Nina

Espectador impotent, veus com la nena,
que deu tenir tres anys, o potser quatre,
enllà del pas de vianants travessa
el carrer, tan exempta com la seva
vaporosa i benaurada innocència,
de cap necessitat de ser prudent.
Com si fos el joc de tocar i parar,
esquiva per molt poc els esbufecs
del drac apocalíptic de vint rodes
que passa esvoleiant les fulles mortes
desades al recer dels vorals bruts,
i un últim remolí encara aixeca
les puntes de la faldilleta lleu
i ensenya unes calcetes amb maduixes
que, mig enriolades, fan llengotes
al fosc genet. Espectador impotent,
l’ofec de l’esglai travat a la gola,
veus ara com un home pren la nena
pel canell, l’arracona a la paret
i la repta amb duresa, la veu aspra,
el gest crispat. La nena acota el cap,
barbeta fluixa i nerviosa, ulls tous,
fugint del fit a fit irat del pare
a un cel de fosca pau on amagar-se
lluny dels crits. Lluny dels crits. Lluny, lluny dels crits.
D’una revolada l’home l’agafa,
nina de drap, a coll i se l’enduu
carrer amunt, empresonant les cametes
amb un braç, tot picant amb la mà lliure
els fràgils dits un cop, dos cops. Tres. Quatre.
Els ullets de botó busquen el terra,
ni una llàgrima solca el rostre dolç,
com si el dolor, el temor i l’odi no
poguessin abastar-lo. Espectador
impotent, encanyona el glop de suro
i segueix amb la vista el drama estèril
fins que un portal anònim engoleixi
el toll de fang de plor sord, cec, mut, balb.