escrivent

hi ha qui m’ha dit poeta
jo que en tindria prou
de pensar-me escrivent
de l’orat de les golfes

i amb prou feines un home

Deler

I aquest deler pel rànquing
i l’estadística.
Aquesta insana dèria, el baveig,
els ulls en blanc
davant de l’excel·lència.
La impossibilitat
d’haver-la, de follar-hi
tan compulsivament
que els porus engonals
de la mediocritat se n’imbueixin,
multiorgàsmics,
entre espasmes d’egotisme infecciós.

brou

espesseir el vers
fins arribar al verb
primigeni

Silenci

Mut, de tant de parlar blau.

larva

serà papallona,
borinot,
arna enlluernada?

serà verb
serà vers

Nosaltres ensenyem vida, senyor

Aquesta versió del famós (si més no, àmpliament difós a la xarxa) poema de Rafeef Ziadah “We teach life, sir”, que em va arribar, si no recordo malament, a través del Facebook ara deu fer més de dos anys, cremava en els meus calaixos amb ganes de sortir. Una torrentera de paraula amarada de ràbia i pena insuportable.

Bonica

Ara fa un parell d’anys vaig subtitular aquest vídeo i des de llavors l’he utilitzat sovint a les classes de tutoria per treballar el tema de l’autoestima. Es tracta d’un poema de la nord-americana Katie Makkai. Tot i que a la xarxa (on per cert, se’n troba molt poca informació) més aviat se la presenta com a slammer o spoken word artist o d’altres refinaments similars (hi ha qui l’encasellaria a El club de la comedia, marededéusenyor), prefereixo considerar-la, simplement, poeta. I hi haurà puristes que potser ho voldrien discutir (ho dic en condicional perquè els puristes poetes, antipoetes o com es vulguin etiquetar, no hi vénen a raure gaire per no dir gens, pels topants del meu bloc), però per a mi, qui sap conjuminar sentits i sentiments per comunicar-los per escrit o en veu alta torçant i turmentant els mecanismes del verb és poeta.

I en fi, que em ve molt de gust que aquest contundent poema tingui un raconet a casa meva. S’accepten objeccions a la traducció, perquè tinc l’anglès rovelladot –a la versió, però, no sé si n’acceptaré, perquè me l’he feta molt meva…

mai

Se m’ha trencat aquell minut
preciós entre els dits,
esbocinat en minúsculs segons
i esberles de segons que ara em viatgen
del nord al sud del desencís
de no saber què s’hi perdia.

disfressa

les fortors recloses en racons del cos oblidats
l’espessor del fluix apegalós
l’àcida salabror de la pell
l’amargor residual de la bilis
la rotija agressiva

l’agut coragre incandescent
arrapat al ganyot
amb urpes i dents de ferotge
autoconsciència

pàgina

una pàgina una altra
pàgina buida de paraula
que cal enllefiscar
per sentir que l’empremta
ha estat tinguda en compte
i el pas pel món
ha construït la tènue
cabana de sentit
on refugiar-se

incendi

incendi malgrat aquesta olor d’ombra
que dibuixen els núvols
a cada pensament

metàl·lic

acer de la veu del vent
espasa nord

Dol

el dolor que m’espera em fa mal…
Màrius Torres

 

La mort dels meus, la sé
llunyana, com el fred indistint en les fotos
d’un Nadal blanc de mil nou-cents seixanta-dos.

Sang

La bèstia emmudida
que s’abalteix al meu dedins
haurà de revoltar-se, un dia,
i ensenyorir-se d’aquest feu

Paraula

Per damunt de tot
el desig de la paraula
que desferma tots els altres
desitjos. Que no
ens abandoni, però
que tampoc no ens faci esclaus.
 

Porta

Els qui caminem sovint
—d’amagat dels ulls estranys—
per feixucs viaranys d’ombra
sabem què val el tresor
del somriure que convida
a besar amb el front la llinda
de la llum de cada dia.

 

Escala de grisos

Si podem esquitllar espurnes de llum
en els intersticis de l’ombra, el pas
per la vida —aquest volgut accident—
deixarà un rastre de grisor planera.

Cabana

Ens veurem a la cabana
dalt del salze vell,
aquella que mai no vàrem construir, aquella
que encara espera,
desgavellada
al peu mateix de l’arbre

Llambordes

El poble, abans, tenia carrers enllambordats.
Llambordes lluents, negres, amples d’un pam, ventrudes,
que feien un repic somort quan hi passaven
pel cim les camionetes que duien fruita a plaça

Esquitx

El meu vers,
concatenació d’esputs de veu,
anàrquics a voltes, sovint impostats,
deixar-me endur,
neguit de dir,
buida
paraula
nua.

Núvols

 

Urpo amb les ungles dels ulls
les parets del celobert,
els maons nus de memòria
que m’encerclen, i abalteixen
aquest pur desig de néixer
a una altra realitat.

Carn

La percaça del vers
per tots els racons impensats
d’un món malvestit
amb farbalans de mots

Golfes

He volgut fugir uns instants
de l’angúnia dels llençols,
dels respirs afeixugats dels nens i d’ella,
m’he enfilat a l’escriptori,
cap i cor ben buits dels versos
que fa dies que no em parlen.

3/4

Els xais, els nostres, que són tants!
Aquests, neguit i ràbia,
d’altres servils per càlcul i mofaires,
però tots amb el cor feixuc
del pes malaguanyat,
del temps perdut,
de la total i enorme cabronada.
Pere Quart

.
.
Tip com estàs d’engolir tant de fel,
l’endemà de demà t’hi presentes,
ferotge, imprevist, com un mal de queixal,
i t’esquitlles entre els paravents, i al darrere
se t’hi esbalaeixen aquests llepaculs preventius
que et dediquen somriures
dentats, dibuixats,
marejats,
i et demanen si ho tens concertat.
Violentes la porta, interromps
la trucada, que haurà d’esperar que t’esbravis,
t’asseus anatòmicament
al seient
reservat al client
preferent
del climàtic despatx de la teva abnegada i afable i audaç
directora de la sucursal
i li engaltes que l’última quota impagada
del cony d’hipoteca
la pot…
se la pot…
Benvolguda senyora, la quota la pot…
Però no, potser no, que és només
subalterna entre mil subalterns.
Li demanes l’adreça del búnquer central.
I dos dies més tard (l’endemà de demà de demà
de demà)
et persones,
clamors de justícia als llavis i al puny,
a la seu principal, on repapa el seu càrrec
el gros Director General.
I brandant una còpia simple que el docte notari
va certificar-te,
li fums que el contracte del cony
d’hipoteca,
i el de la segona, tercera, la quarta i cinquena
disposicions
amb què vares pagar rentadora i caldera i nevera i
llampant carruatge de look esportiu,
el pot… (un…)
el pot… (dos…)
se’l pot… (UN dos tres… UN dos tres…)
Però no.
Però no.
Però no, potser no, que és només
un tristoi
i grisós, sempre
bonhomiós
Director General d’un enorme, hipertròfic
trastorn tripolar
que ara és caixa, ara és banc, ara heroi social.
El biaix de somriure commiseratiu que corona,
distant,
la corbata de seda
et mena, amb un tust amical a l’espatlla i
la torna d’uns quants consellets paternals,
a la porta del búnquer.
I surts al carrer
mastegant,
ruminant,
malpaint els estadis que el fel
t’arrossega per tots els estómacs,
del coll al baix ventre
i al coll altre cop.
¿T’enduràs cap a casa, de nou,
el reflux del verí que et mossega per dins i no et deixa?
Aquesta rotija
caldrà vomitar-la
abans no et corsequi del tot.
A la cara de qui?
A
la
ca-
ra
de
qui?
Vagareges, els passos perduts,
fins al peu del turó Palatí.
I es revela, per fi,
una llum, allà al cim…
A Palau t’atendran, ben segur! Parlaràs
amb el Líder Suprem.
Li diràs –sens faltar al protocol–
tot allò que fa al cas.
Perquè jo —li diràs—, ja veureu,
no estic bé,
francament,
i no sé si donar-me’n la culpa
o bé si donar-la a
la feina, a
l’excés de tabac,
als projectes irrealitzables que
van suplir els somnis que,
mai acomplerts,
a tres quarts,
se’m podreixen per dins.
A tres quarts de guanyar.
A tres quarts de poder.
A tres quarts de salvar-me, a tres quarts
de ser jo.
Ho veieu, Benvolgut Senyor Líder Suprem,
en què m’he convertit?
Una jove promesa envellida intentant esputar
un lent moc rogallós
d’autoodi
als peus d’un algú que se’n pugui fer el càrrec.
De nit, em despullo davant del mirall, la vergonya
d’un cos decadent
que es despenja a greixines, sacsons
boteruts, si-és-no-és d’una tènue boira
a dins d’aquests ulls, i el recompte
de taques que se’m desdibuixen arreu,
a la panxa, a l’esquena, i aquesta
(veieu?)
que s’amaga a la templa, i tinc por que no em busquin
l’alè de la sang…
Però no.
Però
no.
Se t’adorm a la llengua el verí, el gargall
te l’empasses
i tornes de dret al castell
on ets amo i senyor, president, director general d’un bon tou
de no-res
entre murs de florit
i crostís de pintura engrunada.

Al castell,
quan tot dorm,
la terrassa deserta t’espera. Trabuques el test
d’aquell arbre que sempre sedeja, amb les ungles
desfàs els terrossos ressecs
que empresonen l’arrel,
i t’arrenques la roba i et lliures tot nu
al desig vegetal
d’enterrar-te les cames al test
i deixar que, quan caigui, la pluja et deixati la pell
fins a fer-ne una crosta insensible.
Després, que et branquegin el peus,
que sarmentin i que serpentegin dessota la terra.
No moure’t mai més i deixar
que tres quarts del teu jo
justifiquin, ocults, el que quedi de tu.

xavalla

Sempre plega de la feina més tard.
Ho fa perquè vol, ningú no la hi força.
Sempre deixa papers acumulats

Pallasso

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto
in una smorfia il singhiozzo e’l dolor…
Ruggiero Leoncavallo

.

Que té un regust amarg, aquesta riallada,
i envia gola avall glopades d’un silenci
desespinat, amable, suau, conhortador.

bedoll

Maria, la teva rialla
són deu compassos de claqué
i dotze compassos de vals vienès

crit

Llevaré aquestes crostes d’insomne tristesa
que em neixen al cap, invisibles

Despullats al llindar

Potser caldrà intentar-ho. Fer memòria
per tal de reprendre algun dels moments

silenci

Una mala tramuntana
va deixar-me el cel desert

Nina

Espectador impotent, veus com la nena,
que deu tenir tres anys, o potser quatre,
enllà del pas de vianants travessa

bandera

aquest és un poema estripat
que penja d’un pensament
massa volander

Vers

Et diuen que és pervers
escriure poesia
torçant els versos vers
la masturbació
de l’autoepifania.

Respir

Com cada matinada, em fico al llit
malalt del que voldria dir i no puc
o no sabré com dir.

Fum

Estenia els dits al núvol,
fals arquitecte elevant torres de fum.

Lluita

Com cada dia llevar-se.
Pentinar-li el serrell, com cada dia, a un somriure.

Comprimit

no…
a veure…
és que no…
em sap greu però no puc

Germà

Jo tinc un germà
parit d’una altra mare.

Amistat

Trobar a faltar un braç en l’abraçada.

Halo

Surto a la terrassa i em rep
la lluna,
coronada de boira.

Cendra

Cendrer ornamental, de vidre, ple de pedres de tota mida i color —agafades de la platja, aquest estiu, pel menut—, dos cartutxos d’estilogràfica buits, una anàrquica barreja de sements d’alfabreguera, de pebrot, de bitxo picant i del fruit d’un arbre sense nom

Palamós

Sortir a la terrassa de casa a fer l’última cigarreta, veure passar un estol de gavines (blanc tibant retallat sobre negre) i sentir el refrec de les seves ales contra un oreig suau.