Finestres baixes

Tornes cap a casa enlluernat pel sol del capvespre, que fuig de les ombres. Passes per davant de les façanes anònimes de tota la vida. Estranger a casa teva. Tot de vides petites emmarcades per les finestres baixes del barri, rostres incògnits a peu de carrer, cecs al trànsit de vianants que s’incomoden per l’exhibició impúdica d’intimitat. La penombra elèctrica dels qui miren la tele amb les persianes a mitja alçada i els llums del menjador apagats. La fúria sense objecte del granellut que clava patacs a una guitarra tronada amb només quatre cordes. Les senyores que treuen el cap entre testos de geranis empiocats, i que donen conversa a la gosseta que viu amb elles mentre recriminen els vestits de les noies que passen. La rònega solitud de la vella, que fita els ulls en el fons d’una tassa de llet com si hi hagués sucat el seu últim alè de vida i el volgués pescar amb la cullereta. La conversa a crits darrere unes cortines que transparenten odis soterranis o amors desesperançats. Retalls, estrips, pedaços malcosits.