Pallasso

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto
in una smorfia il singhiozzo e’l dolor…
Ruggiero Leoncavallo

.

Que té un regust amarg, aquesta riallada,
i envia gola avall glopades d’un silenci
desespinat, amable, suau, conhortador.
Que el públic que t’aclama no sabrà pas llegir-te
al rostre enfarinat ni un bri de melangia,
ni una ombra de recança, ni un pensament obscur.
Que té set de ganyotes, el bram eixordador,
l’aplaudiment beneit que no sap distingir
un clown d’un arlequí, un buf d’un heroi tràgic.

I aquest fil transparent que galta avall rodola
s’esblanqueeix i deixa un rastre tortuós
filtrant-se entre els teus llavis, salat de maquillatge,
i amara el teu dedins i et trenca i
ensopegues
amb els sabatots i el públic
arrenca un bruel
ferotge i
t’aplaudeix més que mai, i la xaranga sona
i cobreix el teu mutis entre les greus cortines.

Després, al camerino
fosc,
fistonejat
d’un rectangle de llums indecisos,
obriràs el pot de colcrem,
hi sucaràs un tou de cotó i resseguiràs
el rastre en el rostre
eixamplant-hi els camins de la pena.