Poètica

I

.

Havia entrat al servei del baró, arrabassat dels seus pares, quan encara era un marrec. Llavors les seves obligacions es reduïen a les d’un mosso de cavallerissa, i els primers dies de la seva nova vida aspirava a poder esdevenir cambrer o escuder del seu senyor, i més endavant, qui sap si ser armat cavaller. No eren més que somnis innocents que ben aviat es revelarien irrealitzables, atesa la qualitat de la seva sang: en l’època que li tocava de viure, no haver nascut de nissaga noble era un terrible error.

Dissabte

L’àngel gris ai si angelina sobretot no em faci servir cap altra cosa que el plumero d’avestruç per treure-lis la pols que amb una altra cosa me les raiaria totes i tingui en conte de no tirar-les al terra que voste es una mica bestiota molt bona dona ia li dic pero bestiota

Viatge

Quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

MIQUEL MARTÍ I POL

No hi ha res més a fer; i ja basta.

La resta és literatura.

PERE QUART

—Però què és, el que vols que et digui?

—Ja ho hauries de saber prou.

—Com vols que ho sàpiga, si no m’ho aclareixes?

—Mira, noi, si no surt de tu, deixem-ho córrer.

 

Títol?

Com a professor de llengua i literatura d’un institut de la capital, considerava una mancança imperdonable la poca quantitat d’hores que dedicava al consum personal de cultura. Tenint en compte les filípiques monumentals que cada dos per tres engegava als seus soferts alumnes, comminant-los a foragitar de les seves vàcues vides tot allò que sonés a xip-telefonia-pantalla-videojoc-transmissió-de-dades i suplir-ho amb llargues i espesses sessions literàries, teatrals, pictòriques i artístiques en general, és de llei remarcar que a ell li costava qui-sap-lo d’endegar la lectura d’un llibre (de fet, feia ben bé un parell d’anys que no tocava paper si no era per obligació professional), d’assistir a un espectacle teatral (el cinema era més econòmic) o de visitar una exposició (l’última l’havia vista en el viatge de fi de curs de la seva pròpia promoció de COU, i no es pot pas dir que hi hagués pres molt delit).

Gris

De ben petit el recobria un borrissol de color burell. A mesura que va anar creixent, i després de fer la muda, el plomatge se li va anar tornant més i més blanc. I no era que el seu ho fos més que el dels altres albatros de l’estol, però tenia una qualitat de blanc especial, una lluminositat gairebé insolent. Només un fistó negre li tacava l’extrem de les rèmiges i perfilava les seves ales quan es desplegaven contra el sol que esblanqueïa el cel de migdia.

Somriure

Carrer del centre. Fa dies que em ronda pel cap la idea que els ocells s’estan lliurant a una mena de suïcidi col·lectiu. Ocells morts arreu. Al carrer de casa, a la terrassa dels veïns, a les escales del passeig, a la sorra de la platja, al peu d’un arbre. Cadàvers fràgils cremats pel sol. Petites carcasses amb els ulls i el bec esqueixats en un desordre picassià.

Carretera. Un manyoc de plomes d’un blanc grisós es declara al bell mig de l’autovia, probablement una gavina esclafada pel parany de la pròpia goluderia; devia buscar les restes estripades d’algun altre animaló. Un ram de plomes que encara no ha estat vençut per les roderes, mirant escabellat cap al cel, fa l’efecte d’una planta absurda amb les fulles brutes i desastrades. Em fa ànsia de passar-hi per sobre, i forço el cotxe a fer una ziga-zaga no gaire ortodoxa.

Carreró de la part vella. Tot passejant veig una botiga que exposa a l’aparador imatges de verges i sants policromats. Dues o tres passes més avall trobo, al bell mig del carrer, la despulla esventrada d’un petit ocell, un pollet caigut d’algun niu, probablement. Els canons pelats de les plomes es confonen amb els ossets que blanquegen entre les restes ja gairebé soldades a les llambordes. Alguna cosa m’obliga a tornar enrere a tafanejar aquell aparador. Arreu, envoltant les imatges més grans, hi ha tot d’angelets i querubins pintats de coloraines alegres, els rínxols rossos, les galtes colrades i plenes, els sacsons rosats, les ales daurades, blaves, liloses, platejades. Al fons de la botiga, retallant-se a contrallum en l’escletxa d’un finestró mal ajustat, hi distingeixo la silueta alta i terrible d’una figura amb unes grans ales negres desplegades, i quelcom semblant a una espasa a la mà. Un motorista passa, eixordant el carreró, i acaba d’esquarterar les restes de l’ocellet.

Altre cop a la carretera. Torno a passar pel mateix lloc on ahir vaig veure aquella gavina esclafada. De lluny ja l’endevino. Les plomes clavades a l’asfalt segueixen maleint en silenci el seu desterrament del cel. Redueixo la velocitat. Intento comptar quantes plomes resten dretes a mesura que m’hi acosto. Un bufarut de vent les sacseja, i ara ho veig clarament: només quatre. Tot d’una, quan ja em preparo per esquivar-les d’un cop de volant, un cotxe m’avança trepitjant la contínua i instintivament em distrec del meu propòsit per tal de mantenir el control. Després, entrelluco pel retrovisor una última ploma banderejant com si em fes adéu, clavada al paviment.

Despatx. Fa dies que cerco desesperadament algun lligam entre els ocells morts i la sequera creativa d’aquestes darreres setmanes. La imatge. La de la gavina encastada a la carretera. L’última ploma que em feia adéu. Ocells morts arreu, negant-se la poètica del cel. Encara hi deu ser, la ploma? El progrés avança imparable i va devorant la naturalesa en totes les seves formes. Els ocells s’estan suïcidant. Demà evitaré de passar-hi, per no veure com un cotxe l’esclafa.

Carretera de nou. Podria agafar l’accés nord, però no puc resistir-me a l’esperança de trobar-la encara desafiant el seu fat, i decideixo finalment de fer el trajecte acostumat. Manies infantils. L’última ploma, l’últim somni. Bestieses. Aquest matí passava per davant de la botiga dels angelets i m’hi aturava, només per comprovar que allò que m’havia semblat un arcàngel venjador amb espasa i tot era la talla d’alguna santa inofensiva amb un ciri a les mans i les ales eren unes cortines. Bestieses, bestieses. Quan arribi al manyoc de gavina esclafada li passaré just pel damunt.

Però ja no hi és. Ni tan sols les restes. Tiro endavant i me n’oblido amb una barreja dolçassa d’alleujament i vergonya.

Somni. Un nen corre pel passeig. Sobtadament s’atura, alça el cap i badoqueja, fascinat, amb les manetes esbatanades cap al cel. Després s’acosta i, sense un mot, em dóna una petita ploma blanca que ha engrapat al vol. Als arbres se sent una piuladissa d’ocells neta com un somriure d’infant.