Vers

Et diuen que és pervers
escriure poesia
torçant els versos vers
la masturbació
de l’autoepifania.
Que sols tindràs perdó
de la intel·lectualalla
si poses morrió
al teu jo incontinent
i goses dir-li: “Calla!”.
Que cal salvar la gent
de l’ego i l’ostracisme
d’allò que no s’entén,
dels enfangats paranys
del clus retoricisme.
Car tots aquests enganys
on vaguen endebades
maldestres torsimanys
i emmelicats experts
en síl·labes ritmades
són meres collonades.

Mes si el senderi perds
per rimes cervelludes
i abstrusos mots reblerts
d’allò que no diràs,
les ànimes retudes
dels hostes del Parnàs
seient catedralici a
la destra d’Ausiàs
t’adobaran, servils,
amb diligent condícia.

Prosaires incivils,
llavors vindran els crítics
a fer-se els llepafils,
a rebaixar el teu pes
a cop d’articles cítrics.
I tu, amb posat ofès,
brandant ploma i ofici,
d’un vers, o dos, o tres,
faràs letal defensa
de l’ombra de l’indici
del deix de l’aparença
d’un aire de miratge
de fum, de llum, de res.