Tag Archives: nit

Golfes

He volgut fugir uns instants
de l’angúnia dels llençols,
dels respirs afeixugats dels nens i d’ella,
m’he enfilat a l’escriptori,
cap i cor ben buits dels versos
que fa dies que no em parlen. Continua llegint


3/4

Els xais, els nostres, que són tants!
Aquests, neguit i ràbia,
d’altres servils per càlcul i mofaires,
però tots amb el cor feixuc
del pes malaguanyat,
del temps perdut,
de la total i enorme cabronada.
Pere Quart

.
.
Tip com estàs d’engolir tant de fel,
l’endemà de demà t’hi presentes,
ferotge, imprevist, com un mal de queixal,
i t’esquitlles entre els paravents, i al darrere
se t’hi esbalaeixen aquests llepaculs preventius
que et dediquen somriures
dentats, dibuixats,
marejats,
i et demanen si ho tens concertat.
Violentes la porta, interromps
la trucada, que haurà d’esperar que t’esbravis,
t’asseus anatòmicament
al seient
reservat al client
preferent
del climàtic despatx de la teva abnegada i afable i audaç
directora de la sucursal
i li engaltes que l’última quota impagada
del cony d’hipoteca
la pot…
se la pot…
Benvolguda senyora, la quota la pot…
Però no, potser no, que és només
subalterna entre mil subalterns.
Li demanes l’adreça del búnquer central.
I dos dies més tard (l’endemà de demà de demà
de demà)
et persones,
clamors de justícia als llavis i al puny,
a la seu principal, on repapa el seu càrrec
el gros Director General.
I brandant una còpia simple que el docte notari
va certificar-te,
li fums que el contracte del cony
d’hipoteca,
i el de la segona, tercera, la quarta i cinquena
disposicions
amb què vares pagar rentadora i caldera i nevera i
llampant carruatge de look esportiu,
el pot… (un…)
el pot… (dos…)
se’l pot… (UN dos tres… UN dos tres…)
Però no.
Però no.
Però no, potser no, que és només
un tristoi
i grisós, sempre
bonhomiós
Director General d’un enorme, hipertròfic
trastorn tripolar
que ara és caixa, ara és banc, ara heroi social.
El biaix de somriure commiseratiu que corona,
distant,
la corbata de seda
et mena, amb un tust amical a l’espatlla i
la torna d’uns quants consellets paternals,
a la porta del búnquer.
I surts al carrer
mastegant,
ruminant,
malpaint els estadis que el fel
t’arrossega per tots els estómacs,
del coll al baix ventre
i al coll altre cop.
¿T’enduràs cap a casa, de nou,
el reflux del verí que et mossega per dins i no et deixa?
Aquesta rotija
caldrà vomitar-la
abans no et corsequi del tot.
A la cara de qui?
A
la
ca-
ra
de
qui?
Vagareges, els passos perduts,
fins al peu del turó Palatí.
I es revela, per fi,
una llum, allà al cim…
A Palau t’atendran, ben segur! Parlaràs
amb el Líder Suprem.
Li diràs –sens faltar al protocol–
tot allò que fa al cas.
Perquè jo —li diràs—, ja veureu,
no estic bé,
francament,
i no sé si donar-me’n la culpa
o bé si donar-la a
la feina, a
l’excés de tabac,
als projectes irrealitzables que
van suplir els somnis que,
mai acomplerts,
a tres quarts,
se’m podreixen per dins.
A tres quarts de guanyar.
A tres quarts de poder.
A tres quarts de salvar-me, a tres quarts
de ser jo.
Ho veieu, Benvolgut Senyor Líder Suprem,
en què m’he convertit?
Una jove promesa envellida intentant esputar
un lent moc rogallós
d’autoodi
als peus d’un algú que se’n pugui fer el càrrec.
De nit, em despullo davant del mirall, la vergonya
d’un cos decadent
que es despenja a greixines, sacsons
boteruts, si-és-no-és d’una tènue boira
a dins d’aquests ulls, i el recompte
de taques que se’m desdibuixen arreu,
a la panxa, a l’esquena, i aquesta
(veieu?)
que s’amaga a la templa, i tinc por que no em busquin
l’alè de la sang…
Però no.
Però
no.
Se t’adorm a la llengua el verí, el gargall
te l’empasses
i tornes de dret al castell
on ets amo i senyor, president, director general d’un bon tou
de no-res
entre murs de florit
i crostís de pintura engrunada.

Al castell,
quan tot dorm,
la terrassa deserta t’espera. Trabuques el test
d’aquell arbre que sempre sedeja, amb les ungles
desfàs els terrossos ressecs
que empresonen l’arrel,
i t’arrenques la roba i et lliures tot nu
al desig vegetal
d’enterrar-te les cames al test
i deixar que, quan caigui, la pluja et deixati la pell
fins a fer-ne una crosta insensible.
Després, que et branquegin el peus,
que sarmentin i que serpentegin dessota la terra.
No moure’t mai més i deixar
que tres quarts del teu jo
justifiquin, ocults, el que quedi de tu.


crit

Llevaré aquestes crostes d’insomne tristesa
que em neixen al cap, invisibles Continua llegint


silenci

Una mala tramuntana
va deixar-me el cel desert Continua llegint


Respir

Com cada matinada, em fico al llit
malalt del que voldria dir i no puc
o no sabré com dir. Continua llegint


%d bloggers like this: