al coll altre cop.
¿T’enduràs cap a casa, de nou,
el reflux del verí que et mossega per dins i no et deixa?
Aquesta rotija
caldrà vomitar-la
abans no et corsequi del tot.
A la cara de qui?
A
la
ca-
ra
de
qui?
Vagareges, els passos perduts,
fins al peu del turó Palatí.
I es revela, per fi,
una llum, allà al cim…
A Palau t’atendran, ben segur! Parlaràs
amb el Líder Suprem.
Li diràs –sens faltar al protocol–
tot allò que fa al cas.
Perquè jo —li diràs—, ja veureu,
no estic bé,
francament,
i no sé si donar-me’n la culpa
o bé si donar-la a
la feina, a
l’excés de tabac,
als projectes irrealitzables que
van suplir els somnis que,
mai acomplerts,
a tres quarts,
se’m podreixen per dins.
A tres quarts de guanyar.
A tres quarts de poder.
A tres quarts de salvar-me, a tres quarts
de ser jo.
Ho veieu, Benvolgut Senyor Líder Suprem,
en què m’he convertit?
Una jove promesa envellida intentant esputar
un lent moc rogallós
d’autoodi
als peus d’un algú que se’n pugui fer el càrrec.
De nit, em despullo davant del mirall, la vergonya
d’un cos decadent
que es despenja a greixines, sacsons
boteruts, si-és-no-és d’una tènue boira
a dins d’aquests ulls, i el recompte
de taques que se’m desdibuixen arreu,
a la panxa, a l’esquena, i aquesta
(veieu?)
que s’amaga a la templa, i tinc por que no em busquin
l’alè de la sang…
Però no.
Però
no.
Se t’adorm a la llengua el verí, el gargall
te l’empasses
i tornes de dret al castell
on ets amo i senyor, president, director general d’un bon tou
de no-res
entre murs de florit
i crostís de pintura engrunada.

Al castell,
quan tot dorm,
la terrassa deserta t’espera. Trabuques el test
d’aquell arbre que sempre sedeja, amb les ungles
desfàs els terrossos ressecs
que empresonen l’arrel,
i t’arrenques la roba i et lliures tot nu
al desig vegetal
d’enterrar-te les cames al test
i deixar que, quan caigui, la pluja et deixati la pell
fins a fer-ne una crosta insensible.
Després, que et branquegin el peus,
que sarmentin i que serpentegin dessota la terra.
No moure’t mai més i deixar
que tres quarts del teu jo
justifiquin, ocults, el que quedi de tu.


xavalla

Sempre plega de la feina més tard.
Ho fa perquè vol, ningú no la hi força.
Sempre deixa papers acumulats Continua llegint


Pallasso

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto
in una smorfia il singhiozzo e’l dolor…
Ruggiero Leoncavallo

.

Que té un regust amarg, aquesta riallada,
i envia gola avall glopades d’un silenci
desespinat, amable, suau, conhortador. Continua llegint


bedoll

Maria, la teva rialla
són deu compassos de claqué
i dotze compassos de vals vienès Continua llegint


crit

Llevaré aquestes crostes d’insomne tristesa
que em neixen al cap, invisibles Continua llegint


Despullats al llindar

Potser caldrà intentar-ho. Fer memòria
per tal de reprendre algun dels moments Continua llegint


silenci

Una mala tramuntana
va deixar-me el cel desert Continua llegint


Nina

Espectador impotent, veus com la nena,
que deu tenir tres anys, o potser quatre,
enllà del pas de vianants travessa Continua llegint


bandera

aquest és un poema estripat
que penja d’un pensament
massa volander Continua llegint


Vers

Et diuen que és pervers
escriure poesia
torçant els versos vers
la masturbació
de l’autoepifania. Continua llegint


Respir

Com cada matinada, em fico al llit
malalt del que voldria dir i no puc
o no sabré com dir. Continua llegint


Fum

Estenia els dits al núvol,
fals arquitecte elevant torres de fum. Continua llegint


Un dia

Finalment hi hagué un dia Continua llegint


Carbonet

Tots els colors dormint en un clarobscur dibuixat amb traç febrós. Continua llegint


Finestres baixes

Tornes cap a casa enlluernat pel sol del capvespre, que fuig de les ombres. Passes per davant de les façanes anònimes de tota la vida. Estranger a casa teva. Continua llegint


Hi ha un cert tipus d’ignorància

Hi ha un cert tipus d’ignorància que vol anul·lar tot indici d’intel·ligència generat a vora seu. Escup sobre la curiositat. Es moca amb fulls d’enciclopèdia. Gita sobre la font del coneixement perquè la seva bilis groguenca s’escampi com un mal verí. Continua llegint


Aquest mal vent que no et deixa

Enfiles la costa de l’espadat que mira a nord, amb l’esbufec sostingut amenaçant d’arrabassar-te els narius, filtrant-se amb violència febril fins a l’últim fons dels teus pulmons. Com el metall d’una cullera que esgratinya als teus dedins i busca d’escurar-te tots els secrets. Continua llegint


Futur

Quina ceba que li agafa a tothom de dir que l’educació és el futur. Que no, carall, que no ho tenim ben entès. Continua llegint


%d bloggers like this: