El que més m’agrada d’anar a la biblioteca és que quan no busques res de concret pots trobar-hi petits tresors inesperats. Això és el que em va succeir amb el volum Contes, de Primo Levi (Ed. 62, 2007), l’edició catalana de I racconti (Einaudi, 1996), que recollia els tres volums de contes publicats en vida seva: Històries naturals (Storie naturali, 1966), Defecte de forma (Vizio di forma, 1971) i Lilit (1981).
L’estiu passat vaig gaudir enormement d’aquest llibre. Recordo un estat de sorpresa que es renovava conte a conte, pàgina a pàgina, una sensació que com a lector feia temps que enyorava. Contes frescos, però també descarnats. Tendres i crus alhora. Àcids o directament corrosius. Compassius de vegades i a voltes aparentment asèptics, desapassionats, tot i que gairebé mai no aconsegueixen d’amagar, darrere del distanciament d’un to de solemne fredor científica, l’humanisme profund (o potser caldria dir humanitat) que tan aviat revesteix com farceix les seves històries.
Abans d’entrar en l’anàlisi del llibre, no puc deixar de destacar la magnífica traducció de Teresa Muñoz Lloret[1], sota la pàtina de la qual brilla (italianeja i tot, goso dir des del meu minso coneixement de l’idioma) la poderosa prosa de l’autor, riquíssima de matisos i adornada pel domini perfecte d’un gran ventall de recursos i registres narratius.
Em proposo, ara, de parlar del primer dels reculls (reservant-me la intenció de reprendre aquesta ressenya amb els dos següents més endavant).
No essent una obra orgànica, tampoc no es pot dir que Històries naturals sigui un mer recull de contes dispersos. El mateix Levi manifestà a la contracoberta de la primera edició del llibre un cert escrúpol respecte de la seva capacitat per embrancar-se en el gènere. No està clar si és aquest escrúpol el que el va portar a 
signar el llibre amb el pseudònim Damiano Malabaila, o si el malnom representava la voluntat de trencar amb una etapa literària més centrada en el testimoniatge que en la ficció.
Sigui com vulgui, Levi considerava aquesta “vintena de contes” (quinze, en realitat, són els que hi va publicar) “simples divertiments”, un intent de “donar forma a una intuïció puntual”[2]. Un cop enllestits, posà en dubte la possibilitat de tornar-ne a escriure mai més. Falsa modèstia? Més aviat l’autoexigència que el devia pautar en els següents llibres.
Jo coneixia només el Levi de Si això és un home (1947), és a dir, l’obra del jueu testimoni de l’holocaust, del contundent cronista de la miserable condició humana, d’un dels puntals de la literatura concentracionista, etc., etc. A Històries naturals Levi es manifesta com una bèstia literària bicèfala, contista i científic alhora, una simbiosi entre el seny, la ponderació del laboratori i la rauxa, la passió crítica i subjectiva de l’artista.
En efecte, molts dels contes –també en els reculls posteriors– giren a l’entorn del fet científic en més d’un sentit (temàtica, argument, fons documental, personatges, definició del punt de vista…) i se’ls ha classificat en el gènere de la ciència-ficció, però amb certes reserves. El terme italià fantascienza potser s’adequa millor al que hi trobem. Levi transcendeix de molt les convencions del gènere, perquè al darrere de la fecundíssima imaginació de l’autor apareix mal amagada la voluntat de disseccionar les xacres de l’individu, d’una determinada classe social (cal dir que apunta especialment a la burgesia benestant?) o de l’espècie sencera. La fantasia científica, doncs, vestida ja de distopia desencisada i fatalista, ja de sàtira pretesament desenfadada (i sovint d’ambdues alhora), és un vehicle que Levi utilitza per filtrar una profunda reflexió sobre la condició humana, des de la gènesi fins a la incertesa del “futur anterior”, com ell mateix l’anomenava.
Autèntic pal de paller del volum, la sèrie discontínua formada pels contes “El versificador”, “L’ordre a bon preu”, “Algunes aplicacions de la Mimete”, “La mesura de la bellesa”, “Plena ocupació” i “Gratificació per jubilació”, és protagonitzada pel senyor Simpson, agent de vendes de l’empresa nord-americana NATCA, que en el primer episodi està especialitzada en maquinària d’oficina i que va derivant progressivament cap a la invenció de ginys més complexos i audaços, com la “Mimete”, una copiadora tridimensional que acaba suscitant greus dilemes morals als seus usuaris, o el “Torec”, un enregistrador sensorial i emocional d’experiències en què no costa gaire de veure-hi un precedent del SQUID (Superconducting Quantum Interference Device) que utilitzen els personatges de la pel·lícula Strange days[3] per mercadejar amb la intimitat de les persones preservada en suports digitals.
La saviesa narrativa de Levi brilla especialment en la seva habilitat per trobar el registre i la construcció del punt de vista adients per a cada història. Curiosament, el primer d’aquests cinc contes s’articula en forma de diàleg teatral; la resta, però, adopten el punt de vista d’un narrador intern completament subjectiu que s’identifica com el poeta innominat de “El versificador”, i que mig disfressa la immissió de Levi en la seva pròpia ficció (a la manera del Calders de molts contes o del Narcís Oller de La bogeria, per entendre’ns), si bé el protagonista no deixa de ser el senyor Simpson. Aquest meravellós personatge (que convé no glossar per no malmetre el plaer de la descoberta per a qui desconegui el llibre) es va dibuixant en els cinc contes al llarg d’una elaborada progressió, plena de matisos senzillament prodigiosos, que evidencien la perspicàcia psicològica de Levi.
El narrador subjectiu, a més dels quatre contes suara esmentats, apareix a “Quaestio de Centauris”, protagonitzat pel centaure Trachi, personatge amb la naturalesa híbrida del qual Levi identificava la seva pròpia dicotomia (escriptor o científic?; testimoni o fabulador?). Conte dens i poètic, en què el lector és captivat i colpit per la brutalitat sublim, per la grandesa tràgica del protagonista.
A banda de “El versificador”, Levi utilitza la tècnica del diàleg dramàtic en dos contes més: “La Bella Dorment al congelador” i “El sisè dia”. La reiteració del recurs teatral fa pensar, no pas en la intenció de l’autor de veure’ls representats, sinó més aviat en la de centrar l’atenció del lector estrictament en els personatges i en les seves paraules, anul·lant el narrador. No m’estic de remarcar que a “El sisè dia”, una delirant i complexíssima preqüela del llibre del gènesi, culmina la genialitat i l’originalitat de l’autor, si més no, en el llibre que ens ocupa.
Vull insistir encara en l’encert de Levi en la tria del registre narratiu, que es posa de manifest, sobretot, en l’equilibri aconseguit entre els cinc models que desplega en només quinze contes. L’omnisciència és, certament, l’opció menys interessant, convencional i poc arriscada tècnicament. Hi opta només en tres contes: “Els mnemagogs” (història que Patrick Süskind devia tenir al cap quan va escriure El perfum), “Papallona angèlica” i “Versamina”. Aquest darrer és, de tot el llibre, el que ofereix una perspectiva distòpica més punyent, i una de les creacions de Levi en què més fortament s’estrenyen la mà el contista i el químic.
Però la giragonsa tècnica més interessant la trobem als contes (…si és que ho són!) “Censura a Bitínia”, “Cladonia rapida” i “L’amic de l’home”, formulats com a textos de caire estrictament científic. L’un, una crònica-informe, referida en primera persona, que constitueix una sàtira mordaç sobre els tics censors dels règims totalitaris, un hilarant himne a la institucionalització de l’estupidesa; els altres dos utilitzen els registres de l’assaig per donar entitat a sengles deliris de pura fantasia científica: ras i curt –per no restar interès a futurs lectors–, l’aparició d’un liquen que afecta els cotxes i que n’afavoreix la diferenciació sexual, i el descobriment de les habilitats poètiques i les inquietuds místiques de la tènia –sí, el paràsit intestinal– que, expressant-se a través de la seva estructura cel·lular en forma de terza rima (segons que aconsegueix de desxifrar, casualment, un professor d’assiriologia) eleva l’home a nivell de divinitat:
«…t’hauré, doncs, de dir ingrat? No, perquè m’he desbordat i he decidit follament infringir els límits que la Natura ens ha imposat. Per camins recòndits i meravellosos vaig arribar fins a tu. Durant anys, en religiosa adoració, havia obtingut vida i saviesa en les teves fonts. No m’hauria d’haver mostrat: aquest és el nostre destí. Palès i infecte: d’aquí la teva justa còlera, oh senyor! Ai, per què no vaig desistir? Per què no vaig seguir la sàvia inèrcia dels meus avantpassats?»
Un cuc al budell de l’home mimetitzant el seu desig de transcendència …i la possible frustració que se’n deriva. Em declaro adorador fervorós dels contes de Primo Levi. Ja he promès ressenyes de Defecte de forma i Lilit, oi? Doncs això.
__________________________
REFERÈNCIES
Primo Levi. Contes. Traducció de Teresa Muñoz. Edicions 62. Les millors obres de la literatura universal (segle XX), 172. Barcelona, 2007.
Centro Internazionale di Studi Primo Levi. Ressenya de Storie naturali. http://www.primolevi.it/Web/Italiano/Contenuti/Opera/110_Edizioni_italiane/Storie_naturali. Data de consulta: 31/07/2013.
[1] És una autèntica llàstima que el Centro Internazionale di Studi Primo Levi, en l’apartat dedicat a la seva web al llistat d’obres traduïdes al català, obviïn l’existència d’aquesta traducció (la qual, per cert, va obtenir el premi Vidal Alcover 2004). Haurem de fer-los un toc…
[2] Trobo aquesta cita tant a la contracoberta de l’edició de què parteixo com a la ressenya italiana de Storie naturali, a la mateixa web citada a la nota anterior.
[3] Crida prou l’atenció que només la pàgina italiana de la Viquipèdia tingui l’encert de destacar l’evident relació entre el conte de Levi i la trama d’aquesta producció cinematogràfica.
Òlsmut 
Deixa un comentari