Respir

Com cada matinada, em fico al llit
malalt del que voldria dir i no puc
o no sabré com dir.

Aquest mal vent que no et deixa

Enfiles la costa de l’espadat que mira a nord, amb l’esbufec sostingut amenaçant d’arrabassar-te els narius, filtrant-se amb violència febril fins a l’últim fons dels teus pulmons. Com el metall d’una cullera que esgratinya als teus dedins i busca d’escurar-te tots els secrets.