Hi ha un cert tipus d’ignorància

Hi ha un cert tipus d’ignorància que vol anul·lar tot indici d’intel·ligència generat a vora seu. Escup sobre la curiositat. Es moca amb fulls d’enciclopèdia. Gita sobre la font del coneixement perquè la seva bilis groguenca s’escampi com un mal verí. Per significar-se en el seu entorn. Per erigir-se en intel·ligència en lloc de la intel·ligència…

Aquí venia una metàfora preciosa i molt ben treballada en què la ignorància apareixia com un ésser reptilià, amb escates a la pell en lloc de pèl, posant-se erectes de plaer en el moment en què l’intel·lecte es deixava vèncer i cedia a la temptació de donar-li rèplica. Però me n’estic, perquè veig que caic en el parany. No caigueu en el parany. Gastar parauleria a construir una rèplica fastuosa que deixi aquest cert tipus d’ignorància enlluernat per la poderosa llum del coneixement, com una vaca embadocada davant dels fars del camió que se li tira al damunt enmig de la carretera que travessa en un canvi de rasant, ignorant ella de les normes elementals de la prudència, i també de les de trànsit. Inevitablement, el camioner fotrà cop de volant i ell i camió s’estavellaran contra un roure centenari que respondrà, mancat tant d’intel·ligència com d’ignorància, amb un tremolor sord i una tímida pluja de fulles. I la vaca seguirà ruminant i el planeta girarà uns quants segles més. O potser mil·lennis, ves què et dic: carbonitzat pels incendis, ratat de pluja àcida i convertit en un forn radioactiu, un tros de pedra sec i rodó, però de girar, girarà. Les lleis humanes no es poden imposar a les còsmiques.

Hi ha un cert tipus d’ignorància que ha desenvolupat aquest instint d’autoconservació i propagació vírica amb un grau de perfecció tan elevat que imita admirablement l’aspecte d’una espècie particular d’intel·ligència. No us sé dir quina, però sí que sembla un cert tipus d’intel·ligència. Sobretot perquè es creu intel·ligent. I ja ho deia la senyoreta Carmina, un pou de ciència i de sentit comú: aquestes són les més perilloses.

Hi ha un altre tipus d’ignorància que busca. Una ignorància que demana. Que escolta, que pregunta. Que pregunta. Que pregunta. Que pregunta, recony! Ah, que pregunta i després escolta la resposta. Hosti, no, encara diré més: que pregunta i després escolta la resposta i no espera la resposta que volia escoltar, sinó que, un cop la sent, reconeix embadalida que la ignorava. I que potser no n’ha capit del tot el sentit, però que per un moment ha sentit la llum d’una mena de revelació. És la ignorància primigènia, l’origen, la base, el solatge de tota mena d’intel·ligència. La del primer mico abans de descobrir la roda i la destral. I el foc, la mare que ens va parir a tots…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: