xavalla

Sempre plega de la feina més tard.
Ho fa perquè vol, ningú no la hi força.
Sempre deixa papers acumulats
a sobre la taula, simula el tràfec
i la desesma d’una ànima anàrquica,
sense ordre ni concert possible. Avui,
que el munt era més alt, més ominós,
ha estat l’última de sortir, com sempre.
Quan sona l’hora tothom esbandeix
amb una rapidesa sorprenent
menys ella: sempre es queda enrere, sola.
De fet, té horari fix de nou a cinc
amb dret a fer una pausa per dinar,
i malgrat tot no plega mai a l’hora.
Hi ha dies que a dos quarts de vuit ja hi entra
i en surt que són, passats, tres quarts de sis.
Però mai, en trenta anys, se n’ha queixat.
Al seu voltant, tothom es reivindica:
més drets, més sou, més vacances. Menys hores.
Al seu voltant tothom es fa pagar les extres
religiosament: ni amor a l’art
ni compromís més alt que el deure estricte.
Sap molt bé que els seus companys la bescanten.
Ja no va mai als sopars que organitzen.
Ningú recorda quan és que fa els anys
perquè mai té el detall de convidar.
Ni tampoc participa en els regals
que es fan els uns als altres per Nadal.
Hi ha qui diu que es passa els caps de setmana
tancada a casa amb el marit i el fill,
que quan vénen vacances no viatja,
que no deixa que el nen vagi a cap festa.
Que és molt estranya. I no van pas errats.
És ella, la primera de sentir-s’hi,
és ella, la primera de saber-s’hi.

Així és que amb tota la seva raresa
arrapada a l’espatlla, a collibè,
ara que és vespre i el súper ja està
a punt de tancar, podrà fer la compra
lluny de mirades commiseratives
que sens dubte trobarien estrany
que una senyora tan treballadora,
que es guanya la vida tan i tan bé,
tan ben vestida, tocada i posada,
tan culta, benparlada, intel·ligent,
hagi de retornar un paquet d’arròs,
la sal, el sucre i un de choco-krispies
perquè el banc li ha bloquejat la targeta
i a dia vint-i-dos ja no té més
que trenta-sis euros amb dotze cèntims.