escrivent

hi ha qui m’ha dit poeta
jo que en tindria prou
de pensar-me escrivent
de l’orat de les golfes

i amb prou feines un home

Llambordes

El poble, abans, tenia carrers enllambordats.
Llambordes lluents, negres, amples d’un pam, ventrudes,
que feien un repic somort quan hi passaven
pel cim les camionetes que duien fruita a plaça

Esquitx

El meu vers,
concatenació d’esputs de veu,
anàrquics a voltes, sovint impostats,
deixar-me endur,
neguit de dir,
buida
paraula
nua.

Núvols

 

Urpo amb les ungles dels ulls
les parets del celobert,
els maons nus de memòria
que m’encerclen, i abalteixen
aquest pur desig de néixer
a una altra realitat.

Carn

La percaça del vers
per tots els racons impensats
d’un món malvestit
amb farbalans de mots

Golfes

He volgut fugir uns instants
de l’angúnia dels llençols,
dels respirs afeixugats dels nens i d’ella,
m’he enfilat a l’escriptori,
cap i cor ben buits dels versos
que fa dies que no em parlen.