Estenia els dits al núvol,
fals arquitecte elevant torres de fum.
I tot just ara nota com li fuges,
pes impossible fistonat amb farbalans
brodats entre denes de rosari
de quarts de set del vespre.
El desfici de saber-se el cos marcit
i buit per sempre,
només un què
volent jugar a ser qui
en el seu on.
Fa, lent, un arc, el braç estès,
i els emmena tots cap al teu abisme,
sabent que l’un o l’altre
hi escatirà el teu nom.
El ronc cru, eixut, precís
de la certesa del no-res
és un oreig suau de cap al tard
que li dibuixa els ossos.
14 Març 2013
Òlsmut 
16/03/2013 at 19:42
El meu dia d’avui és un dia per llegir poesia tan bonica com aquesta. M’alegra tornar a trobar quelcom nou per llegir per aquí.
Aprofito el comentari per demanar-te un favor personal. M’he proposat acabar un recull d’escrits que tinc per algun racó oblidat i que, com no podria ser d’altra manera, tornen a la memòria inesperadament en moments inoportuns. No crec que l’acabi, de fet perquè no té ni final ni finalitat. Però m’agradaria, almenys, tenir-lo corregit. Si més no una opinió decent.
16/03/2013 at 23:13
M’agradarà molt de fer-hi un cop d’ull… però ja em coneixes els ritmes. Quan ho tinguis més o menys enllestit, fes-m’ho arribar.