Una mica de Borges

Jorge Luis Borges. El libro de arena. Colección Áncora y delfín, 1068. Ediciones Destino. Barcelona, 2006.

Aquest estiu estic saldant alguns dels deutes pendents. I el primer ha estat Borges. Faig una entrada més aviat tèbia amb un llibre que guardava per algun racó de casa, Historia universal de la infamia, en una edició basada en la que l’autor va revisar i ampliar el 1954. És un recull de relats en què l’autor fa gala d’una acrobàtica habilitat per combinar la narració –aparentment?– documental i la ficció. No del tot satisfet, doncs, vaig a la biblioteca i demano, és clar, Ficciones i El Aleph. El primer no el tenen, el segon l’han de demanar. El reservo i vaig a tafanejar per les prestatgeries.

Recupero els contes de Primo Levi i els de Julio Cortázar, volums que em van apassionar l’estiu passat i que vull rellegir (prometo ressenyes més endavant). Casualment, trobo un petit Borges: El libro de arena (1975). Levi i Cortázar esperaran el retrobament a la tauleta de nit.

Un cop enllestida la lectura, concloc que els Déus Lletraferits m’han estat propicis. Aquesta perla consta de tretze contes molt breus (excepte «El congreso», un petit monument narratiu d’una certa extensió), alguns d’ells gairebé bruscos, d’una densitat i precisió abassegadores, d’una economia de recursos (economia, no pas pobresa) que de vegades s’acosta a l’eixutesa expressiva, però que en realitat és saviesa estilística. Contes de temàtiques i enfocaments molt diversos que transporten el lector a dimensions tan dispars les unes de les altres que de vegades pot semblar convenient de deixar un espai entre lectura i lectura… si és que es pot resistir la temptació de descobrir quina sorpresa, quin nou repte planteja el següent.

Borges juga en alguns relats a adoptar el paper de mer traductor o relator d’una història d’altri («La Secta de los Treinta», «La noche de los dones»); sense desmerèixer gaire, per a mi són els menys reeixits. Això de banda, el llibre vessa de moments brillantíssims. Borges vell parlant amb Borges jove a «El otro»: «No sé la cifra de los libros que escribirás, pero sé que son demasiados. Escribirás poemas que te darán un agrado no compartido y cuentos de índole fantástica.» Sentències-tòtem com la que obre «Ulrica» («Mi relato será fiel a la realidad o, en todo caso, a mi recuerdo personal de la realidad, lo cual es lo mismo.»), o la que il·lumina l’escruixidor «There are more things» («Si viéramos delante el universo, tal vez lo entenderíamos.»), conte en el qual, per cert, hi ha les quatre línies més terrorífiques que mai he llegit.

«El espejo y la máscara» i «Undr», fent de pal de paller del volum, combinen l’enfocament èpic del tema amb el lirisme delicat de l’expressió, i constitueixen un manifest sobre el poder de la paraula i de la poesia. Dues petites delícies (jo, si més no, m’hi fonia en llegir-los).

A «Utopía de un hombre que está cansado» Borges es disfressa d’Eudoro Acevedo (el seu cognom matern) per viatjar a un futur remot en què ressuscita el llatí com a llengua comuna («Hay quienes temen que vuelva a degenerar en francés, en lemosín o en papiamento»), i és el conte que inclou el paràgraf que es converteix, per a mi, en citació de capçalera, i que l’autor posa en boca d’un habitant d’aquest futur utòpic:

«—Recuerdo haber leído sin desagrado —me contestó— dos cuentos fantásticos. Los viajes del capitán Lemuer Gulliver, que muchos consideran verídicos, y la Suma teológica. Pero no hablemos de hechos. Ya a nadie le importan los hechos. Son meros puntos de partida para la invención y el razonamiento. En las escuelas nos enseñan la duda y el arte del olvido. Ante todo el olvido de lo personal y local. Vivimos en el tiempo, que es sucesivo, pero tratamos de vivir sub specie aeternitatis. Del pasado nos quedan algunos nombres, que el lenguaje tiende a olvidar. Eludimos las inútiles precisiones. No hay cronologia ni historia. No hay tampoco estadísticas. Me has dicho que te llamas Eudoro; yo no puedo decirte cómo me llamo, porque me dicen alguien.
—Y cómo se llamaba tu padre?
—Mi padre no se llamaba.»

Tanca el recull el conte que li dóna títol. El llibre de sorra és un llibre que no té ni principi ni final, i que per tant té un nombre de pàgines infinit. Per l’editor, aquest conte prefigura «un sorprendente precedente de las bibliotecas digitales». S’equivoca, crec, o si més no es queda molt curt. «El libro de arena» és una enorme metàfora de l’essència mateixa de la literatura. Ara, que potser jo tampoc no hi arribo…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: