Com a professor de llengua i literatura d’un institut de la capital, considerava una mancança imperdonable la poca quantitat d’hores que dedicava al consum personal de cultura. Tenint en compte les filípiques monumentals que cada dos per tres engegava als seus soferts alumnes, comminant-los a foragitar de les seves vàcues vides tot allò que sonés a xip-telefonia-pantalla-videojoc-transmissió-de-dades i suplir-ho amb llargues i espesses sessions literàries, teatrals, pictòriques i artístiques en general, és de llei remarcar que a ell li costava qui-sap-lo d’endegar la lectura d’un llibre (de fet, feia ben bé un parell d’anys que no tocava paper si no era per obligació professional), d’assistir a un espectacle teatral (el cinema era més econòmic) o de visitar una exposició (l’última l’havia vista en el viatge de fi de curs de la seva pròpia promoció de COU, i no es pot pas dir que hi hagués pres molt delit). Continua llegint
Monthly Archives: Agost 2011
Oi
Avui vaig cap a Girona a fer un encàrrec amb els meus fills. Relaxat, escoltant la música que comparteixo amb ells: quan els hi acostumes de petits, és fàcil, sóc un refotut trampós. En tot el camí ni penso en la sort que tinc, que fa dies que el petit no es mareja i no vomita al cotxe. Tot és arribar a la rotonda a l’entrada de la capital, que entre els compassos del Verges 50 sento un oi que ve del seient del darrere. Jo m’intento convèncer que no ho ha estat, un oi, però la meva masculina intuïció paterna (sí, nenes, els mascles també en tenim, d’això) em diu a crits que sí, que ho és, i mig angoixat li pregunto: “Pau, que no et trobes bé? Que estàs marejat?” Continua llegint
E-M-R
Una de les coses que em senten a dir els alumnes de 3r d’ESO a la primera classe de literatura de cada curs és que per aprendre a gaudir-ne, primer cal aprendre a avorrir-s’hi: biografia, època, moviment, antecedents…, i a més, aplicació a l’anàlisi de nocions (ni que siguin elementals) de narratologia, retòrica, mètrica… No vulgueu saber com bufen! Continua llegint
Gris
De ben petit el recobria un borrissol de color burell. A mesura que va anar creixent, i després de fer la muda, el plomatge se li va anar tornant més i més blanc. I no era que el seu ho fos més que el dels altres albatros de l’estol, però tenia una qualitat de blanc especial, una lluminositat gairebé insolent. Només un fistó negre li tacava l’extrem de les rèmiges i perfilava les seves ales quan es desplegaven contra el sol que esblanqueïa el cel de migdia. Continua llegint
De Fernando Esteso a Josep Carner
Ahir m’arriba, via twitter (m’hauré de moderar, que últimament estic cometent excessos internàutics) un titular d’aquells que t’esgarrifen perquè sí: “King África y Esteso: `La Ramona es una oda a las gorditas´”. I l’entradeta em remata: “El cantante argentino y el actor cómico han rescatado el emblemático tema de los setenta para convertirlo en canción del verano”. Primera reacció: sí, home, i què més? Segona: analitzar el titular (oda? cantante? actor? rescatado? emblemático?) Tercera: al·lucinar, i molt, que un mitjà de comunicació que hom sol imaginar rigorós i seriós com La Vanguardia tingui els sants dallonses de considerar això una notícia. Quarta: mirar el vídeo-entrevista que acompanya la notícia. D’estupor a còlic nefrític: ambdós personatges responen, amb posat seriós, les preguntes del periodista (no sé si per elegància o per vergonya, les han retallades del vídeo), i entremig de subratllats en modalitat subtítol com ara “Mensaje cómico pero con crítica social” o definicions lapidàries de la cançó a l’estil de “Además es un canto a la felicidad” (sic) tenen la gosadia de deixar anar discursos solidaris, commiseratius i magnànims amb les dones que pateixen de sobrepès (“[…] y dando una oda a las gorditas, de que… darles una oportunidad, porque todo el mundo ya sabes que en todos laos se discrimina siempre a la gente, que porque es alto, porque es flaco, porque es rubio, porqueee…, bueno, si terminamos con esto, las gorditas son tan buenas o tan bonitas como una delgada o una bajita o una alta […]”, mentre de fons sona allò de “Creyéndola una ballena la han cazao los balleneros / Ramo-na-a-a, te quiero-o-o”)
Un cop assumida la magnitud del despropòsit, em lliuro a les associacions d’idees poca-soltes, a les quals aquests dies em sento lleugerament inclinat. I em ve a la memòria Carner, t’ho pots creure?
SÍMBOLS
L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta),
és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma s’empeny ella mateixa
però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa;
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.
Aquest poema fou publicat per primer cop el 1914 en el volum Auques i ventalls, i se cenyeix a la reconeguda habilitat de Carner, mal pesi als detractors, per elevar l’anècdota quotidiana a la categoria de material poètic de primer ordre. Amb una equilibrada combinació de virtuosisme mètric i lèxic, i abocant-hi grans dosis d’enginy, converteix l’epopeia d’una senyora grassa que intenta pujar a un tramvia un calorós dia d’estiu en una lliçó magistral sobre literaturització de la vulgaritat.
Però, i la postura ètica, què?, que em direu. Home, doncs podem afirmar que en aquest sentit, Esteso i Carner queden a la mateixa alçada, no? Fet i fotut, tots dos fan mofa del mateix col·lectiu, i si bé és prou clar qui dels dos assoleix amb més autoritat la categoria de tros de quòniam magna cum laude, no ho és tant qui manca més de sensibilitat respecte del drama de les persones que han de pagar bitllets d’avió per duplicat. Perquè a la grolleria de l’un (“La Ramona es pechugona, tié dos cántaros por pechos”) podem oposar el cruel refinament retòric de l’altre (“[…] sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb”). Vull dir, que no sé si el distanciament irònic i la giragonsa metafòrica del mestre fan més tolerable la burla (…el mestre Carner, deixa’m aclarir, que a l’entrevista el King África titlla el company de “Maestro Esteso”… Si és que l’heu de veure, que no té desperdici…).
En fi, per si voleu comparar, us faig a mans un enllaç amb la transcripció de “La Ramona” que algú ha tingut la paciència –o els sants pebrots– de publicar (http://contraelectromotriu/index.phttp://www.albumcancionyletra.com/laramona-pechugona_de_ramona___74497.aspxhp?m=s&lid=44692). Jo, malgrat tot, tinc per mi que el tort més gruixut és el que es fa a la intel·ligència del personal, donant per cert que la gent considerarà una broma simpàtica que algú es foti de les dones grasses. Però, digueu-me partidista lletraferit, Carner sap convertir l’experiència en un repte si més no estimulant, i crec que aquest propòsit, en la seva poesia, estava sempre per damunt del de la burla. ¿Seria molt reclamar una mica de franquesa, d’honestedat, que permetés a aquells energúmens de reconèixer quin és l’objectiu últim de tot plegat? Aquests paios atempten contra el bon gust, la sensibilitat i el decòrum, insulten no un sinó diversos col·lectius (de què tracten la gent de poble?) i a sobre tenen el cinisme de vendre discursos de ressò humanitari: o és això, o és que realment són prou estúpids per creure’s allò que prediquen.
Per cert, curiós que dels homes grassos no se’n digui mai res: algú ha sentit alguna cançó (o llegit algun poema) que agafi de cap d’esquila un tio amb sobrepès?
Òlsmut 