Respir

Com cada matinada, em fico al llit
malalt del que voldria dir i no puc
o no sabré com dir. Endreço els versos
que he anat guardant al fons de les butxaques
al llarg del dia, en trec el borrissol
i els deixo vaguejar sobre el paper.
Aviat em vencerà la son. Ella
ja dorm fa estona. Si ara jo gosés,
allargaria el braç, sols per sentir
la seva calidesa de carn flonja,
no pas la que m’arbora i em reclama
fent cantar totes les veus de la sang,
sinó
aquella calidesa que em retorna
a l’animalitat estricta i pura,
que estira fils d’instints adormits dins
d’un vellut de recòndita infantesa.
Però no vull torbar aquest son de vidre.
Prendré un vers a l’atzar i el torçaré
perquè digui els meus batecs encalmats
dormint contra la seva esquena, el braç
cenyit al ritme dolç del seu respir.