Ahir me’n va passar una d’aquelles que m’agrada d’explicar per aquests topants.
Fa dos dies vaig llegir el preciós article d’en Roc Casagran “El meu professor de literatura”, compartit per la Clara Soley (una de les ànimes del necessari manifest ‘SOS Literatura a l’ensenyament‘). Entre altres perles, en Casagran n’esquitllava una com aquesta: “El meu professor de literatura arribava a classe amb una bona pila de llibres sota el braç, els deixava damunt de la taula, i no en parlava en cap moment. I jo volia saber el secret de les lletres que amagaven.” No vaig voler resistir la temptació d’imitar l’exemple. Sí que, molt de tant en tant, se’m distreia algun llibre personal en el piló que porto a classe, però normalment, entre llibre de text, agenda, llibreta de notes, ordinador i deures corregits, no dono per a més, i confesso que mai no se m’havia acudit res de tan simple com portar sistemàticament un petit feix de llibres sota el braç, només per enllepolir els alumnes.
Així és que ahir vaig decidir de fer la provatura, i del piló de la tauleta de nit vaig rescatar Secreta dàlia, d’en Josep-Ramon Bach, La part visible, d’en Sebastià Alzamora, Refraccions, de n’Hilari De Cara, Un segon fora del dubte, de la Marta Pérez Sierra… i el que va ser escollit per una alumna meravellosament tafanera, aprofitant una meva distracció: Cel estàtic d’elevadors, de l’estimat Ricard Mirabete. Em giro de parlar amb una companya i veig l’alumna fullejant, sospesant, admirant la foto de coberta. Ja et tinc. És un llibre molt interessant. Un pèl difícil, però crec que t’agradarà. Si vols, te’l deixo, però tracta-me’l bé, eh? Un segon de certa incredulitat, i la victòria final: “Dilluns l’hi torno. Gràcies!”
I el somriure de reconciliació amb vint anys d’ofici que em va acompanyar, encara, al llit, amb un llibre menys sobre la tauleta.
Òlsmut 
Deixa un comentari